"Acceptació"

Illa de Marken (Holanda) 1999

Aquesta tarda m’he quedat mig adormit. Sovint, enmig del silenci, amb la consciència relaxada i en estat de no-alerta, altre cop aflora amb duresa la realitat del fet nu de que el David ja no està viu. M’envaeix una potent sensació d’incredulitat i la meva ment em recorda cruament, paraula per paraula: “Natxo: el-David-s’ha-mort”. I de cop em desperto alterat i torno a prendre consciència, profundament colpejat. Són només uns instants de consternació. La pertorbadora incredulitat. El pànic a oblidar.

Però també forma part de la realitat el fet que he estat capaç de recollir tots els diminuts trossets en els què la meva vida va quedar esmicolada i poc a poc l’he anat reconstruint com bonament he pogut. I em sento relativament en pau amb el meu present. Diuen que la darrera etapa del dol és l’Acceptació. És quan ja es comença a viure amb més tranquil·litat, quan ja no es té tanta necessitat de parlar del propi dolor, quan, en definitiva, la vida es va imposant. I en això estic.

Amb la presència omnipresent del David als meus pensaments i vivències, quasi sempre en un càlid segon pla, però també convivint en silenci amb els inevitables i nombrosos instants en què un qualsevol record retorna punyent, jo m’atreveixo a dir sense absurdes culpes que segueixo endavant amb la vida i que el meu present és ple de gratificacions i agradable equilibri, i que visc satisfet amb aquest procés de reconstrucció.

Però alguna cosa grinyola, perquè per algun motiu en el què ara no hi vull pensar, justament em costa ‘acceptar’ aquesta paraula: acceptació.

Illa de Marken (Holanda) 2011