BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA: 12 anys del DVD

7 de setembre del 2007

12 anys del DVD

Curiositat: Sabíeu que el DVD fa 12 anys que existeix?. Té doncs la mateixa edat que el DaViD, i també les mateixes lletres consonants. El David sempre va gaudir molt de les noves tecnologies i m'ha fet gràcia aquesta coincidència. A més, de gran volia ser inventor. Inventor de Robots.

7 comentaris:

aurora ha dit...: Es verdad. A mamá se lo decía: "iaia, quan sigui gran vull ser inventor, però no ho diguis a ningú".

David, t'estimo.; 7 de setembre del 2007, a les 17:41
Aurora G. Rovira ha dit...: nu m'extraña gens perque jo i l'anna jugavem per exemple a professors i kuan li deiem a n david si volia juga ens deia k seria un professor am un laboratori secret i un munt de coses mes...tenia una imaginacio k no se li acabava. era impresionan kom n un momen et diseñava tot un univers on poguer juga...
deivid et porto sempre am mi.; 8 de setembre del 2007, a les 13:12
Aurora G. Rovira ha dit...: annuska el teu poema es precios m emocionat moltissim i feia mul k nu plorava.
€uro; 8 de setembre del 2007, a les 13:41
Sil ha dit...: Hola,
He arribat al vostre blog tot cercant poemes d'en Martí i Pol, del Llibre d'absències.
Pocs dies després de l'accident del vostre fill jo vaig patir un accident que va acabar amb la vida del meu company, jo encara estic hospitalitzada. EL meu company tenia 32 anys i era també una persona amb molt de carisma i talent. Serà que s'enduen a les estrelles primer?
Enfi, només volia deixar la meva solidaritat.
Una abraçada i un petó per l'Anna; 9 de setembre del 2007, a les 22:10
Natxo Rovira ha dit...: Hola sil,

Hem quedat molt impressionats pel teu missatge. D'una banda per la teva colpidora història, i d'altra banda perquè ets la primera persona que ha escrit al nostre blog sense tenir una relació directa. Avui, curiosament, també hem tingut notícia d'una noia que no coneixem i que ha s'ha interessat pel nostre blog, per mirar de trobar consol en el seu procés de dol. Ens reconforta immensament saber que la nostra manera d'escampar el missatge que ens ha deixat el nostre estimat David, comença a donar petits fruits.
Portem més de tres mesos, el dolor és intens, però estem reflexionant molt i ens estem deixant ajudar també molt.
Saps què? Nosaltres creiem que no tot s'acaba amb la mort. Encara estem molt al principi, però, enmig del profund dolor, hem cregut veure una llum d'esperança i anem a la seva cerca.
Hi ha un munt de lectures que ens han ajudat molt en aquest procés, i hem conegut gent molt especial que també ens ensenyen cada dia. I estem trobant consol. I creiem que el David està en un lloc millor, que ens acompanya i ens guia. I que l'amor que sentim per ell i el d'ell per nosaltres és més gran que mai, i és la força que ens ajuda a seguir endavant.

Si vols, només si tu vols, podem compartir experiències. El nostre mail és anna4alsina@gmail.com

Natxo i Anna; 9 de setembre del 2007, a les 23:06
Jo mateixa ha dit...: Potser no podras ser inventor de robots però el que si serà es un inventor de somnis i bells records.; 15 de setembre del 2007, a les 12:40
Anònim ha dit...: "Historia de un sueño" (La Oreja de Van Gogh)

Perdona que entre sin llamar,
no es esta la hora y menos el lugar.
Tenía que contarte que en el cielo no se está tan mal.

Mañana ni te acordarás
"tan sólo fué un sueño" te repetirás.
Y en forma de respuesta pasará una estrella fugaz.
Y cuando me marche estará mi vida en la Tierra en paz.
Yo sólo quería despedirme, darte un beso y verte una vez más.

Promete que serás feliz,
te ponías tan guapa al reir...
Y así, sólo así,
quiero recordarte.
Así, como antes,
así, vida mía,
mejor será así.

Ahora debes descansar,
deja que te arrope como años atrás
¿Te acuerdas cuando entonces te cantaba antes de ir a acostar?

Tan sólo me dejan venir
dentro de tus sueños para verte a tí.
Y es que aquella triste noche no te dí ni un adiós al partir.

Promete que serás feliz, te ponías tan guapa al reir...
Y así, sólo así quiero recordarte.
Así, como antes,
así, adelante
así, vida mía
ahora te toca a tí
sólo a tí,
seguir nuestro viaje.
Se está haciendo tarde,
tendré que marcharme.
En unos segundos vas a despertar...

