Paciència...
BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA: El Blog

Música del Blog

per desactivar la música premeu 'stop' a la barra inferior

El Blog


Fa temps que la meva relació amb el blog m’estava conflictuant. Passat aquell temps de profunda foscor en què em va ajudar literalment a sobreviure, en què em va permetre ubicar al David en algun lloc quan més perdut jo em sentia sense ell, des de fa temps m’he debatut si em convenia tancar aquest espai de memòria, atès que no en tenia la cura que m’exigeixo, o bé atendre el meu desig que romangués obert com a espai d’acolliment, de bitàcora i d’homenatge.
 
Avui sento que vull reactivar tota la vida que atresora aquest espai. Perquè sento que encara tinc moltes coses a dir. I tot i que no he publicat gairebé res, no he deixat mai d’escriure perquè escriure m’allibera, em relaxa i m’aquieta ment i ànima.

També perquè l’Anni m’ha revelat, per la meva sorpresa, que encara hi entra de tant en tant per veure si he penjat algun escrit nou; i em va insinuar que el blog transmet una tristesa i depressió que no concorda amb allò què percep de mi quan em veu i m’escolta i riem. Certament, he acudit darrerament al blog quan algun esdeveniment o record m’han trencat, novament, el cor. I encara que em resulta saludable disposar d’aquest lloc pels puntuals moments de desolació ara que no tinc necessitat ni esma de compartir-los amb ningú en persona, també voldria transmetre que he avançat, que em sento en pau i connectat alegrement amb el present.

I perquè ahir l’Adriana, en la nostra sessió periòdica de teràpia des de fa 7 anys, em va fer veure que em resisteixo a acceptar que ja he fet el dol pel David, que quan li parlo de les meves sensacions actuals pot percebre que ja s’ha acabat el procés, aquell que va des de plorar-lo desconsoladament per la seva absència, a fora, fins a incorporar-lo càlidament i per sempre en el meu dia a dia; i que m’he de permetre, després de tant d’esforç, trepitjar fort on ara sóc i seguir endavant, sense culpa per aquella llàgrima que ja no surt perquè ja no cal. Ara toca el dol pel Natxo-de-dol.
     
La mort del David m’ha obligat d’una punyetera vegada a esforçar-me per aprendre de què va tot això, per aprendre a viure. No sóc tan pretensiós de pensar que he assolit ja cap meta, però tampoc tan immodest per negar que he fet una enorme evolució personal i que he après força a viure. I com deia l’Alex Rovira (i crec que ja ho havia esmentat al blog) “de toda adversidad se puede obtener el fruto de la sabiduria si uno pone su empeño en dar un sentido a lo vivido y decide seguir andando para compartir ese fruto con los que le rodean. I certament, compartir el que he anat conquerint a partir de la devastació més absoluta dóna un sentit a tant de dolor.

I de pas, seguir llustrant el record del David, com qui va a la tomba a donar llustre a la làpida, només que aquí puc exposar tot el meu amor per ell i mostrar com era de bonic i extraordinari.

Avui és la nit de Halloween, una de les preferides dels meus nens. I avui ja no sento aquell desig de fugir del món. Lluny queden aquelles vigílies de Tots Sants quan anàvem d’hora a dormir per intentar justament que tot passés ràpid amb el menor dolor possible, mentre l’Anna, pobreta meva, delatava amb la mirada la seva tristesa per no poder “morir-nos de por i de riure” com sempre fèiem. Ara ja podem gaudir-ne de nou.

13 comentaris:

Rosa Mari y Santi said...

Darrerament jo gairebé no escric al bloc de l'Anna. Tota l'ànsia que sentia quan el vaig començar per explicar com era la meva filla, per mantenir viu el seu record ara s'ha apaivagat, però no vull tancar-lo. Cada matí, després de connectar l'ordinador, el primer que faig és entrar a la pàgina, és el moment d'estar a soles amb ella, un moment íntim del qual no puc prescindir. Però saps una cosa Nacho? .... Que el nus a la gola encara apareix quan veig, que, a partir de juny de 2007, només hi ha records ....

enric said...

Bon dia Natxo, gràcies per tot i m'agrada això de "gaudir de nou", ja saps i una vegada més et dic que et desitjo el millor dit amb el cor, bon de tot i bona vida, enric ...

Montse C said...

Jo entro molt al blog del David, esperant trobar sempre les teves meravelloses paraules, sempre encertades .
Jo volia agrair-te el que has fet escrivint , a mi m’ha ajudat tant i m’ajuda i volia dir-te que ets molt generós amb tots els que et seguim.
Gracies, gracies infinites.
Montse C

Anonymous said...

Quan assolim la pau permanent davant la pèrdua d'un esser estimat i som capaços de substituir el dolor per un estat d'amor i tendresa infinits. Quan no ens cal fugir del record ans el contrari ens hi apropem per sentir novament l'estat de joia que ens produeix; sabem que no depenem de res més per ser feliços. Felicitats Natxo

Natxo Rovira said...

Gràcies, @Anònim. <3

Núria said...

