8 de març del 2016

Fiblades


Avui he sentit la notícia que el Departament de Salut donarà instruccions perquè als menjadors escolars no s’obligui als nens a acabar-se el menjar. Llavors em ve al cap el suplici què suposava pel David cada dinar al cole, ell que menjava tan poquet, malgrat les nostres periòdiques notes perquè fessin el punyetero favor de posar-li poca quantitat. I se’m trenca el cor. Diumenge tenia mal de cap i llavors vaig recordar que el David, tan petit, ja patia migranyes i se les passava solet, al llit i a les fosques, resignat i sense queixar-se. I se’m trenca el cor novament. Avui, a cal perruquer, un nen al meu costat ha demanat que li fessin una cresta i la seva mare li ha negat "l'estrambòtic" desig. De seguida m'he recordat d'aquell dia en què vaig enganyar deliberadament al David i amb la complicitat de la perruquera li vam tallar la seva preuada melena mentre ell jugava confiat a la gameboy. Poc després, a casa, plorava davant del mirall. Recordar els seus moments de patiment ara em trenca el cor. Són fiblades de pur dolor.

Com em deia ahir l’Anni, no som de pedra i la vida segueix, amb alts i baixos. I tenim clar que així serà per sempre. A vegades i de sobte, prenc consciència nítida i crua "que el David va morir". Així, amb totes les lletres, sense eufemismes. Què no hi és. Què fa molt de temps que no el veig. Què tan sols m’he acostumat a la seva absència. Què la seva mort encara crema. Què no és tan sols una imatge en una foto i què estava ple de vida. Ple de vida. I omplia la meva. Què de cop i de manera brutal, un dia ja va deixar d’estar.

Vaig llegir fa poc una frase d’autor desconegut que faig meva: les llàgrimes no venen quan enyores algú sinó quan no vols enyorar-lo. Han passat quasi nou anys, i aquestes fiblades de dolor, cruels i traïdores, encara m'acompanyen. He passat per totes les maleïdes fases dol i ja me les he acabat, m’he pogut refer, faig una vida normal i he pogut recuperar l’estabilitat, tinc un present plàcid i a voltes feliç, estimo i m’estimen. I crec en la espiritualitat, en la transcendència de l’ànima, en que el David és i era un àngel, en que hi ha un ordre superior que tot ho controla, i que algun dia se’m permetrà entendre-ho tot, i bla, bla, bla...

 Però és una MERDA

14 comentaris:

Maila ha dit...

Hola Natxo. Tens un mal moment, se que tindrás molts, pero ara es una Dels momets. Els records... Siempre están a voltea pero fer be i altres per recordar coses que no ens agraden ( pero no per a fer-nos mal)
Se tan juntat caries coses, i ets normal que estigues aixi.

Con be et diuen no son de pedra.
I de vegades patím massa.


Jo pensé que mai ens recuperem, pero si aprendrem a viure aixi. I tambe que morim amb ells i naix una nova persona en nosaltres. Ja mal mes serem el que erem. Jo no se con et sents. Perque encara que si se ha mort persones a les que vuic molt... Un fill es un fill. Tambe pensé que tornarás a vore el David.Clar que sí. I que el esta asabentat del teu blog en la seca memoria. Nose si te animat mes o total el contrario
:'(
Pero es con dius una merda i ven grossa.

Tens que quedarte amb lo no que tens ( que ja se que ho saps. Pero el tinc que dir)
Anna es una doneta que de segur que os fa somriure tots els dies.


Una fort abraçada
Aaaa i que es mijore l'avi Alex


Laura

Maila ha dit...

Ains perdonam que el corrector a ficat el que a volgut. Pero espere que entengues tot.

Un abraçada

Unknown ha dit...

Hola Natxo, veig que hi ha fotos noves, o em sembla que no les havia vist... que feliç que era el David!!!! Et volia passar un retall de diari de fa temps que ha caigut a les meves mans, però no trobo la forma, no el puc enganxar aquí, segurament ja el coneixes, és un article de la Remei Margarit que es titula "Los que ya se fueron", igual ja el coneixes, només una frase: "El dolor de ahora forma parte de la felicidad de entonces".

Unknown ha dit...

Molts ànims i una abraçada ben càlida

enric ha dit...

