Paciència...
BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA: Marató TV3: Transplantaments

Música del Blog

***per desactivar la música premeu 'stop' a la barra inferior***

2007

2007 últim any (fins a 20 de maig)

Marató TV3: Transplantaments



A voltes de la Marató de TV3 que s’ha fet aquest cap de setmana i que enguany s’ha dedicat als Transplantaments.

Intencionadament, aquest any m’he mantingut completament aïllat. És un assumpte no tancat i poc elaborat que encara em fa mal. Volia escriure que sempre s’enfoca aquest tema des de la crida a la generositat amb la dura inceretesa del pacient que espera, i es concentra tota la solidaritat en atendre les seves circumstàncies angoixants. I al mateix temps, s'oblida al donant i la seva família. Volia escriure que un té la sensació que mostrant el patiment del potencial receptor, l'aparició d'uns órgans és un gran motiu d'esperança i alegria, quan rere això, hi ha el terrible dolor d'una familia que ha perdut un ser estimat, generalment de manera traumàtica.

Però ahir en Dani em va enviar un missatge convidant-me a posar la TV. Així ho vaig fer i em va sortir, inesperadament, la Marató. Els únics 30 segons que he vist justament van ser el testimini d’una mare que havia perdut al seu fill i que se sentia molt reconfortada d’haver pogut decidir la donació dels seus órgans.

Així que avui m’he dit que no tenia sentit mantenir el meu to de queixa. De fet, sempre he procurat defugir d’intal.lar-me en la queixa des de que va morir el David. I els fets han ajudat a desmuntar tot l’argumentari que tenia ja preparat per situar a fora el que he d’arreglar a dins. Ningú té la culpa de res, i si la té, assenyalar tampoc no m’aporta res.

En fi, és possible que si no m’haguéssin posat tanta pressió per signar la desconnexió i la donació d’organs, si m’haguessin tractat simplement amb més tendresa, aquest tema potser m’hauria ajudat una mica en lloc d’afegir més tortura. Però ara ja tant és. Confesso que encara no em consola saber que els órgans del David van servir per salvar o millorar la vida d’altres nens. Potser algun dia entenc aquest acte de generositat i aquesta comprensió em retorni en forma de consol. Potser avui ha sigut el punt per començar a entendre-ho.

18 comentaris:

Ferran said...

És un acte d'immensa generositat al qual tan de bo ni uns us hi haguessiu hagut d'enfrontar, inesperada, cruelment, ni altres necessitat com l'aire que respirem.

L'últim paràgraf que has escrit m'ha situat altre cop a l'inici d'aquest fotut capítol de la vostra vida, em vénen ganes d'enviar-te una (altra) forta abraçada, i molta força.

Núria said...

Difícil, Natxo, però generós com no podia ser d'altra manera

Quico said...

Fa dies que per Tv3 posen la cançó "em dones força...". Cada vegada que la sento penso en el David.
Una abraçada

Daniel Juvet said...

Hem sembla que es una situació que ningú sap com respondria, alhora es un acte grandiós el que heu fet, l'heu fet tots quatre, cadascú ha donat una part de si mateix, la del David ha estat la física. De ben segur que les paraules que et podria dir ja les saps i ja te las ha dit algú, com deia aquella mare del programa de tv3 se sentia reconfortada per haver decidit donar els òrgans del seu fill, aquest dos sacrificis la mort del seu fil i l'ànima dels seus pares no ha estat en va.
Ja fa una bona estona que escolto la música de fons del blog d'en David i penso des de dins el meu cor i des de l'intimitat, que estic convençut de que en David estaria d'acord amb el que s'ha fet. Com ja et vaig comentar un cop, es la decisió presa en un moment donat la decisió correcta, sigui la que sigui. Una abraçada molt forta, al teu costat. Dani.

Anonymous said...

Entenc el que dius, i com de complicat ha de ser. De vegades els professionals obliden que tracten amb persones i que pateixen perquè tenen sentiments; estan tan acostumats a determinats actes de rutina que han oblidat el que és barrejar humanitat i feina.

Jo no em sentiria gaire bé tampoc per haver donat uns òrgans, això no podria tornar mai la vida d'un ésser estimat. Però el meu entorn proper està advertit que quan em passe res, els meus òrgans no s'han de podrir sinó tornar-li a algú l'esperança.

David és viu dins de tu, i dins del cor de cada familiar. I qui sap si en un futur també ho serà dins d'altra persona, que agrairà eternament un ronyó, un fetge, UN COR.

