"Corprès de bon matí en obrir el Google i veure el doodle d'avui. Dedicat al Dia del Pare. M'ha traslladat a vius records...de ja fa uns anys...sí senyor, vaig ser un gran pare amb dos fills fabulosos.
Bonic"
En fi, aquests episodis em comporten una dualitat ja prou coneguda: la consternació inicial va deixant pas, poc a poc, a una plaent sensació de pau per haver viscut en plenitud la tendra infància del David i l’Anna.
Aquest Dia del Pare va concloure amb un preciós regal de l’Anna. Mentre avança en una assossegada i encantadora adolescència, poc a poc vaig notant que l’Anna va alliberant records que per algun motiu (que intueixo) mantenia tancats en privat, i que jo temia perduts. I em va obsequiar amb motiu del ‘Dia del Pare’ amb un present de gratitud, un escrit espontani, del que vull transcriure un fragment que em va tocar, directament, la meva ànima:
“i encara recordo aquells dies, on
sent els tres un diumenge al matí, tu venies amb els ulls brillants al veure la
careta que se'm posava al estar completament concentrada en la sèrie. Talment
em semblava que jo fos allà amb en Pingu, dins la tele. Tu em desconnectaves
d'aquell món, sentint-te culpable per un moment, per dur-me només a mi una tassa de llet i cereals. El David, a l'altre sofà, ja cridava per atreure la teva atenció. Serien els ‘celitos’ que va passar aquells anys. I ja eres corrent a la cuina preparant la segona tassa. Va ser llavors quan em vaig fixar que duia els mitjons perfectament posats , que la manta que em cobria no deixava a la vista ni una part del cos, que el dia que estava per venir estava tan perfectament planificat, que podia permetre'm el privilegi de sentir-me protegida i sense cap preocupació. Aquell moment, curiosament, no va ser tan sols el primer que recordo de la meva infància, sinó el moment d'adonar-me del gran pare que tenia. I jo, la princesa de la casa, que vivia dins els meus contes, no pensava mai com m'ho faria, quan en tingués 16, en començar a agrair-te tots aquests anys. Feliç dia del pare”
d'aquell món, sentint-te culpable per un moment, per dur-me només a mi una tassa de llet i cereals. El David, a l'altre sofà, ja cridava per atreure la teva atenció. Serien els ‘celitos’ que va passar aquells anys. I ja eres corrent a la cuina preparant la segona tassa. Va ser llavors quan em vaig fixar que duia els mitjons perfectament posats , que la manta que em cobria no deixava a la vista ni una part del cos, que el dia que estava per venir estava tan perfectament planificat, que podia permetre'm el privilegi de sentir-me protegida i sense cap preocupació. Aquell moment, curiosament, no va ser tan sols el primer que recordo de la meva infància, sinó el moment d'adonar-me del gran pare que tenia. I jo, la princesa de la casa, que vivia dins els meus contes, no pensava mai com m'ho faria, quan en tingués 16, en començar a agrair-te tots aquests anys. Feliç dia del pare”
21 comentaris:
Bon dia Natxo, ja saps que sóc fan dels vostres escrits i veig que tens una digna successora, entenc perfectament que et faci sentir tant bé, queda patent que els hi heu donat una bona educació i que així voldríem que fossin els nostres fills, l'enhorabona i encaixada ... enric ...
Si, Nacho, eras y eres un gran padre, vivias por y para tus hijos, yo he sido testigo de tu dedicación y amor hacia ellos. Dulces y tristes recuerdos.
Amore,
si, ja ha tornat l'Anna, i la por ja la pots mantenir a ratlla...res, que estic contenta i m'ha emocionat el teu comentari al face.
FELIÇ SANT JORDI, DAVID!!
Sempre dins del meu cor i del meu pensament.
Montse
Així, senzillament i clarament, sense embolics, ni frases discursives, ni fórmules buscades, persistents.
A tu, t'ho dic encara que no em sentís; a tu que sempre escoltes el que dic; a tu, que ets lluny i et parla el meu silenci, o que ets a prop i entens el meu sentit.
És veritat encara que no ho creguis: sento neguit després de dir aquest mot perquè és un mot que no prodigo gaire, pèrò el tinc viu... Jo visc sols per l'amor.
I sabent que així ho sento, no t'ofenguis: estimo el cel, el vent, la mar, aquell infant que passa amb un somriure, l'aurora neta, el roser blanc, aquell record que guardo a les entranyes i la memoria del qui han marxat aquell que m'ha entrat dintre la muralla, a tu que poc t'ho penses, a tu i a tu que no us ho diré mai.
T'estimo saps? T'estimo.
I sense dir res més, passo endavant.
"Bocins de Silenci - Guida Alzina"
No vas ser, ets un gran pare.. Feliç día del pare Natxo!
publicat a FB
Ei! Ets un gran pare. Res de 'vas ser'. Aquí, i on sigui, ho ets
publicat a FB
I molt bon pare i, segur, un bon amic! Felicitats!
Publicat a FB
Ets, no?
publicat a FB
Estic d'acord amb tots els posts.... ETS un gran pare Natxo
publicat a FB
Un és pare des del dia que té un fill, dos, tres o els que siguin... i per aquesta raó, mai a la vida deixarà de ser pare.
publicat a FB
Ets i seràs un gran pare Natxo!!!Que passis un bon dia!!!Petonets i una forta abraçada!!!
publicat a FB
Una abraçada natxo!!!
publicat a FB
Si, si, ho se. M'he equivocat. Gracies per recordar-m'ho amb tendresa. Encara soc un bon pare. Només q aquest matí m'he quedat grogui al quedar-me atrapat en el passat. Aquest dibuix tan bonic m'ha recordat com érem de gamberros i agosarats i l'entusiasme dels tres en provar cada nova aventura...i amb l'Anna seguim igual, si.
publicat a FB
amic, segueixes sent el seu pare, ells son vius, però a una altre dimensió. sempre son al nostre costat encara que no els veiem. ens cuiden i guien el nostre camí.
publicat a FB
Jo crec que això del dia del Pare i de la Mare són invents comercials.... però vaja..... Tu ets una persona extra-ordinària, és a dir que no ets dels "normalitos", no. Ets guais com a Pare, amic, treballador, cantaire, conductor, corredor. I punto pelota !!!!!!!!
publicat a FB
Sempre Natxo! El millor pels teus dos fills.
publicat a FB
Ets un gran pare, segur!!!!!!!
publicat a FB
Crec q ho ets pero no avui, cada día
publicat a FB
No es que ho vas ser....es que segueixes sent un pare i un tio collonut, Natxo. Una forta abraçada des de el Delta.
publicat a FB
Sigues siéndolo!!!
publicat a FB
Avui he anat al parc de les morisques a la fira d'entitats i la del mussol. L'escola de música ha fet una actuació. Un gran somriure ha aparegut als meus llavis quan he vist un grupet de nens i nenes esperant riallers, per oferir-nos les seves cançons. He recordat en David, el recordo moltes vegades, sobretot quan pasejo pel poble. Han pujat els nens a l'escenari no he pogut evitar mirar al cel, que avui lluía plé de colors i he pensat: el núvol blan de'n David ens està acaronant.
Publica un comentari a l'entrada