Paciència...
BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA: 10 anys

Música del Blog

per desactivar la música premeu 'stop' a la barra inferior

10 anys




David: Avui que just fa 10 anys que vas morir, no penso turmentar-me pel fet que la data estigui marcada en vermell al calendari. Més aviat, voldria aprofitar la rellevància d’aquest dia per explicar-te coses que he anat incorporant en aquests 10 anys sense tu. Jo diria que ja he viscut prou moments de dolor i també prou moments alegres com per poder dir que començo a tenir clar de què va tot això.

Hi ha coses que abans em semblaven molt importants i ja no m’ho semblen. Ni l’èxit, ni el reconeixement, ni tampoc els diners (més enllà dels suficients que em permetin una vida digna i còmoda) em resulten motivadors ni em generen frustracions. Tampoc no tinc una mirada comprensiva o covard sobre tot allò que no m’agrada, i per això no m’importa proclamar que ja no suporto als cínics, als malparits, ni als que escampen maledicència. I molts menys a aquells que mai no en tenen prou i acumulen i acumulen a costa dels altres. No vull a prop aquells que es queixen per futileses o dels que es lamenten eternament sense intentar fer alguna cosa per canviar l’actitud o les circumstàncies.

Vull procurar que la por, quan apareix, no em freni gaire, i que la insatisfacció segueixi sent una desconeguda. No vull exagerar els problemes quotidians de la vida i busco recursos per afrontar-los en justa mesura. Establir preferències i no exigències, ni per mi ni pels que m’envolten. Vull tenir sota control a la ira i sobretot ja no descarregar-la mai en els altres, per no arruïnar els meus dies ni els seus. No vull ser condescendent, ni estar de tornada de tot, i seguir deixant-me sorprendre. I acceptar totes les diferents emocions, que no sempre un ha de sentir-se alegre i sol·lícit, que hi ha dies clars i dies foscos, i que forma part de la vida. I desitjar tenir prou forces per encaixar els moments difícils que puguin venir així com prou consciència per valorar els bons. He aconseguit fer les paus amb el passat i no obsessionar-me gaire amb el futur. No vull passar indiferent davant del dolor dels altres. I tampoc perdre l’esperança, ni deixar-me vèncer per l’escepticisme o la indolència i tenir coratge i esperit crític davant la injustícia.

I ara em conformo amb poca cosa per sentir-me bé. Encara que en realitat potser no és tan poc. M’agrada la tendresa i la companyia de la meva parella. I veure que l’Anna està per aquí, que va fent la seva vida i alhora està a prop meu; i que somriu sovint. Em relaxa saber que els pares, ja en l’ocàs, simplement han tingut un bon dia. I que hi ha bons amics amb qui passar agradables estones. M’agrada sortir a córrer i valorar que encara tinc el privilegi de tenir salut. I passejar pel bosc, i que la bellesa de flors i arbres no deixi d’admirar-me sempre. No vull que em falti una cançó que em faci emocionar o un vers que em mogui per dins. O una olor que em transporti a un moment entranyable. Vull seguir trobant-te a faltar, David, i ser conscient que un només pot enyorar perquè va tenir la sort de conèixer i estimar. Vull tenir sempre els teus dolços records. Sí, vull que tot aquest amor que sento pels meus, i que no se m’acaba, em segueixi omplint els dies de sentit.

11 comentaris:

Maila said...

Hola, realment no se que dir, he buscat paraules pero no trobe que posarte, deu anys son massa, i si moments de tot habras viscut, i el que per algúns son coses importants, per altres deixen de serlo. I encara que no ens guste la por sempre va estar ahi, miran, per a cuant estem " baixos" atacar,
I crec que te lo he dit alguna vegada, pero... els recordos son algo que tenim o que hem perdut?
( el vaig sentir en una peli, no recordo quina, per si la frase que fa que li done voltes al cap, sense tenir mol clar quina es la resposta)


una abraçada

Laura

Natxo Rovira said...

Hola Laura, veig llegir un pensament que m'agrada: El pasado nunca se va, le gusta esconderse en la música, en la calle, en los sueños, en los recuerdos. Hi crec fermament, al final ens queden els records, potser es va esvaint, es van difuminant, cert, però alguns queden tatuats a la nostra ànima, per bé i per mal. I pel que fa al Dabid, ara que els records ja no acostumen a fer mal, ara que normalment ja no poden obrir la ferida, són el que queda, són la companyia perenne. Per mi, la resposta, és que són el que queda.

Un cop més, t'agraeixo que ens escriguis.

Natxo

Loli said...