Crec que aquesta cançó possa lletra als vostres somnis. Jo sempre que la sento no puc evitar que els ulls se m'omplin de llàgrimes en recordar altres persones que m'han deixat en el meu camí de la vida.

Molts petons a tots tres,(perdó, a tots quatre)

MªJo.V.(Àlex C.); 20 de setembre del 2007, a les 20:21

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

"In Memori@m"

http://www.tv3.cat/videos/3779110/In-memoriam

Sinopsi: Mentre es troba a una petita ciutat del Brasil, la narradora s'assabenta d'un fort terratrèmol que ha assolat el seu poble a Itàlia. Durant moltes hores i dies d'angoixa, només pot obtenir notícies generals a través d'Internet. Connectada permanentment a la xarxa, va adonant-se que més enllà de la inanimada xifra de víctimes, hi ha una història, un present i uns somnis truncats rere cadascuna d'elles. I va descobrint l'existència d'un món paral.lel i virtual vinculat al dol i a la memòria. Fins arribar al blog dedicat a un nen...

9N2014.cat

Ahir, 9N2014, va tenir lloc la Consulta per la independència de Catalunya. Dia complex per controlar les emocions, perquè era un moment llargament desitjat, per l'ambient festiu i carregat de valors, perquè va ser la primera votació de l'Anna amb els seus 16 anys, perquè vam trobar antics mestres i companys del David i perquè la transcendència del moment em feia pensar amb pena en la seva absència tot i que de seguida, es van succeir un seguit de senyals sorprenents. Què em guardo per mi.

Vidal

Fa un any, uns pares trencats es van posar en contacte amb mi. El seu fiill, en Vidal, havia mort mentre feia esport als 16 anys. I tot cercant ajuda, van trobar el blog. L'emoció va aflorar quan em van informar de la data de naixement, el 9 de gener del 1995: el mateix dia que el David. Així doncs, avui tots dos fan 18 anys. Els capricis del calendari ens van unir, sense saber-ho, fa 18 anys i ens va posar en contacte anys més tard a través del dolor més colpidor. M'és inevitable connectar la identitat del meu procés vital amb els del Jordi i la Isabel, puc percebre les sensacions de plenitud d'aquell gener del 95, i la desolació del seu present. Avui, també vull felicitar en Vidal i desitjar als seus pares que també puguin anar recontsruint la seva VIDA, paraula que conté les mateixes lletres dels noms dels nostres nens.

MARTÍ

Aquest és en Martí. Demà faria 4 anys. Va morir el passat Agost.

"Es insoportable pensar en el futuro que nos espera, sin él", en deia fa poc el seu pare, Juan. Ell i l'Ana són, crec, molt valents, ja que es van posar en contacte amb nosaltres a UNH als pocs dies, tot buscant una mica d'esperança davant del desolador futur i algú a qui poder expressar el seu dolor i mostrar el seu immens amor pel seu fill. Des del blog del David vull també tenir un record pel Martí i oferir una mica de consol als seus pares en aquest dia en el que sé que tot és, encara, una mica més difícil. Un petó als quatre.

ÁDAM

L'Àdam va morir el passat 7 d'abril amb només 7 anyets. No el vaig conèixer en vida però ho estic fent ara i m'ha captivat, com diuen que captivava a tots amb la seva vitalitat i simpatia, per la tendresa que despertava. La seva història, la seva mort sobtada i incomprensible m'ha colpit produndament altre cop, quan ja em creia curat d'espants. I a més, em recorda molt al David. Des d'aquest espai de trobada, voldria retre-li el meu petit homenatge de record i enviar una abraçada sentida als seus pares, la Loli i en Jordi, a la seva germana Míriam, i també al Jordi Juanola, l'amic que ens ha unit, per la seva gran qualitat humana. Un petó al cel, estimat Àdam.

Jordi Juanola 2011

Per la MONTSE MAS

El 7 de setembre va fer 20 anys que el Marc se'n va anar. Només tenia 4 anys. Nosaltres, arran de la marxa del David, hem conegut la seva mare, la Montse. És una persona extraordinària, que va seguir lluitant per la vida, en una època en que encara hi havien menys recursos que ara per afrontar el dol per un fill. I que ha consagrat la seva vida a ajudar a altres pares i mares que hem hagut de passar per aquesta colpidora vivència. Per això, crec que el record del Marc ha quedat definitivament imprès, a través de la Montse, en els cors de molts de nosaltres. El meu agraiment i record més emocionat amb motiu d'aquestes dates.

