Paciència...
BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA: La Lliçó del Temps

Música del Blog

***per desactivar la música premeu 'stop' a la barra inferior***

2007

2007 últim any (fins a 20 de maig)

La Lliçó del Temps


Arran d’un bonic comentari que he rebut d’una bona amiga a qui no veig des de fa temps però de qui estic rebent un escalf especial, he estat reflexionant sobre aquests bonics elogis que rebem per la nostra tasca com a pares. Són molt bonics i ara fan molt de bé als nostres adolorits cors, però de fet penso que, com a pares, només hem fet i fem el que bonament podem, com tothom. Ara, malauradament, llueix molt, però està clar que hem comès errors i els intentem acceptar. Però hi ha una cosa de la que sí estic molt satisfet.
Des de que va néixer el David, ens vam dedicar completament als nens. Jo vaig decidir immediatament que, tot i que la feina era important com a eina, en qualsevol cas era una prioritat secundària. El mateix va passar amb la nostra vida social. Ens vam abocar de manera entusiasta als nens, a la seva educació, a estar el màxim de temps possible amb ells, en presència i ànima, tenint cura de tots els detalls, i a aprofitar fins al darrer minut d'oci que teníem per ells. Amb el temps, va ser un pèl esgotador i vam pagar un preu, però us dic amb emoció que ha pagat la pena. Alguns amics ens deien que estàvem equivocats, que algun dia els nens volarien, i llavors no podríem recuperar el que havíem anat deixant pel camí.
Recordo anar amunt i avall cada dia, per deixar-los i recollir-los a les diferents activitats que feien, fins i tot compartint amb ells algunes activitats extra escolars. Per exemple quan anaven a piscina, molts dies jo també m'hi quedava a nedar i a ajudar-los a vestir. O quan el David es quedava a l'escola de música durant una hora penjada que li quedava entre classes i aprofitava per fer deures, ell tan petit, jo sempre hi era al seu costat, de vegades simplement mirant-lo i molt feliç. També val a dir que hem tingut la sort que tots dos sempre s'han sabut entretenir sols a casa, no ens necessitaven per res, i això també ens donava un respir mental.
Quan darrerament el David va començar a reclamar la seva independència, jo em vaig sentir molt perdut i ho vaig passar molt malament. Però ara ja començava a entendre'l, li estava començant a donar les ales que ells necessitava i jo també estava començant a aprendre i gaudir de la meva pròpia vida. Una persona que em coneix bé, em va dir que aquest era el regal més bell que mai no li havia fet.
Ara tinc la sensació, quan no la ferma convicció, de que d'alguna manera tots sabíem que el temps que tindríem disponible era limitat, i que calia anar molt de pressa, tot aprofitant el temps que havíem rebut. D'una banda, per l'avidesa de coneixement que tenia el David, per la manera com gaudia de tots i cadascun del minuts que vivia, sempre completament entregat a alguna afició. I d'altra banda per l'obsessió que sempre em va acompanyar per aprofitar i esprémer al màxim el temps, sempre barrinant en la següent activitat abans fins i tot d'haver acabat la que teníem entre mans. No sabeu ara com ho agraeixo i la pau que això m'ha donat, perquè tinc la convicció i la tranquil·litat que tot el que vaig poder fer amb ell, ho vaig fer.
Pot sonar estrany, però jo crec que en algun estat interior, tots sabíem que només teníem 12 anys per compartir aquí. Més enllà tindrem tot el temps del món, si és que allà el temps existeix.

Un fragment del llibre Lliçons de Vida de E.K.R i David Kessler que parla de la Lliçó del Temps i que m’agrada: “...pero no sabíamos qué lecciones tenían que aprender esas personas, no sabemos lo que debían ser o de cuánto tiempo debían disponer. Por difícil que resulte aceptarlo, la realidad es que no morimos antes de tiempo. Cuando morimos, es nuestra hora. Nuestro desafío es experimentar plenamente el momento presente. Y es un gran desafío: saber que el instante presente contiene todas las posibilidades de felicidad y amor, y no desperdiciar estas posibilidades por esperar un futuro determinado. Al hacer a un lado nuestras expectativas podemos vivir en el sagrado espacio de lo que está ocurriendo ahora"

6 comentaris:

Anonymous said...

HOLA, ME HE ALEGRADO MUCHO LEYENDO LA LECCIÓN QUE TÚ MISMO TE HAS HECHO SOBRE EL TIEMPO VIVIDO CON LA PRESENCIA FÍSICA DE DAVID.
NO SOLO MADURAN NUESTROS HIJOS, SI NO NOSOTROS CON ELLOS, !COMO NOS ENSEÑAN!, AUNQUE NOSOTROS CREAMOS QUE SOMOS LOS QUE ENSEÑAMOS, CADA DÍA APRENDEMOS DE ELLOS O SE NOS CAE UNA LÁGRIMA POR ALGUNA FRASE O PALABRA BONITA QUE NOS HAN DICHO.
CADA NOCHE DOY LAS GRACIAS POR LO QUE TENGO Y AHORA TAMBIÉN LAS DOY POR PODER HABER CONOCIDO A PERSONAS TAN GRANDES COMO VOSOTROS Y ESO SE LO AGRADEZCO A DAVID.
¿TE HAS PREGUNTADO CUÁNTAS COSAS ESTÁ HACIENDO?......
MJ

Natxo Rovira said...