Hola Natxo, ara he vist el teu escrit. Mare meva... 10 anys.
Avui no puc més que felicitar-te, el teu escrit és meravellós, un cop més le teves paraules m'han emocionat moltíssim.
Tot el que escrius per a mi és un al·licient a continuar, he fet molt de camí però encara em queda molt més per arribar al punt que tu descrius.
T'admiro, t'admiro molt com a persona i com a pare, pq has sabut créixer i reconstruir la teva vida, t'has aixecat amb força després del pitjor cop que et pot donar la vida.
En David estarà molt orgullós de tu, no tinc cap dubte.
Gràcies per compartir aquestes paraules.
Desitjo de tot cor que el dia d' avui passi suaument.
Un abraçada ven forta de tots nosaltres i com sempre dos petons al cel. 😘😘😘😘
PD : t'importa si comparteixo el teu escrit? Penso que hi ha molta gent que li aniria molt bé llegir-lo ☺

Anonymous said...

Es preciós de el q has escrit al blog....no es pot afegir res més ..una abraçada plena de tendresa

Rat said...

Precioses paraules Natxo...

Sempre us tinc al meu cor i en el meu pensament.

Una abraçada ben forta!

Montse

Elena said...

Nachico te leo sin traductor y concluyo que lo que mejor podemos hacer 10 años después es recordar aquellos " dulces momentos". Los que durante muchos años amargamente se escondían tras nuestro inevitable duelo y del que ya, quizás, casi seguro hemos salido con un gran esfuerzo reparatorio de nuestra rota alma. Quién te habla eh.?? Un abrazo de tu fiel seguidora cuyas fechas se funden en similitudes de vida. Elena desde Teruel

Eva said...

Preciós...el David ens va fer créixer a tots. Per a mi, sou un exemple d'amor, de valors, de valentia i de grans ànimes precioses que contagien les ganes de gaudir de tots els segons de la vida amb total honestedat. Un petó molt gran

Meritxell said...

Té molta raó l'Eva. Som qui ara som i com som pe aquells dies, pel que va significar en David i vosaltres. Un exemple d'amor infinit

Sergi said...

Hola Natxo!

Una vegada més un meravellós escrit amb els sentiments a flor de pell. Cada cop que et llegeixo i, el dia que et vaig conéixer personalment, em refermo amb la idea de que ets una persona fora del comú amb una sensibilitat i amor amb la gent que t'envolta que costa trobar avui dia.

Amb el que he viscut fins ara procuro viure els moments feliços al màxim, amb la meva dona i el meu fill. Procuro dedicar el màxim temps amb la familia malgrat hi ha dies que no en tingui ganes. Procuro mimar al màxim l'Oriol, procuro que sigui feliç cada segon de la seva vida ja sigui jugant, ensenyant-li a fer els deures... són uns intants però molt intensos els que puc dedicar-li.
Intento que les pors que encara tinc amb l'Oriol marxin per sempre, oblidar que encara està malalt i mirar el futur amb optimisme. Em prenc la vida com un "Carpe Diem", disfrutar dia a dia sense pensar massa en el demà. Si hi penso em torturo massa pensant en coses negatives i em tornen a venir les maleïdes pors. Tinc moltes vivències amb l'Oriol tant negatives com positives com el naixement, primers passos, primeres rialles, primers t'estimo.... i l'únic negatiu els hospitals. Hospitals que ha hagut de patir ell i els seus avis. Aquest no se n'aniran mai fins que em mori. Això si avui em nego a ser negatiu i encaro la vida amb il.lusió, que coi.

Per últim felicitar-te per aquests 10 anys com has sabut reconduir la vida fent feliços a la gent que t'envolta i tenint un gran record pel David. No és gens fàcil el què has fet durant aquests 10 anys, t'admiro molt, com has pogut treure forces quan més ho necessitaves i no les tenies. Gens fàcil Natxo. Celebro que els records del David no et punxin el cor i ni et facin mal com una cremada al fons de l'ànima. Què el record del David t'acompanyi d'una manera agradable i alegre i et doni forces per continuar endavant.

Una forta abraçada a tu Natxo, a l'Anni i familia tota.


Sergi.

Sergi said...

PD: la mateixa admiració per l'Anna, l'Anni i familia. Sou un exemple.

Una forta abraçada.

Sergi

enric said...

benvolgut sr Natxo, estimat benparit, no pretenc iniciar amb dèbils adulacions però a vegades s'imposa l'apreci "simple" i sincer, i l'empatia i la pretensió de bones maneres i el voler afegir-me al teu grup de bona gent.

10 anys de de tot, que passen com passen, com ens anem adaptant a l'absència, al dolor, com ho anem soportant i com anem vivint de la manera que podem; no ho sé expressar massa bé però ho intento per dir-te el que puc amb afecte i solidaritat.
Que et desitjo el millor ja ho saps, que penso que aquests anys no són fàcils d'assolir-los també i que com el cuadre del Gustav l'abraçada ens ha d'envoltar sovint, imagino que estaria també bé ... enric ...