El perdó

Fa poc vaig trobar-me la Carme de casualitat al carrer. Només veure-la, clar, em van assaltar records molt dolorosos i , instintivament, vaig saludar forçadament i vaig seguir el meu camí. Tot seguit, assegut en silenci al carrer, em vaig preguntar el perquè de la meva brusquedat.

Des de llavors he estat donant-hi voltes, llegint i demanant consell sobre el perdó.

Tinc clara la teoria: perdonar proporciona calma a la ment, la consciència i el cor. Però em pregunto: això és tan fàcil?

Primer de tot: començo per perdonar-me a mi mateix; perdonar no és oblidar, ja que oblidar és un procés involuntari, mentre que recordar n’és un d’automàtic i respon a estímuls que es poden trobar a qualsevol lloc. Això no ho puc escollir. I és que qualsevol estímul relacionat amb les mestres de l’escola de Música, el taxista, la companyia d’assegurances, el Secretari de l’Ajuntament, Hongria i Budapest o l’advocat, em porta inevitablement a aquells records. I el problema està en què si van acompanyats de ràbia, la ferida s’obre i fa mal, perquè també em fan recordar el dany i el patiment que suposa sentir-lo novament.

La qüestió per deixar de sentir aquesta ràbia no passa per fer un ferm acte de decisió voluntària ja que quan més vols deixar de pensar en un cosa més s’incrementa la freqüència d’aquest pensament. En realitat, és poder deixar de sentir desig de venjança i justícia com a desfogament emocional. Crec que el que es tracta de veritat és, com em va dir la psicòloga, de plantejar-me el perquè ho visc com si l’altre m’hagués pres alguna cosa, i sobretot en comprometre’m, pel meu propi interès, amb el pensament de desitjar el millor cap a l’altra persona.

Difícil, oi? Doncs sí, no m’enganyo, és molt difícil; i requereix temps. I me’l dono. Però de moment, detectar el problema i verbalitzar-lo, m’ajuda a continuar intentant-ho.

I així, començo proclamant (per fi) que la Carme sempre va estar a l’alçada, potser la única diria jo, des del primer moment quan ens va donar la noticia a davant de la porta de la UCI a l’Hospital de Budapest, acompanyant-nos i no amagant-se mai. Puc posar-me al seu lloc i imaginar el seu calvari, també. I ha estat sempre valenta.

Aquest escrit tan difícil i tan llargament posposat és un pas més en el procés de la meva recuperació