Bon dia Natxo, sóm molts els que no ens agrada que pateixis, després d'aquests ja 9 anys, i jo un d'ells, em sap molt greu, sé que aquests dolors fan molt mal. I tot el que va sortint a diari ( en el present ) ( com el menjar, etc ) ha de rememorar la seva presència, encara que sigui sovint amb molt patiment. I evidentment no és just. Consol, de paraula o de fet, no és mai suficient, altra abraçada els anys que calgui ... enric ...

Anònim ha dit...

Hola Ignasi.. Fa temps que llegeixo aquest blog tant meravellós que estas fent en record del vostre estimat fill David. Un Blog ple d'amor, d'infinitat de sentiments a flor de pell, moltes frases que fan reflexionar sobre la vida. Només dir-te que has de ser i ets una persona, pare, company, amic increïblement únic. Només llegir el que escrius hem puc fer una petita idea de la gran persona que ets. Hem sap molt de greu que pateixis, que patiu.. No m'agrada veure patir a ningú suposo que com a tothom. Sento impotencia. Només dir-te que continuïs sent com ets, tirant endavant com fas, fent feliç a l'Anni, fer-la créixer com has estat fent fins ara... T'admiro molt la teva inmensa persona que ets, l'amor que desprens vers als teus.. Com a pare i marit que sóc m'has ajudat a mirar la vida d'una manera diferent, asaborint i exprimint al màxim els els bons moments quela vida, de vegades, ens dóna al costat del meu fill i la meva dona. Com a pare d'un nen malalt (en procés de recuperació com tots esperem) que tinc em puc imaginar un pèl les fiblades que estàs describint molt bé. Cada dia que passa estic passant el màxim de temps posible amb ell i fer-lo feliç com has fet tú amb el David i l'Anni.
Només em resta dir-te gràcies per fer-me reflexionar i entendre la vida.

Una abraçada.



Sergi

Natxo Rovira ha dit...

Hola Sergi
Rebo amb molta emoció les teves paraules. Fa uns anys, aquestes mostres espontànies de record a través del blog eren habituals. Amb el temps, s’ha tornat francament escasses. Ho constato, no ho dic amb cap emoció associada. Suposo que jo dedico menys temps al blog, que estic molt més en pau amb el meu present, que el meu entorn també observa com m’he refet. Només t’ho dic per manifestar que he rebut el teu testimoni com un bonic regal del dia d’avui. I t’agraeixo les paraules tan boniques que ens dediques.

Em reconforta llegir que aquest espai que és el blog t’aporta enriquiment personal. Ara ja és el gran objectiu del blog, un cop reubicat al David dins meu (la gran conquesta del complex i llarg procés del dol). M’agrada mantenir-lo obert per tots aquells que s’hi vulguin acostar per voluntat pròpia i puguin treure algun profit de creixement personal, i a sobre, sota el record del David. I quan dic creixement no ho dic des d’una posició d’expert en res, només relatant el dia a dia del meu dol i i de la meva reconstrucció. Com una mena diari de bitàcola d’un dol, on les reflexions i les emocions són canviants i en constant evolució.

I m’agrada la reflexió que fas sobre la dedicació què fas a la família. Per circumstancies personals que no venen al cas, vaig abocar-m’hi en cos i ànima als meus fills, que es van convertir en el centre absolut de les meves prioritats, per sobre de qualsevol altre faceta de la vida. Mirant en retrospectiva, i escoltant els laments d’altres pares ‘orfes’, aquesta és una ferida que no m’ha quedat: va ser literalment impossible passar més temps a prop del David. Ara miro al meu entorn i observo, amb certa desolació, alguns pares i mares que no ho fan o que descarreguen estrès en els seus fills. Jo callo, perquè he après que la única llum que serveix és la que conquesta un mateix, però no deixa de saber-me greu, per aquell pare i aquell fill. M’agradaria dir-los “no malbaratis aquest temps, perquè ningú no sap si el tindràs demà”. Però com detesto aquest to pseudo alliçonador, callo. Tot i que tinc pendent escriure un dia les meves reflexions sobre aquest tema al blog, sempre basades en la meva vivència. Així doncs, i per concloure, et felicito per aquesta dedicació pro activa que tens envers el teu fill. I també per aquests valors que tens (o que, almenys, jo percebo) i que traspuen del teu escrit.

