BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA: Avui recordo aquells dissabtes

22 de setembre del 2007

Avui recordo aquells dissabtes

Des de feia un temps, el David i jo sovint anàvem els dissabtes a esmorzar a Barcelona. Agafàvem el tren i anàvem a esmorzar al Viena del carrer Pelai, sempre el mateix esmorzar, sempre la mateixa taula. Després, passejàvem per les botigues i ell mirava les darreres novetats en vídeojocs o s'interessava per algun telèfon mòbil. Era molt prudent i quasi mai no demanava res, només mirava i comentava. Recordo especialment un dia que vam anar a comprar un joc de la Play, el "Kingdom Hearts 2", què li va fer il.lusió pagar-se'l amb els seus estalvis. O quan vam comprar una targeta pel seu nou mòbil. I un altre dia, que va tornar molt feliç amb una simple guia del "Animal Crossing", un joc de la Nintendo. Normalment, però, només tafanejàvem i anàvem xerrant pel carrer. Ho recordo amb molta enyorança, amb molta nostàlgia, sobretot perquè darerrament es deixava anar i m'explicava moltes coses i me'n preguntava d'altres. Recordo un dia que jo estava tan feliç que vaig pensar que el David era el meu millor amic. Ell em deia tot convençut: "tu no ets un amic, ets un pare".

En fi, avui he anat a fer el mateix ritual. Avui sí que anat en companyia d'un amic, segons la particular i potser encertada visió del David, i l'hem recordat junts.

8 comentaris:

Aurora G. Rovira ha dit...: Avui han vingut a casa els avis i la tia lupe i per postres he pres rosquillas de taronja. D'aquesta manera m'he enrracordat del següent acudit:
"Va una galeta pel desert i diu:
-¡Soy una galleta, soy una galleta!
Li passa una bala pel mig i diu:
-¡Soy una rosquilla, una rosquilla!"

En moments com aquest m'enrracordo d'en David de com reia, com parlava ,com volia fer passar el temps més agradablement...
Hi ha moments en que pensar amb el David em fa mal perque recordo coses pendents, baralles...
M'agrada anar a la habitació del David sento la seva presencia que em diu que haig de tirar endavant: sento aquella veu que m'explicava aquest acudit sento el seu riure en dir-li que te rao...
un peto de,
€; 22 de setembre del 2007, a les 20:40
Jo mateixa ha dit...: Deu haver estat molt dur tornar a fer el mateix camí sense en David. Però el que ens demostres es que ets capaç de tirar endavant, d'anar donant cada dia un nou passet tal i com ell, de ben segur, vol.
Anims i petons.

Lore.; 22 de setembre del 2007, a les 21:20
Xavi Sánchez ha dit...: Aviat farà un any de la 1ª vegada que vem anar junts a BCN, en Natxo, en David, en Carles i jo. Vem anar en tren a buscar els dorsals de la Jean Bouin i va ser un mati de dissabte molt intens. Vem anar a esmorzar al Viena, al pis de dalt, a la taula del fons, la que dona al carrer Pelai. Vem esmorzar i després vem estar petant la xerrada mentre el David i en Carles jugaven amb les nintendo... Després vem anar a recollir els dorsals i a voltar una estona per la Ronda Sant Antoni, per les botigues de informàtica i la botiga de la PS2.
Recordo els comentaris d'en Natxo de que en David sempre volia anar anar distanciat d'ell i que quina sort tenia jo de que en Carles podia anar encara agafat de la meva ma. Ho deia amb tristor, una tristor sincera i colpidora...
Mesos després, veu tornar varies vegades als mateixos llocs i aquella distància entre vosaltres ja s'havia reduit tant que la tristor s'havia convertit en joia..
Avui,dissabte, hem tornat en Natxo i jo, i el pis de dalt del Viena estava tancat. Ens hem quedat a esmorzar a baix i hem recordat aquell primer dissabte... ha estat dur, si, però el mes important no va ser aquell dia, si no que van haver-hi d'altres, i que sempre hi haurà una finestra que dona al carrer Pelai on vem ser feliços com a pares disfrutant de tenir amb nosaltres als nostres fills..; 22 de setembre del 2007, a les 22:47
aurora ha dit...: Anuska una altre vegada et feliçito, una altre vegada m'has fet plorar i una altre vegada els teus escrits m'han arribat al cor.
€; 23 de setembre del 2007, a les 17:57
Unknown ha dit...: HOLA HARRY:
CÓMO VAS ÁNGEL?ME GUSTA MUCHO LEER LAS LÍNEAS QUE TE ESCRIBE TU PRIMA AURORA.LEYENDOLAS ES COMO SI OS VIERA A LOS DOS JUNTOS.A ESCONDIDAS!

Y TAMBIÉN ME HA GUSTADO SABER QUE LOS SÁBADOS IBÁIS TÚ Y TU PADRE JUNTOS A ALMORZAR.

