Ahir vaig assistir als mundials de Natació. La darrera final la nedava la catalana Mireia Belmonte, què va guanyar una medalla de bronze enmig de l'èxtasi i la cridòria del públic. Jo, però, tenia el cap cot sense poder alçar la mirada i veure el què estava passant: la medalla d'or va ser per una nedadora hongaresa.
Fa sis anys i dos mesos que les paraules Hongria i Budapest em pertorben i em generen emocions angoixants. Sempre i indefectiblement. El cor em fa un bot i m'envaeix una amarga i silenciosa desolació; o ràbia, de vegades, si m'hi enganxo i m'aturo a pensar. Crec que ningú no podria imaginar la gran quantitat de vegades que aquestes paraules o els seus símbols estan presents en el dia a dia. I cada vegada que sorgeixen, amb traïdoria, encara em fan mal. Llocs que estan incrustats a la meva memòria, tatuats amb llàgrimes ardents, crits i sanglots. Hi ha d'altres paraules, com '2007', 'Escola de Música', 'atropellament', 'Opel Astra' o 'trasplantaments' què, poc a poc, vaig encaixant amb major neutralitat. Però les referències a Hongria i Budapest, no. Al principi em costava entendre com la gent les esmentava davant meu, però ja fa temps vaig acceptar que tothom té el seu solc particular en relació a com va viure la història del David, i entenc amb comprensió que és impossible que s'identifiquin amb les desenes de solcs que han quedat estriats dins meu. Sempre, absolutament sempre, tolero aquests esments en silenci, per respecte, per tal de no incomodar, per no fer sentir malament a ningú, perquè ningú no en té la culpa de no pensar-hi. Però, sisplau, si algú llegeix això li agrairé infinitament que procuri evitar-ho. Diria que és el primer cop que demano una cosa així.
Uns dies abans del 17 de maig del 2007, el David i jo vam estar mirant amb detall un mapa d'Europa. Jo li mostrava, orgullós, on es trobava Hongria i amb el dit resseguíem el llarg vol que li esperava. I ell, il·lusionat, mirava atentament amb els seus preciosos ulls grisos il·luminats, amb aquella curiositat tan encisadora que tenia per tot. Que cruels, de vegades, són els designis del destí.
Ahir, al final de la sessió de finals de natació, només quedava la cerimònia de lliurament de medalles. Em debatia inquiet entre aquest silenci tolerant i el desig de fugir. Assistir impassible a l'enaltiment dels símbols hongaresos, la seva bandera dalt del pavelló, els aplaudiments a la seva campiona, el respecte dempeus escoltant el seu himne, m'anava provocant una angoixa del tot insuportable. Jo era conscient que a la meva parella li feia gràcia veure aquella cerimònia per la presència de la Mireia Belmonte. Tanmateix, ahir vaig tenir el coratge o la covardia, no ho sé, de suplicar, tremolant, el meu desig, la meva necessitat de fotre el camp. I afortunadament, la resposta va ser ben comprensiva i tendra.
"No cuestiones la vida. Sólo vívela y aprovéchala al máximo hoy"
Regina Brett
9 comentaris:
Bona tarda benvolgut Natxo, acabo de llegir la teva última experiència amb la natació, menys mal que la teva parella és ben comprensiva i et valora com s'ha de fer, tal com dius. Si algú es pot posar en la teva pell pot imaginar i comprendre el perquè d'aquestes situacions, i menys mal que avises als que et coneixem que millor no esmenar segons què. És així que un pot suposar que els teus motius són profunds, potents i ben conseqüents, la gent que t'aprecia de debò ho pot intuir, per tant, afecte, comprensió, bon rotllo, abraçades fortes i contínues, benvolgut Natxo ... enric ...
He llegit el últim post que has penjat al blog i m'ha fet pensar en una senyora que vaig conèixer aquest passat dissabte, a qui se li va morir el seu fill d'uns 20 anys. Tot i que ja feia 22 anys de l'accident, les seves paraules em recordaven les teves. Em va explicar coses del seu fill, i em va cridar l'atenció que encara no fos capaç de cuinar els dos plats preferits del seu fill, ni tan sols d'anomenar-los.
ja anirem en compte :-)
una forta abraçada
Querido Nacho,
Por mi parte jamás oirás pronunciar esas dos palabras. Durante estos años he evitado completamente oir cualquier referencia sobre ese pais, ni una noticia, ni un evento deportivo, nada, sólo oirlo me sobresalta. Creo que has sido muy valiente en ir a los mundiales sabiendo que en un sitio así sería inevitable notar la presencia de ese país, para nosotros el destino más terrrible. Y sobretodo cuando necesites desahogarte con las personas que más te queremos, por favor,hazlo. Un beso muy fuerte y todo mi amor
Aurora
Deixa’m primer que et digui sobre l’ultim escrit del blog, que t’haig de confesar que quan tinc alguna conversa amb gent que ha estat per allà, i tenim uns amics que hi ha anat algun cop, o veig fotos, o alguna referència, sense dir res, a mi de seguida em ve al cap en David, per tant imagino que per vosaltres ha de ser absolutament impactant, per suposat no tinc ni idea de si es millor intentar superar-ho o no, això no ho sé, ni ho vull saber, però si que amb infinita distància, em solidaritzo amb el teu sentiment. Una abraçada gran, molt gran!!!.
Quan et vas separar?
"Anonymous said...
Quan et vas separar?"
hola! qui ets? si vols, fes-me un mail privat i et responc encantat :-)
Estimat Natxo, cada dia el meu fill gran s'apropa més a l'edat del David i sempre que penso en tu el cor se m'encongeix i em recorre una forta esgarrifança.
Una profunda abraçada,
M'imagino com deu ser, escoltar aquells noms que indefectiblement et porten allà on no voldries haver hagut de ser mai. Que vas necessitar marxar? comprensible. Que la seva reacció va estar a l'alçada? bonic :)
Una abraçada, Natxo.
Natxo, crec que ja saps el que penso de tot això de les etapes, del dol i del creixement o no creixement que sorgeix arran d'un fet tant traumatitzant com la pèrdua d’un fill, o d’una filla. Jo només penso el que sento, i el que sento fluctua, no avança ni recula, simplement és diferent cada dia, i pot variar molt al llarg d’un mateix dia. Veure un vol d’ocells al crepuscle tornant de la feina en cotxe al final del dia, una melodia inesperada quan poses la radio per escoltar les notícies, veure passar un pare amb la seva filla passejant tranquil·lament una tarda de dissabte, són fets quotidians, senzills, que poden fer trontollar un equilibri que jo creia ja assolit, i estable. T’entenc, i m’agrada el que dius, però crec que els records segueixen molt endins, en la nostra mateixa sang, en el nostre moll profund de l’os. Portem moltes vides amb nosaltres, Natxo. No cal jutjar, ni justificar-se. No cal posar noms a sentiments inexpressables. Espero seguir llegint força temps el teu blog. Una forta abraçada.
Publica un comentari a l'entrada