Paciència...
BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA: absència

Música del Blog

per desactivar la música premeu 'stop' a la barra inferior

absència


La soledat d'aquest capvespre em porta a recordar
i a enyorar-te,
records que m’ofeguen l’ànima
el teu tacte, el teu riure
la teva intensitat per viure
el teu plàcid estar
la bondat del teu Ser
la teva ànsia per aprendre
i la teva imaginació adorable

Records que temia quedessin atrapats
avui em trenquen el cor
aquesta melangia que turmenta

El  millor que puc dir,
és que m’he acostumat a la teva absència.
Que malgrat que ja he caminat lluny
al meu cor sempre hi ha la teva presència.
Però, a voltes, hi ha tantes coses
que et troben a faltar...





13 comentaris:

Aurora Rovira said...

Recuerdos, vivencias, sentimientos, añoranaza, lo compartimos contigo, pero nadie mejor que tu para expresarlo,con serenidad y mucho amor. Un beso.

Aurora

Rat said...

Un petó ben gran i una forta abraçada Natxo!!

El David sempre present als nostres cors i pensaments!

Montse

Rat said...
This comment has been removed by the author.
Enric said...

Eiii Natxo, dur és acostumar-se a l'absència, sí, i com reflexes aquesta gran humanitat et fa digne de suportar-la, som i serem i també hem estat de la manera que podem, també continuo fent-t'he costat ... fortalesa ... enric

Anonymous said...

Natxo, gràcies a tu he pogut anar sobrevisquent la pèrdua de la meva filla. He après molt al teu costat i sé que ens queda molt més per apendre. No m,atrevia a escriure. M,han emocionat molt sempre les teves paraules i he sentit molt meus els teus sentiments. L,enyoro a més no poder, però això serà inevitable fer-ho mentres visqui. T,entenc perfectament. Et dessitjo el millor i no deixis mai d,escriure al bloc. Sentis el que sentis, fes-ho, ets molt important per a molts de nosaltres. Una abraçada molt gran!!!!

Natxo Rovira said...

Dedicat a l'autor/a darrer comentari:
No, procuraré no deixar d'escriure. O millor dit, de publicar, perquè d'escriure, no he parat de fer-ho: és la millor cura que he trobat pels moments difícils, què malgrat la meva evident reconstrucció per poder dur novament una vida normal, són freqüents.
T'agraeixo les teves intenses paraules, i me n'alegro sobretot que finalment hagis vençut les teves inquietuds i hagis deixat un testimoni al blog, una petita pinzellada de la teva història. I t'animo a que ho segueixis fent, a deixar anar llast, a verbalitzar emocions i contradiccions, i si vols, a compartir la història i la memòria de la teva filla. Aquest espai pretén sobretot ser un punt de trobada per ajudar-nos mútuament, mentre cadascú cerca el seu particular sentit a la seva vida.
Una abraçada i gràcies a tu per escriure. També m'ajudes a mi.
Natxo

LLuïsa said...

Hola Natxo, gràcies per les teves paraules. Soc la Lluïsa i mare de l,Olga. No em coneixes però mereixes que et digui el meu nom i també el de la meva filla. Es com si et conegués de tota la vida. Una vida que es la que ens ha tocat viure i que sembla que no sigui real, es a dir, que hem de fer el possible per ubicar-nos e intentar actuar amb tota normalitat.
Nosaltres sabem que en el fons som especials, que ens agradaria viure un altre tipus de vida on els valors prioritaris son l,amor. Rès s,atura!, la vida continúa i nosaltres amb ella. Quan escrius al bloc ho fas amb el cor, al igual que l,escrit que va fer l,Anna. Sencillament, un gran regal!. Amb tot això no et vull animar a escriure més sovint al bloc. Vull que segueixis la teva vida cotidiana, introduint-hi les teves prioritats i que quan tornis a deixar algún missatge a veure si m,animo a dir-te hola!, però aquesta vegada amb el meu nom, perquè sàpigues que estem al teu costat. Ets un valent!.



Marta said...

L'absència tan punyent del fill que se'ns ha mort no deixaria de colpir-nos ni que visquessin mil anys.Però tots acabem acostumant-nos,bė o malament, a aquest turment. Deixem dir- te que, pel que sé de tu a través del blog, l'absència la portes amb molta dignitat,valentia i sense repenjar-t'hi.

Natxo Rovira said...

@Lluïsa, no tinc les teves dades de contacte i per això m'adreço a tu a través del blog, sense saber si llegiràs això.
M'ha agradat conèixer la teva identitat i saber una pinzellada de l'Olga.
En poques paraules, crec que has transmès diverses vivències i lliçons apreses a través del dol per un fill, aquesta sensació tan inquietant d'irrealitat que de vegades ens assalta, els valors més essencials als que ens agafem i que ens reconforten quan la desesperació estreny, la certesa que res és per sempre i que tot és molt fràgil i el desig saludable de poder aconseguir tornar a viure amb una certa normalitat.
Efectivament, he decidit que el blog ja va fer un servei vital per mi i ara, tot i que ja no és una prioritat, encara em serveix per acudir quan el dolor em visita o quan simplement, vull compartir alguna reflexió.
Ha estat un plaer llegir-te.
No dubtis en sentir-te sempre benvinguda a aquest espai i escriure el que necessitis.
Natxo

Natxo Rovira said...

@Marta, així ho sento jo també, no hi ha dia que no tingui al meu fill al cap, sovint penso que el tinc més present que si fos viu. I encara que he desterrat del meu vocabulari les paraules "mai" i "sempre", en comptades ocasions les pronuncio amb certesa: crec que sempre serà així, que cada vivència estimulant passarà pel sedàs de la seva absència, cada vivència coneguda trobarà mirall en els records, cada minut de soledat m'evocarà la seva existència. Només aspiro a acostumar-me per viure amb pau. I a pensar que tant ell com els que m'envolten encara terrenalment, estaran contents i relaxats per mi.
Gràcies per escriure i pels teus bonics i sincers elogis.

Unknown said...

Natxo!una tendra abraçada!!

Unknown said...

Roser

LOLI said...

Preciós Natxo !!!!!!
I sí, per molt que ens acostumem a viure sense ells, estan presents sempre.
Un petó i una abraçada ben forta.
Loli