Y A TI NACHO TE DIRÍA QUE ES IMPORTANTE QUE RECUERDES QUE LOS DOS TENIAIS UNA COMPLICIDAD QUE MUCHOS PADRES E HIJOS NO LOGRAN NUNCA.

UN BESO MI ÁNGEL.; 25 de setembre del 2007, a les 19:03
Anònim ha dit...: Déu ni do, quin tros de pare! Felicitats!; 25 de setembre del 2007, a les 21:44
Anònim ha dit...: Natxo!!Soc el Lluís!!!
M'impresiona molt,la teva sensibilitat i la teva tendresa..No puc dir-te gran cosa més; 26 de setembre del 2007, a les 20:00
kalidoscopi ha dit...: Anna, només vull dir-te que al David que ha fet de Lego és molt xulo, només li falta un cor gran com el del teu germà perquè sigui ell.
Les teves reflexions sobre el néixer i el morir, m'han deixat muda, sense paraules. Com és possible que éssent tan petita hagis aprés tant de la vida!
Un petó ben gros.; 29 de setembre del 2007, a les 10:06

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

"In Memori@m"

http://www.tv3.cat/videos/3779110/In-memoriam

Sinopsi: Mentre es troba a una petita ciutat del Brasil, la narradora s'assabenta d'un fort terratrèmol que ha assolat el seu poble a Itàlia. Durant moltes hores i dies d'angoixa, només pot obtenir notícies generals a través d'Internet. Connectada permanentment a la xarxa, va adonant-se que més enllà de la inanimada xifra de víctimes, hi ha una història, un present i uns somnis truncats rere cadascuna d'elles. I va descobrint l'existència d'un món paral.lel i virtual vinculat al dol i a la memòria. Fins arribar al blog dedicat a un nen...

9N2014.cat

Ahir, 9N2014, va tenir lloc la Consulta per la independència de Catalunya. Dia complex per controlar les emocions, perquè era un moment llargament desitjat, per l'ambient festiu i carregat de valors, perquè va ser la primera votació de l'Anna amb els seus 16 anys, perquè vam trobar antics mestres i companys del David i perquè la transcendència del moment em feia pensar amb pena en la seva absència tot i que de seguida, es van succeir un seguit de senyals sorprenents. Què em guardo per mi.

Vidal

Fa un any, uns pares trencats es van posar en contacte amb mi. El seu fiill, en Vidal, havia mort mentre feia esport als 16 anys. I tot cercant ajuda, van trobar el blog. L'emoció va aflorar quan em van informar de la data de naixement, el 9 de gener del 1995: el mateix dia que el David. Així doncs, avui tots dos fan 18 anys. Els capricis del calendari ens van unir, sense saber-ho, fa 18 anys i ens va posar en contacte anys més tard a través del dolor més colpidor. M'és inevitable connectar la identitat del meu procés vital amb els del Jordi i la Isabel, puc percebre les sensacions de plenitud d'aquell gener del 95, i la desolació del seu present. Avui, també vull felicitar en Vidal i desitjar als seus pares que també puguin anar recontsruint la seva VIDA, paraula que conté les mateixes lletres dels noms dels nostres nens.

MARTÍ

Aquest és en Martí. Demà faria 4 anys. Va morir el passat Agost.

"Es insoportable pensar en el futuro que nos espera, sin él", en deia fa poc el seu pare, Juan. Ell i l'Ana són, crec, molt valents, ja que es van posar en contacte amb nosaltres a UNH als pocs dies, tot buscant una mica d'esperança davant del desolador futur i algú a qui poder expressar el seu dolor i mostrar el seu immens amor pel seu fill. Des del blog del David vull també tenir un record pel Martí i oferir una mica de consol als seus pares en aquest dia en el que sé que tot és, encara, una mica més difícil. Un petó als quatre.

ÁDAM

L'Àdam va morir el passat 7 d'abril amb només 7 anyets. No el vaig conèixer en vida però ho estic fent ara i m'ha captivat, com diuen que captivava a tots amb la seva vitalitat i simpatia, per la tendresa que despertava. La seva història, la seva mort sobtada i incomprensible m'ha colpit produndament altre cop, quan ja em creia curat d'espants. I a més, em recorda molt al David. Des d'aquest espai de trobada, voldria retre-li el meu petit homenatge de record i enviar una abraçada sentida als seus pares, la Loli i en Jordi, a la seva germana Míriam, i també al Jordi Juanola, l'amic que ens ha unit, per la seva gran qualitat humana. Un petó al cel, estimat Àdam.