Sara

Amb motiu del naixement de la seva germaneta voldria tenir un record per la Sara. Fa quinze mesos la Sara va morir amb 13 anys en un accident domèstic del tot absurd. Jo no la vaig conèixer, però mirant les seves fotos no puc deixar de pensar commogut en la seva vitalitat. Una nena molt maca. Els seus pares li han dedicat una Fundació i una pàgina WEB preciosa. Des del blog del David una abraçada emocionada per la Monste i família, en aquests dies on es barregen sentiments contradictoris, intentant encaixar l'alegria per l'arribada de la Maria amb el dolor per l'absència de la Sara.

Àlex : 1 de Juny del 2007

El 1 de junio del 2007 murió Álex. Justo una semana después de David. También atropellado. Casi la misma edad, 13 años. En fin, más allá de las tremendas coincidencias y del duelo en paralelo, mis vínculos con Elena, su madre, se basan más en mi admiración por su carácter, con su eterna simpatía a pesar de la amargura y el escepticismo, y su valentía, ya que se ha sentido muy sola en Teruel, donde los recursos de ayuda son muy escasos. Bueno, Elena, te envío 'petons', esa palabra en catalán que tanto te gusta. Siempre es un placer hablar contigo, aunque siempre hablemos del mismo tema, nuestros niños, nuestra añoranza, nuestra rabia o nuestra esperanza.

25-gener-2010: per la Princeseta Gemma

14 de juliol. Recordant en Marc Toribio

"És que no puc viure perquè t'enyoro
i no puc morir-me perquè t'estimo."
J.L.Borges

Avui fa 3 anys que en Marc va morir atropellat a Sant Cugat. Just dos dies després de fer 9 anys. Els pares d'aquest nen tan maco, de mirada radiant i somriure tímid, són la Fanny i en Manel. Amb el posat sempre tranquil, ells parlen poc, però quan ho fan, sempre em meravello de la seva serenor i lucidesa. Avui ens recordem d'ells, de la Clàudia i l'Alba. I d'en Marc, per descomptat.

"Es veritat que et tinc en el meu pensament en totes les coses que faig dia a dia, encara que no parli gaire de tu. Tampoc en tinc necessitat. Tu ja hi ets entre la gent que t'estima, com a casa, que hi ets de forma natural; i en els moments del dia que estic sola tu estàs allà, és la meva vida secreta."
Fanny

23-abril-2009

Avui fa un any que ens va deixar el Carlitos, també atropellat, mentre jugava al carrer davant de casa, amb només 8 anyets. En paraules dels qui el van conèixer, era un fiet molt bó, molt pacífic, molt obedient, molt sensible, innocent i ple de puresa en el seus sentiments. Un angelet que va tenir una vida curta però bonica. Avui volem estar al costat dels seus pares, la Floria i en Carlos (tresorer del club de bàsquet de l'ACB ViveMenorca) i de la seva encantadora germana Júlia. Una abraçada molt gran des de Sant Quirze, volant per sobre del mar, directe cap a Menorca.

"Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre."

Miquel Martí i Pol

"Cuando tenga que dejarte por un corto tiempo, por favor no desesperes, no te angusties ni te abraces a tu pena a través de los años; por el contrario, empieza de nuevo con valentía y con una sonrisa por mi memoria y en mi nombre.

Vive tu vida y haz todas las cosas igual que antes.

No alimentes tu soledad con días vacíos, sino llena cada hora de manera positiva...

Extiende tu mano para confortar y dar ánimo y a cambio te confortaré y te tendré cerca de mi.

Y nunca, nunca tengas miedo de morir, porque yo estaré esperándote en el cielo!"

El petit Príncep

- Quan miris el cel, de nit, com que jo viuré en una de les estrelles, com que riuré en una de les estrelles, per a tu serà com si tots riguessim. Tindràs estrelles que saben riure!
I va tornar a riure.
- I quan t'hagis consolat (sempre ens acabem consolant) estaràs content d'haver-me conegut. Sempre seràs amic meu. Tindràs ganes de riure amb mi. I de vegades, obriràs la finestra, perquè sí, per gust... I els teus amics s'estranyaran molt de veure't riure mirant el cel. Aleshores els diràs: "sí, les estrelles sempre em fan riure!"

Encara ara em meravello de que el David em demanés que li llegís, cada nit, un capítol del Petit Princep. Però poc a poc ho vaig entenent. I ploro. I somric...