Malgrat que m'havien recomanat (amb bona intenció) no fer-ho, he reunit coratge per veure la pel•lícula "Hereafter" (traduïda com "Más allá de la vida"). Encara em dura l'impacte. Impacte càlid, reconfortant. Clint Eastwood fa altre cop el retrat d'un tema complicat amb precisió, neutralitat i contenció. Jo no crec que faci proselitisme, com he llegit en alguna crítica. Em sembla un exercici honest on s'exposen diversos punts de vista davant el misteri de si transcendim a la mort, el de qui hi creu, el de qui ho viu, de l'escèptic, el de qui no vol ni plantejar-s'ho. Confesso que instintivament vaig tancar els ulls davant les imatges de l'atropellament d’en Jason, un nen d'uns 12 anys, potser per tal de no afegir més imatges al meu torturat imaginari sobre aquella nit de maig a Budapest. Peró en tot cas, Clint Eastwood no es recrea en el recurs fàcil d'enganxar l'espectador a través de l'escena truculenta o morbosa. M'agrada perquè sempre és prudent.
El missatge de la peli calma la meva angoixa i em dóna esperança. Cadascú pot creure legítimament el que li vagi millor. Jo vull creure que transcendim la mort i que a l'altra banda el David se sent com en Jason, en pau, lleuger, observant com aprenem els que ens hem quedat momentàniament aquí, i protegint-nos en justa mesura. Però la pel•lícula també deixa palès com aquesta creença l'hem de mantenir callada si no volem ser jutjats llastimosament com pertorbats per la nostra pèrdua, o directament exclosos si no tenim cap mort propera d'aquelles socialment acceptables per ser atenuant de manifestar tal atreviment. Com s'esmenta a la peli quan la protagonista presenta el llibre sobre la seva vivència en un racó com amagat de la Fira del Llibre, davant una poc nombrosa però anhelant audiència, "hi ha massa prejudicis i moltes ments tancades",.
Crèdul? Potser sí. Potser no. Qui ho sap? Afortunadament no tinc cap do per connectar amb el més enllà. No percebo cap constatació amb els sentits, certament. Però d'alguna manera íntima i sense pretendre entendre-ho, hi crec. I m'agrada interpretar petites coincidències com senyals meravelloses. I em relaxa. I em fa somriure.
L'escena en que en Markus afronta la solitud d'una nova nit amb el llit del seu germà buit per sempre, Déu meu, és el dolor fet poesia. Quantes nits he hagut de viure aquest sentiment que traspassa la pantalla, i sense abusar del melodrama. Gràcies, Clint Eastwood.
El missatge de la peli calma la meva angoixa i em dóna esperança. Cadascú pot creure legítimament el que li vagi millor. Jo vull creure que transcendim la mort i que a l'altra banda el David se sent com en Jason, en pau, lleuger, observant com aprenem els que ens hem quedat momentàniament aquí, i protegint-nos en justa mesura. Però la pel•lícula també deixa palès com aquesta creença l'hem de mantenir callada si no volem ser jutjats llastimosament com pertorbats per la nostra pèrdua, o directament exclosos si no tenim cap mort propera d'aquelles socialment acceptables per ser atenuant de manifestar tal atreviment. Com s'esmenta a la peli quan la protagonista presenta el llibre sobre la seva vivència en un racó com amagat de la Fira del Llibre, davant una poc nombrosa però anhelant audiència, "hi ha massa prejudicis i moltes ments tancades",.
Crèdul? Potser sí. Potser no. Qui ho sap? Afortunadament no tinc cap do per connectar amb el més enllà. No percebo cap constatació amb els sentits, certament. Però d'alguna manera íntima i sense pretendre entendre-ho, hi crec. I m'agrada interpretar petites coincidències com senyals meravelloses. I em relaxa. I em fa somriure.L'escena en que en Markus afronta la solitud d'una nova nit amb el llit del seu germà buit per sempre, Déu meu, és el dolor fet poesia. Quantes nits he hagut de viure aquest sentiment que traspassa la pantalla, i sense abusar del melodrama. Gràcies, Clint Eastwood.
10 comentaris:
Clint Eastwood és un mestre clar; sap perfectament connectar amb els sentiments i les emocions humanes com ho saben fer pocs.