Per acabar, desitjo de tot cor que es completi la recuperació del teu fill. Seguiu gaudint de la vostra companyia mútua com feu cada dia,

(t’escric a través del blog, pq no tinc dades personals teves; tant de bo puguis llegir això)

Natxo

Anònim ha dit...

Hola Ignasi! Primerament t'agraeixo molt els teus desitjos vers el meu fills Oriol, moltes gràcies!. Dir-te que les reflexions que has fet sobre el malbarament del temps es ben encetada. S Ahir mateix, mentre jugava amb el meu fill, em va dir: papa t'estimo molt amb una abraçada i un petonàs! Ràpidament els meus pensaments van dirigir-se cap a tu i el David. Exprimeixo el màxim el temps smb el meu fill. Tampoc se el que passarà demà. Pensava estic fent com el pare del David, assaborint els bons moments que la vida ens dóna. Mai sabrem que passarà demà.
T'animo a que no canviis mai. Tot el que has fet en record del vostre estimat fill es d'un amor infinit. No tinc paraules només una forta emoció.


Una forta abraçada!!

Sergi

Alba G. ha dit...

hola Natxo, fa temps que segueixo el teu blog i em posa la pell de gallina. És un preciós homenatge al teu fill. Gràcies!
Alba


Al final del camí em diran:

Has viscut? Has estimat?
I jo, sense dir res,
Obriré el meu cor ple de noms.

Pere Casaldàliga



Natxo Rovira ha dit...

Gràcies a tu, Alba, per dedicar-me unes paraules d'alè a través del blog.
Boniques paraules, per cert.

I BELL aquest poema, concís com un haiku. Atresora molta essència en sols tres versos.

Amb el teu permís, me'l guardo per posar-lo al blog. M'ha impressionat.

Natxo

Unknown ha dit...

Torna a ser 25 de maig, i dsd q vaig descobrir l blog del David, els 25 de maig penso en una persona que he conegut a través de les paraules del seu pare, les teves paraules.
Penso en el David. Sospiro. Vaig a llegir-te al blog i com sempre, m'emociono i reflexiono.
Molts petons.
Míriam.

Natxo Rovira ha dit...

També molts petons, Míriam. Saber que hi ha algú que pensa en el David és de les coses que em fan més feliç. T¡agraeeixo el teu acompanyament i el teu testimoni de record.

Anònim ha dit...

Si, un altre 25 de maig... Tinc uns sensació extranya... Com si em sabés greu la meva relativa comoda vida(a dia d'avui), no em vull ni imaginar passar pel que heu passat vosaltres. Una gran abraçada a tota la familia. M'ha conmogut molt l'escrit que has fet del David a l'hospital de Sant Joan de Déu. A mi l'hospital Sant Joan de Déu forma part de la meva familia, de la nostra vida desde que va neixer el meu fill fins ara on encara hi anem. Em miro el meu fill cada nit abans d'anar a dormir i li faig un petó, tendre i amb el pensament que demà pugui repetir aquest petó (a vegades ell no me'l vol donar ... Es entremaliat). No sé com es fa l'ultim petó a un fill, només sé com fer l'últim petó a un pare que vaig haver de fer fa poc temps. He llegit atentament el que has escrit, M'has emocionat i he plorat pensant en aquell últim dia del David a l'hospital, he pensat amb vosaltres, i he sentit una fiblada de tristor i ràbia per la mort del vostre estimat David... Estic profundament afectat... He plorat com a pare. Només dir-te Ignasi que ets un gran pare i que el David està content i orgullòs d'aquell petó que li vas fer.

Una anécdota que em va passar fa pocs dies... Anava conduint cap a casa i just passar a l'alçada de Sant Quirze ha començat a sonar a la radio la cançó Titanium que m'ha traslladat un cop més al David... Quina casualitat..

Una forta abraçada Ignasi i familia.


Sergi

Unknown ha dit...

Hola de nou Natxo. Des de q vaig descobrir el blog i vaig conèixer la història has passat a formar part dels meus pensaments.
És tan bonic el q has escrit i dur i trist alhora.
Penso en tu el 25 de maig i t envio la meva força com també penso en els meus pares que van marxar el 23 i el 24 de maig amb 2 anys de diferència.
Com tu espero retrobar los.
Un petó molt gran!!!