Molts ànims en aquestes dates, per passar-les el millor possible en família, Natxo!

:)

Enric said...

Bon dia Natxo, intento fer empatia i posar-me en el teu lloc i diria que quasi veig una dificultat tan gran que costa imaginar aquesta presió, sí que sembla que els primers queden com mig oblidats i això dóna sensació de, de ... (invisibilitat?). Com podem resistir el que no es pot resistir? Sí, som així... i una vegada més toca aixecar-se, esforçar-se i mirar també pels que s'ho mereixen.

Mònica said...

Vaig pensar moltíssim en tu!!
Un petó enorme

Pilar Bañón said...

Hola!! dir-te que tu a mi no em coneixes de res...però jo a tu molt...fa ja força temps vaig arribar al blog del David per casualitat i em va remoure fins ben al fons..és preciós.. tinc dos fills de 12 i 13 anys, el Guillem i el Jan..no em puc imaginar la vida sense ells..seguir el blog m'ha fet millor persona i crec que més forta..perque soc força patidora .Soc Treballadora Social i m'has ajudat també a trobar paraules per donar i entendre un procés de dol clar i transparent, al seu ritme,,,.. a vegades quan tinc un dia d'aquells en que penses "necessito estar solaaa ..!!!!" i veig aparèixer a un dels meus fills amb el seu barnús taronja i amb cara de son..( com ara mateix...) dubtant en si esmorza Nocilla o les "oreo" ( que no sap que el seu germà es va crospir ahir) penso a vegades en tu i en altres persones que conec que malgrat tot han tingut la generositat de pensar en els altres... AIXÍ QUE NO SE PERQUÉ AVUI, NI PERQUÉ EN AQUEST MOMENT..PERÒ GRÀCIES !!!!!!!!

Jo mateixa said...

Qué dir-te Natxo que no t'hagin dit abans??.
Només que jo vaig pensar moltíssim en en David i en tot lo bo que va poder aportar fins i tot quan ja no depenia d'ell, i va ser gràcies a la vostra generositat.
Avui has donat un altre passet, com be dius. Poquet a poc, Natxo. Poquet a poc.

Rat said...

Un petó ben gran!! Una abraçada ben forta!!
Sempre dins del meu cor!!
Sempre dins la meva memòria!!

Montse

Olga said...

Un cop més reflexionant sobre el que escrius que com ja saps, m'agrada. Un peto.

Carme said...

Totalment solidària amb tu, estimat Natxo. una vegada i una altra penso en aquest dolor de la pérdua d'en David... no és possible imaginar-m'ho!!!... malgrat tot, penso en que si nosaltres haguessim trobat el donant per l'Abel pot ser, i recalco: pot ser, encara hi saría amb nosaltres...Sigui com sigui, la pérdua existeix i continuarem creixent i aprenent amb ella i sense ells. Una abraçada molt forta i tendra, estimat Natxo.

Anonymous said...

Querido Natxo, te leo desde hace mucho, pero nunco he tenido valor de responderte, porque mi sentir es que no hay palabras ni gestos suficientes para el consuelo. En estas situaciones la lucha más importante es siempre en soledad (es mi opinión y no quiero herir a nadie, solo compartirla y si puede hacer daño, por favor elimina el comentario cuanto antes- leo de nuevo mi comentario y me da miedo hablar desde la ignorancia y producir más dolor...te abro mi corazón y espero que puedas recibir mi mensaje con cariño)

No creo que nunca encuentres consuelo en que los organos de David fueran donados. Su pérdida y la donación no son actos comparables, de hecho no están hechos para consolarte. Donde tu familia encontro la desgracia, otra familia encontro la vida o calidad de vida. Eso es un hecho, pero no es un consuelo. Si no lo hubierais hecho vuestra familia se encontraría con la misma desgracia, quizás con más tacto, más tiempo,...pero la misma desgracia y para otras familias no habría ninguna oportunidad. No sé si te sentirías peor o no, afortunadamente no hace falta que te pongas en esa situación, no estás en esa situación. Ya vives tu propia pesadilla, no hay que añadir incertidumbre al dolor.
Con esto me gustaría decirte que no tienes porque sentir consuelo, no tienes que sentirte bien por haberlo hecho, es un acto de humanidad y a mí me da la sensación de que vuestra familia de eso tiene un rato. Lo que hicisteis es bueno y fue muy difícil, punto, no hace falta que te haga sentir mejor, lo tuyo te costaría tomar la decisión. No es justo que encima tengas que sentir que es un acto de generosidad...¿qué ibas a hacer si no? tampoco te dieron grandes opciones y encima el mundo quiere que lo reconozcas como el gran acto de amor al mundo...pues no lo es. El gran acto de amor que haces cada día es vivir sin David, por ti, por tu familia, por tus amigos, porque no hay otra opción y cada vez que te das a los demás por encima de tu dolor, encuentras consuelo, porque creces ante la adversidad y eres capaz de crear amor a partir del dolor. Ese es el gran milagro, el gran acto de generosidad, tu esfuerzo diario.