Querida MJ
Efectivamente. Me voy dando cuenta de todo lo que David está haciendo por nosotros, todo lo que nos está ensañando y a veces nos abruma el sentimiento de responsabilidad, de saber transmitir todas las lecciones que nos deja. Aunque la verdad, es un gran consuelo y nos da mucha paz, y cada día el amor que sentimos por él es más y más grande. Y lo mejor de todo es que ese mensaje vaya teniendo un efecto positivo en nuestro entorno, cual pequeña gota en un gran océano. Me llena de felicidad que gente como tú se sienta identificada y capte y agradezca a David por ello. Da algún sentido a todo esto y nos ayuda mucho.
MJ, hace tiempo que no te veo. Voy poco por el colegio, pero las últimas veces, esperaba encontrarte en la esquina, como siempre, para poder saludarte y agradecer tu apoyo. Seguro que algún día nos vemos. Y también a Álex, que por lo que he podido leer, me parece un encanto. Un fuerte abrazo.

kalidoscopi said...

Les estones compartides amb els fills són insubstituïbles. Hi ha moments en que podem sentir-nos agobiats, pensar que no tenim prou temps per a nosaltres, que, com bé tu dius, no tenim vida pròpia, però no els canviaria per res del món. Són moments de complicitat entre pares/mares i fills que ens uneixen molt, i que amb el temps es converteixen en el tresor més valuós.

Mamen said...

QUERIDO NACHO:

ERES UNO DE LOS MEJORES PADRES QUE HE CONOCIDO.Y CON ÉSTO,NO PRETENDO HACERTE "LA PELOTA" POR QUE SEAS MI PRIMO.

SIEMPRE HE ADMIRADO LA FAMILIA QUE HABÉIS CREADO ANA Y TÚ.

DEBES ESTAR SATISFECHO CON LA EDUCACIÓN QUE HAN TENIDO TUS HIJOS.PARA MI,LA ETAPA MÁS BONITA Y LA CUAL MÁS AÑORO,ES LA INFANCIA.CADA DÍA VIVO DEL RECUERDO DE ELLA.NO SÉ SI ME BENEFICIA O NO,PERO NO PUEDO EVITAR RECORDARLA.POR ELLO ESTOY TOTALMENTE CONVENCIDA QUE HARRY ES UNO DE LOS NIÑOS MÁS FELICES QUE HAY.LO MÁS PRECIOSO LO HA TENIDO CON INTENSIDAD.

BUENO,HARRY!TÚ QUE CREES?A QUÉ TENGO RAZÓN?

POR CIERTO,QUÉ TE PARECE LO DE AURORITA?HABLAMOS...

TE QUIERO MI ÁNGEL.

Anonymous said...

Com a correcat com tu, aquest diumenge gaudiré d'un dels moments més feliços, per un corredor, com és córrer un marató. Són molts els sentiments que m'envaeixen en aquestes hores prèvies; nervis, neguits, inseguretats, però també felicitat, molta felicitat, satisfacció, molta satisfacció per haver arribat com a mínim fins aquí, i ara queda el millor gaudir-la, córrer durant 42 i pico Kms. en llibertat, amb mi mateix, amb els meus pensaments, i amb els meus sentimens.

En un altre escrit que et vaig enviar o publicar en el teu blog, et deia que éreu presents en els meus pensaments quant estava, malhumorat, emprenyat, etc. i que pensar en vosaltres em reconfortava i m'ajudava en aquests moments.

Doncs ara, et puc dir també, que en aquests moments de felicitat penso també, molt amb tu i el David i amb les teves experiències com a pare que m'ajuden també a mi com a pare novell.

Dius en el teu blog que us feliciten molt per l'educació i dedicació que heu donat als vostres fill, tu argumentes que és el que fan la majoria de pares. Natxo, tots coneixem desgracies personals, però poques marquen i influeixen com la vostra experiència. No sabria dir-te ben bé per què segurament per un grapat de motius, entre ells la vosta sensibilitat.

Durant 42.195 m us portaré també amb mi.

Una forta abraçada a tots quatre

M

Anonymous said...

T'agraeixo aquesta lliçó del temps.
Jo també penso així i de fet procuro fer-ho. Molt sovint amics i amigues (o potser coneguts) em diuen que necessito el meu espai i que viure dedicada als nens no és bo i que la meva vida són més coses, però mai no ho he vist clar.

El teu escrit m'ha servit per afiançar els meus pensaments i sentir-me orgullosa de les meves renúncies (que jo crec no ho són) i quan em senti agobiada, perquè també ens hi sentim com a pares, tal i com molt bé expliques, sovint desbordats per tenir-los sempre a sobre, recordaré les teves paraules i tornaré a començar.

Una vegada més gràcies per la teva fortalesa

M