Estimat Natxo, ets molt gran !!
Ara feia dies que no entrava al blog, certament, potser perquè conscient del teu dia dia, del teu moment actual endevinava que no tenies aquella necessitat de la que parles. Però transmets tan bé els teus sentiments, i el teu estat, que crec que aquest espai no l'has de tancar, senzillament, evoluciona com ho has fet tu, com ho estàs fent.
I als que t'estimem i et tenim una miqueta a prop, ens va molt bé per poder estar al teu costat sabent com et trobes.
T'he dit que tu ets molt gran...però mare meva! quina filla que tens. Un tresor !!!
Un petó immens
Núria

Anonymous said...

Hola Natxo, m’ha agradat molt el teu escrit sobre el blog, si no hagués estat per ell no ens haguéssim conegut, sort que aquell dia no vaig fer ni cas dels meus amics, en que no m’involucres en aquests temes. Ara tinc un altre perspectiva de la vida.
Una abraçada molt gran

CHUS said...

Me'n al.legro de que puguis gaudir de nou, Natxo i entenc perfectament que de vegades no escriguis al blog. Sensacions creuades, própies de l'ésser humà. Escriure ens pot alliberar en certa manera i recordar sense sentir un nus a l'estómac no es gens fàcil, com no ho es aprendre a conviure amb el dolor. El dol és una etapa que s'ha de viure però sé que no és gens fàcil. Tota la nostra vida es plena de dols que hem de superar i n'hi han dols més complicats de viure que d'altres...l'important son els moments que puguis recordar amb un somriiure als llavis.

No m'oblido del preciós núvol blanc.

En record de l'Alèxia said...

Natxo, crec que ja saps el que penso de tot això de les etapes, del dol i del creixement o no creixement que sorgeix arran d'un fet tant traumatitzant com la pèrdua d’un fill, o d’una filla. Jo només penso el que sento, i el que sento fluctua, no avança ni recula, simplement és diferent cada dia, i pot variar molt al llarg d’un mateix dia. Veure un vol d’ocells al crepuscle tornant de la feina en cotxe al final del dia, una melodia inesperada quan poses la radio per escoltar les notícies, veure passar un pare amb la seva filla passejant tranquil·lament una tarda de dissabte, són fets quotidians, senzills, que poden fer trontollar un equilibri que jo creia ja assolit, i estable. T’entenc, i m’agrada el que dius, però crec que els records segueixen molt endins, en la nostra mateixa sang, en el nostre moll profund de l’os. Portem moltes vides amb nosaltres, Natxo. No cal jutjar, ni justificar-se. No cal posar noms a sentiments inexpressables. Espero seguir llegint força temps el teu blog. Una forta abraçada.

Sonia said...

Hola Naxo,
Sigo tu blog desde hace años. Lo he comentado varias veces. Tengo 3 hijos y gracias a tus escritos, muchísimas veces, he parado a lo largo del día y simplemente he disfrutado de lo que tengo conmigo, mis niños.
Creo que aportas y has aportado muchísimo con tu blog y además, nos ha permitido conocer a una gran persona, David, los que no tuvimos la suerte de conocerle.
Un abrazo desde Formentera

Natxo Rovira said...

Un abrazo, Sonia. Gracias por regalarme unas palabras a través del blog.
Siempre me producen una sensación muy cálida. Me consuela conocer que el recuerdo de David se mantiene y se amplía; y me aporta bienestar saber que a través de él y de este espacio puedo contribuir un poquito, para quien así lo desee, a recordar de vez en cuando el autèntico valor de las cosas esenciales. Yo me permito felicitarte por tu conciencia.
Natxo

melania said...

Hola familia,
Avui sense buscar-ho he trobat el blog de'n David, el cor se m'ha encongit perquè el dia 7 de decembre el meu fill farà 19 anys que va morí amb només cins anyets.
Un greu error mèdic va trasvalsar les nostres vides però teniam unaltra filla i l'amor per ella i l'ajut psicològic ens va ajudar a tirar endavant.
Avui m'adono que pensó en el Lluis de manera inconscient, inconscientment omple el meu pensament, tota la ràbia acumulada ha anat deixant pas a una serenor que amb els anys ens ha ajudat a viure amb més tranquilitat.
Molts cops m'he preguntat si el tornarem a trobar , si ajuntarem les nostres energíes, si ens n'adonarem, si... i també, què no donaría per poder abraçar-lo de nou.
Us desitjo aconseguiu la máxima serenor posible per continuar avançant, que aquestes punxades internes siguin cada cop més febles.
Una abraçada.

eva_yam said...

Holes Natxo!! m'alegro de tornar a llegir-te!!

Ara feia temps que no entrava al teu blog!! em sento totalment identificada amb tu amb el tema blog i pèrdua!!

Ja fa temps que ens coneixem com a blocaires ja què els dos vam començar els blogs més o menys al mateix temps!!

La pèrdua del meu pare va fer què fes el meu blog per poder-me desfogar i extreure tota la tristesa que tenia en aquells moments!! aquell temps, va ser quan vaig descobrir el teu blog i em va ajudar a veure que no era la única persona que estava patint en aquells moments.

Crec que amb el temps, hem madurat aquest dolor i hem conseguit portar-lo a un altre nivell. Em sento identificada amb tota aquesta reflexió del teu blog.

Actualment segueixo tenint el meu blog però ja no exposo tant els meus sentiments perquè no tinc aquesta necessitat de compartir perquè el meu record és positiu.

Solament et volia saludar i dir-te què t'admiro moltíssim com a persona ja què ets un gran exemple a seguir!!

molts petonetss de la teva amiga blocaire.

EvadeFloreal