Desde mi corazón, no persigas encontrar consuelo en ese acto y en ese instante.

Os admiro.
Leire

Anonymous said...

Faltó compasión, delicadeza, tacto, empatía, consuelo, etc.... para con vosotros. En un momento de gran sufrimiento importa mucho como se digan las cosas, para no aumentar el sufrimiento y sobretodo, respetar la decisión familiar sin presionar en algo tan delicado.
Como vienen unos días muy señalados, os dejo 4 abrazos muy grandes, que ya sabeis para quien son. Besos.

Anonymous said...

Se me olvidó decir que era Pili, seguro que lo imaginasteis.

Loli said...

Hola Natxo.



No pots ni imaginar quina il·lusió ens ha fet, quan al obrir el blog d’en David hem vist al nostre estimat Àdam, el cor m’ha bategat a mil per hora. En aquests moments, al meu cor dolorit hi ha poques coses que li facin accelerar-se per la emoció i l’alegria i la teva dedicatòria ha sigut una d’aquestes coses.

Es un gran honor per nosaltres que l'Àdam tingui el seu raconet al blog d’en David, a més estic convençuda de que si s’haguessin conegut haurien estat grans amics, ja que com t’he dit altres vegades, pel que he llegit d’en David són força semblants. Qui en sap, potser allà a on estan ja en son d’amics !!!

Moltíssimes gràcies per aquest gran regal que ens has fet, per a nosaltres té un valor incalculable.

Aprofito per desitjar-vos el millor nadal possible. Que sigui més fàcil que els anteriors. Que estigui ple d’amor i de grans records.

Hi ha una frase que m’agrada moltíssim : “Que la tristeza de haberlos perdido no nos quite la alegria de haberlos tenido”.

Moltes gràcies per tot.

Una gran abraçada i petonets a tots quatre.

Jordi said...

Natxo, com sempre…gran reflexió i gran conclusió.



Des de que vaig llegir el teu article sobre aquesta espantosa experiència, sovint m’he preguntat si aquests senyors realment només tenen en compte l’objectiu o si es que tenen demostrat que amb tendresa i raonament no aconsegueixen els mateixos resultats (cosa que dubto però que sincerament no em sento capaç d’analitzar).



En qualsevol cas, que algú pressioni una família en una situació tan dolorosa em sembla injustificable i només els defineix a ells, dons el fet de donar, per si mateix, em sembla un acte de generositat tan immens que potser si que es mereix aportar un granet de sorra al consol.



Tant de bo, com tu dius, et trobis en aquest punt d’inflexió.



I també com sempre... gràcies. Aquest cop per fer que amb un sol clic poguem saludar a l’Àdam i en David cada dia. Es molt emocionant.



Una abraçada

Natxo Rovira said...

Leire
No tengo tu mail ni ninguna referencia tuya. Espero que llegues a leer estas linies de respuesta.

Me alegro que 'hayas tenido valor para escribir', tal como dices. No me has gecho daño, todo lo contrario. Y respeto tu sentir, pero mi vivencia es que sí existen palabras y gestos de consuelo.


En concreto, tu escrito me ha ido muy bien, porque expresas da manera clara y diàfana lo que siento sobre este tema. Así de claro. Y eso proporciona calma emocional.

Y más en este tema, que he comprovado que es el que más miedo provoca en la gente de mi emtorno y muy pocos se atreven a opinar,a aproporcionar algun elemento nuevo de refelxión o consuelo. Porque es extraordinariament complicado.

Así que doble agradecimiento. Como afirmas, la mal entendidad generosidad no mitiga mi propio dolor, aunque muchos se empeñen con toda la buena intención de buscar una conexión por mi bien. Al menor, a fecha de hoy.

Espero y deseo que leas esto y poder seguir contando con tu compañía.

Un abrazo