Jordi Juanola 2011

Per la MONTSE MAS

El 7 de setembre va fer 20 anys que el Marc se'n va anar. Només tenia 4 anys. Nosaltres, arran de la marxa del David, hem conegut la seva mare, la Montse. És una persona extraordinària, que va seguir lluitant per la vida, en una època en que encara hi havien menys recursos que ara per afrontar el dol per un fill. I que ha consagrat la seva vida a ajudar a altres pares i mares que hem hagut de passar per aquesta colpidora vivència. Per això, crec que el record del Marc ha quedat definitivament imprès, a través de la Montse, en els cors de molts de nosaltres. El meu agraiment i record més emocionat amb motiu d'aquestes dates.

Sara

Amb motiu del naixement de la seva germaneta voldria tenir un record per la Sara. Fa quinze mesos la Sara va morir amb 13 anys en un accident domèstic del tot absurd. Jo no la vaig conèixer, però mirant les seves fotos no puc deixar de pensar commogut en la seva vitalitat. Una nena molt maca. Els seus pares li han dedicat una Fundació i una pàgina WEB preciosa. Des del blog del David una abraçada emocionada per la Monste i família, en aquests dies on es barregen sentiments contradictoris, intentant encaixar l'alegria per l'arribada de la Maria amb el dolor per l'absència de la Sara.

Àlex : 1 de Juny del 2007

El 1 de junio del 2007 murió Álex. Justo una semana después de David. También atropellado. Casi la misma edad, 13 años. En fin, más allá de las tremendas coincidencias y del duelo en paralelo, mis vínculos con Elena, su madre, se basan más en mi admiración por su carácter, con su eterna simpatía a pesar de la amargura y el escepticismo, y su valentía, ya que se ha sentido muy sola en Teruel, donde los recursos de ayuda son muy escasos. Bueno, Elena, te envío 'petons', esa palabra en catalán que tanto te gusta. Siempre es un placer hablar contigo, aunque siempre hablemos del mismo tema, nuestros niños, nuestra añoranza, nuestra rabia o nuestra esperanza.

25-gener-2010: per la Princeseta Gemma

14 de juliol. Recordant en Marc Toribio

"És que no puc viure perquè t'enyoro
i no puc morir-me perquè t'estimo."
J.L.Borges

Avui fa 3 anys que en Marc va morir atropellat a Sant Cugat. Just dos dies després de fer 9 anys. Els pares d'aquest nen tan maco, de mirada radiant i somriure tímid, són la Fanny i en Manel. Amb el posat sempre tranquil, ells parlen poc, però quan ho fan, sempre em meravello de la seva serenor i lucidesa. Avui ens recordem d'ells, de la Clàudia i l'Alba. I d'en Marc, per descomptat.

"Es veritat que et tinc en el meu pensament en totes les coses que faig dia a dia, encara que no parli gaire de tu. Tampoc en tinc necessitat. Tu ja hi ets entre la gent que t'estima, com a casa, que hi ets de forma natural; i en els moments del dia que estic sola tu estàs allà, és la meva vida secreta."
Fanny

23-abril-2009

Avui fa un any que ens va deixar el Carlitos, també atropellat, mentre jugava al carrer davant de casa, amb només 8 anyets. En paraules dels qui el van conèixer, era un fiet molt bó, molt pacífic, molt obedient, molt sensible, innocent i ple de puresa en el seus sentiments. Un angelet que va tenir una vida curta però bonica. Avui volem estar al costat dels seus pares, la Floria i en Carlos (tresorer del club de bàsquet de l'ACB ViveMenorca) i de la seva encantadora germana Júlia. Una abraçada molt gran des de Sant Quirze, volant per sobre del mar, directe cap a Menorca.

"Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre."

Miquel Martí i Pol

"Cuando tenga que dejarte por un corto tiempo, por favor no desesperes, no te angusties ni te abraces a tu pena a través de los años; por el contrario, empieza de nuevo con valentía y con una sonrisa por mi memoria y en mi nombre.

Vive tu vida y haz todas las cosas igual que antes.

No alimentes tu soledad con días vacíos, sino llena cada hora de manera positiva...

Extiende tu mano para confortar y dar ánimo y a cambio te confortaré y te tendré cerca de mi.

Y nunca, nunca tengas miedo de morir, porque yo estaré esperándote en el cielo!"

El petit Príncep

- Quan miris el cel, de nit, com que jo viuré en una de les estrelles, com que riuré en una de les estrelles, per a tu serà com si tots riguessim. Tindràs estrelles que saben riure!
I va tornar a riure.
- I quan t'hagis consolat (sempre ens acabem consolant) estaràs content d'haver-me conegut. Sempre seràs amic meu. Tindràs ganes de riure amb mi. I de vegades, obriràs la finestra, perquè sí, per gust... I els teus amics s'estranyaran molt de veure't riure mirant el cel. Aleshores els diràs: "sí, les estrelles sempre em fan riure!"

Encara ara em meravello de que el David em demanés que li llegís, cada nit, un capítol del Petit Princep. Però poc a poc ho vaig entenent. I ploro. I somric...