22 d’abril del 2017

Ferides que van cicatritzant


Basada en una historia real. En 1998 Maria Altmann, una mujer judía que huyó de Viena durante la II Guerra Mundial, regresa sesenta años después para reclamar las propiedades que los nazis confiscaron a su familia, entre las que se encuentra el célebre 'Retrato de Adele Bloch-Bauer I', de Gustav Klimt . Un joven abogado la ayudará en su litigio con el gobierno austriaco. Al mismo tiempo, Maria deberá enfrentarse a los terribles recuerdos de su pasado. 


Aquesta és la sinopsi de la pel•lícula que acabo de veure (de nom 'La Dama de Oro')  i què, com de vegades em passa amb algunes històries, ha remogut els meus records i alguna ferida no del tot ben tancada. Veient aquella dona lluitant (i a voltes, abandonant) als tribunals malgrat el dolor, la idea del “tu et vas rendir” m'aclaparava la ment: perquè jo em vaig rendir justament el dia abans del judici contra la companyia asseguradora. Per por? Per incapacitat de suportar-ho? Per tot una mica, suposo. Em vaig conformar preveient que cap veredicte m’aportaria res de positiu ni cap benestar. 

I al final de la pel•lícula (i del meu petit turment) he trobat la clau per cicatritzar, potser definitivament, aquella ferida. Una més. Perquè la Sra.Altmann va guanyar finalment el judici. I després del breu instant d’eufòria inicial, es retira a una saleta i amb el cor trencat, diu: “Mi error fue creer que (ganar este juicio) lo arreglaría todo y me haría sentir mejor. Me equivoqué. Porqué los dejé (a mis padres) y dejé allí mi corazón”. Avui he vist que no em vaig equivocar, i que tot aquell desig d’una “pretesa justícia” era, en realitat, insignificant, absurd i prescindible. Finalment, vaig acceptar que em podia abandonar a la meva tristesa sense cercar falsos consols en el ressentiment o la venjança

I enmig d’aquell profund dolor, la Sra. Altmann rememora en un flashback aquell moment en que es va acomiadar dels seus pares, sabent tots que no es tornarien a veure. I la última cosa que li diu la seva mare, abans d’acomiadar-se per sempre més, és: “llévanos en tu corazón y aprende a ser feliz” 

 Doncs això; justament he fet això, David. 

2 comentaris:

Maila ha dit...

Hola, no he vist la pel.licula, me l`apunte.
portar-los en el cor, es fácil, pero ser feliç...
Jo no crec en la felicitat, pero si en els moments feliços.
I que mai ens falten moments d`eixos!!

un abraç

Natxo Rovira ha dit...

Estic d'acord Maila. També he pensat molt en això, i un estat de permanent felicitat és tan irreal com absurd. Ho tinc clar des del moment que deixo d'idealitzar la vida quan estava el David viu i recordo que llavors la meva vida també tenia moltes ombres. Crec que la vida és un camí amb moments dolços i altres amargs. La clau, crec, és poder transitar per aquest camí amb un cert equilibri emocional, i d'això se n'ha d'aprendre. Gaudir dels moments dolços, no deixar-se arrossegar per la ira, la temença o la preocupació quan els problemes són en el fons irrellevants, i trobar forces per poder seguir endavant quan arriben episodis realment traumàtics. No trobes?

I com tu apuntes, portar el David al cor és tan fàcil com real, encara que de vegades fins i tot això faci mal, per l'enyor punyent...