Una altra tarda més...

Una tarda més. Una altra llarga i trista tarda.

Recordo amb certa amargura, com eren de tranquiles les tardes fins fa ben poc, primer pendents del rellotge, esperant que arribessin les cinc, quan el David i l’Anna sortien de l’escola. He recordat intensament la sensació de plenitud i alegria pel retrobament diari, per tornar-los a veure, tan contents, de vegades amb ganes d’explicar coses i altres vegades, no. Sempre amb ganes de jugar. El David ja venia sol de l’escola, i entrava a casa content, quasi eufòric, i recordo que com que no em volia donar un petó, jo l’assaltava a traïció i ell reia, reia de gust, tot intentant desempallegar-se de mi. I finalment agafava el berenar, les seves adorades galetes de xocolata i amb un alegre ‘adéu!!’ se n’anava al seu refugi, a l’altell, a jugar, a gaudir de la vida. Sempre aquest ritual, llavors tan quotidià, avui tan enyorat. Tots aquests records han vingut al moment present, i la tristesa ha estat colpidora

Una altra tarda que el David no arriba a casa...