Tot allò amb el que ens identifiquem és necessari de recordar perquè ens fa sentir vius. De vegades és necessari plorar o contraure's de dolor, però al moment de fer-ho el sentiment de calidesa és encara més fort.
Preciós el teu espai, les teues fotografies. Com sempre, lliçons per la vida.
Una forta abraçada.
Una abraçada gran, ben gran Natxo... ets molt valent, i un cop més ho mostres i ho demostres. Petons
¡Hola familia de 4!.
He visto como ha crecido la pequeña Anna. Está muy guapa.
No sé qué deciros, porque muchas veces se dicen cosas que creemos serán beneficiosas y suele suceder lo contrario.
Aunque no pase por aquí, me acuerdo y rezo por vosotros, de verdad.
Un fuerte abrazo a los 4.
Pili.
jo no he pogut veure-la...encara no puc, estimat Natxo
Estimat Natxo
No se ni quants cops he llegit aquest text; d'aquesta peli n'havia sentit a parlar, però ara està clar que la vull veure, aquesta definició que has fer de "és el dolor fet poesia" segur que costaria trobar unes paraules més encertades.
Natxo jo no se si crec en el més enllà o no, però el que sento és que els nostres fills estan bé, encara que el dolor per l'absència no ens la treu ningú i amb això viurem, i també amb l'esperança de ......( cadascú amb la seva no?)
Una abraçada.
Hola,
Tenia aquesta pel·lícula pendent de veure des de fa temps, i la teva entrada em va animar. Jo no sóc especialment receptiva en aquests temes, però el Clint Eastwood els tracta amb molt de respecte, em sembla, fins i tot quan passar revista a tots els firaires i timadors que s'aprofiten del dolor aliè. I les escenes del nen enyorant el seu germà són conmovedores.
Una abraçada.
Hola Natxo:
Avui m’he passat força estona fullejant el bloc d’en David; he llegit textos i poemes, he mirat fotos, he vist vídeos (d’entre ells he vist el de la italiana, del qual la Blanca me n’havia parlat però no n’havia trobat el link),... M’ha encantat tot el que he trobat. És al·lucinant quantes entrades que hi ha, d’unes més extenses, d’unes més intenses, de més il·lustrades, de més personals,... realment és un bloc amb molta energia, molta continuïtat i molt actual, cosa que dona ganes d’entrar-hi sovint per veure-hi novetats.
No pretenc dir-te que et comprenc o que tan debò no hi hagi famílies que hagin de passar per moments com aquests, perquè t’estaria mentint. Realment, sóc incapaç d’imaginar-me la mort d’un fill que encara no he tingut, i tampoc puc dir que m’agradaria que no es repetís, enlloc. És impossible.
No sé com acabar; tan sols vull que et quedis amb que estic al teu costat encara que no sigui la persona més pròxima, que no dubtis que mínim un cop al mes entraré al bloc d’en David per veure si hi ha més coses a descobrir, que segur que sí, i que t’envio ànims per tot. Ah! I records a l’Anna!
Bones Natxo, pelis, metafísica i vida. Escrius molt bé i els que et lleguim suposem que t'entenem bé. Que t'aprecio ja ho saps, que et llegeixo també i què més et puc dir, suposo que sempre alguna cosa més, si no et veig abans t'anticipo unes festes d'allò més dignes i un possible exercici continu, físic i espiritual... una vegada més una forta abraçada... enric...
Jo la vaig veure fa un temps, no em va impactar tant com em van advertir que ho faria, però tot i això em va agradar força. Del tema de la pèrdua de un fill, o de un germà, per mi es molt més frapant El Arbol de la Vida, de Terrence Malick, te la recomano.
Si jo també l'he vista aquesta pel.licula i com que soc bessona i ens entenem molt be penso que per això em va impactar tant.
Crec fermament que hi ha una "vida" després de la mort i he tingut "percepcions"... intimes i per altra banda menys freqüents del que voldria.
Si tinguéssim la ment mes oberta, estesi'm predisposats a percebre sense tenir por, segurament que podríem percebre sensacions i sentir l'ajut dels que ens estimen i estan en un altre pla.
Molts records Natxo.
Publica un comentari a l'entrada