29 d’octubre del 2007

Perquè has anat abans que jo?

Estimat fill: sempre he admirat la teva valentia, potser perquè jo sempre he estat molt covard. Ja de ben petit, amb només tres anys, recordo l’alegria i emoció amb que vas anar el teu primer dia d’escola, mentre molts altres nens anaven plorant. I les teves primeres colònies d’estiu, jo patint per tot, i tu tan content, amb només 6 anys. Mai vas dir ‘no’ a una sortida, a una excursió, a un viatge. Amb l’escola, amb l’escola de música, amb el casal, amb nosaltres. Sempre el primer en investigar, en descobrir, en enfilar-te. Com eres el centre de les complicitats quan gosaves pujar a una atracció massa gran per tu. Com enfrontaves qualsevol repte, amb respecte, en silenci, amb posat prudent, però sempre decidit. Com vas sobreposar-te a tots els entrebancs que et vaig posar i a les meves pròpies pors i vas decidir anar a Itàlia, sent el més petit, sense els teus amics, amb els teus dubtes, però allà hi vas anar. Com m’animaves a deixar-te sol a casa per anar a la coral, i bufaves perquè et trucava massa sovint. Com intentaves encaixar entre els joves músics, malgrat la teva inseguretat. Sempre fent front a les teves responsabilitats, sempre donant la cara. I com vas preparar el viatge a Hongria, amb ferma decisió.
Ara, finalment també has decidit fer un últim viatge tu sol i obrir-nos camí. Ploro pensant que vas haver d’anar-hi sol, per no poder estar amb tu per protegir-te, per no saber qui t’estava esperant. Érem la mami i jo els qui havíem d’anar primer, per esperar-te, perquè no passessis por quan t’arribés el moment. Però no, tu sempre tan valent, has volgut anar el primer, massa d’hora crec jo.Ara ja no tinc por, més aviat al contrari, perquè sé que estaràs esperant-me.

12 comentaris:

kalidoscopi ha dit...

El David sovint ens ha ensenyat que la valentia i ell sempre han anat de la mà.
Recordo algunes colònies en que va coincidir amb el Ll. i el D. (i en les que nosaltres els hi deiem que tinguessin cura d'ell), que m'explicaven que quan es creuaven amb el David per la casa de colònies, ell disimulava i feia veure que no els veia.
Era una forma de mantenir la seva independència i tenir la impressió que anava sol, sense ningú que el protegis.
Era una manera de trobar-se ell sol amb els possibles entrebancs i resoldre'ls sense l'ajut de ningú, de trobar-se amb les noves coses, sense que ningú li treiés la il·lusió de la descoberta.
Era una manera de dir-nos a tos nosaltres: "Ei! que ja soc gran, confieu en mi."
De la valentia del David tots tenim molt per aprendre.

Xavi Sánchez ha dit...

Ja sabeu quant m'agrada Tagore... vaig buscant i trobant cosetes, i avui volia compartir això ...

...................................

Madre, ha llegado la hora de que me vaya. Me voy.

Cuando la oscuridad palidezca y dé paso al alba solitaria, cuando desde tu lecho tenderás los brazos hacia tu hijo, yo te diré: ‘El niño ya no está’. Me voy, madre.

Me convertiré en un leve soplo de aire y te acariciaré; cuando te bañes, seré las pequeñas ondas del agua y te cubriré incesantemente de besos.

Cuando, en las noches de tormenta, la lluvia susurrará sobre las hojas, oirás mis murmullos desde tu lecho, y de pronto, con el relámpago, mi risa cruzará tu ventana y estallará en tu estancia.

Si no puedes dormirte hasta muy tarde, pensando siempre en tu niño, te cantaré desde las estrellas: ‘Duerme, madre, duerme’.

Me deslizaré a lo largo de los rayos de la luna hasta llegar a tu cama, y me echaré sobre tu pecho mientras duermas.

Me convertiré en ensueño, y por la estrecha rendija de tus párpados descenderé hasta lo más profundo de tu reposo. Te despertarás sobresaltada y mientras mires a tu alrededor huiré en un momento, como una libélula.

En la gran fiesta de Puja, cuando los niños de los vecinos vengan a jugar en nuestro jardín, yo me convertiré en la música de las flautas y palpitaré en tu corazón durante todo el día.

Llegará mi tía, cargada de regalos, y te preguntará: ‘Hermana, ¿dónde está el niño?’ Y tú, madre, le contestarás dulcemente: ‘Está en las niñas de mis ojos, está en mi cuerpo, está en mi alma’.

txell ha dit...

Natxo, sento tant no haver conegut més en David!! perqué ara veig que em vaig perdre un nen molt especial..i ara l'estic coneixent, a través de les teves paraules i dels teus records, i em dono conta de la sort que veu tenir de compartir aquests dotze anys amb ell...i admiro tot l'amor que es deixa veure en vosaltres, i aixó crec que es el més important.
txell

Anònim ha dit...

Lo he estado leyendo, y creo que los hijos siempre quieren ser mayores antes de hora, nos da miedo dejarlos solos en casa al principio, las novedades siempre cuestan, nos da miedo que vayan solos por la calle aunque ellos crean que ya son suficientemente mayores para hacerlo.
Al principio las excursiones, colonias y viajes a los padres nos hacen sufrir y ellos tan contentos y no dan opción a un "no vas porque me da miedo" y en el fondo piensas que no va a pasar nada ya que hay tantas excursiones y tantas colonias y nunca pasa nada, siempre vuelven.....hasta que desgraciadamente pasa.

Aún me acuerdo cuando al principio de subir David al Dragon Khan era tan pequeño que si no recuerdo mal me dijiste que casi no se veia entre el arnés de sujección y no tenía miedo. Yo sólo de pensarlo se me ponían lo pelos de punta.

Cuando fue a Italia y me decias que llevaba el primer móvil y te llamaba a cada momento del dia y de la noche desde el autocar ( hacia gracia ya que siempre lo que hacen por primera vez nos gusta), su primer viaje sólo, tan pequeño y tan lejos y aunque fuese la primera vez había escogido muy bien los regalos que os compró, me hizo gracia cómo supo escojer un bolso tan bonito para su madre (no todos los niños lo saben hacer) i el vinagre típico de la zona y las fotos con todos los regalos expuestos antes de traerlos, realmente pensaba en todo. Era muy detallista.

Las colonias que fueron los cuatro primos organizadas en Sant Quirze ( tengo que decirle a Euro que me cuente anécdotas de aquellas colonias, suele tener buena memoria para esas cosas).

En cada foto que salen juntos me cuenta la historia de la foto y el momento y si están riendo siempre me dice el motivo por el cual reían y me dice, "En aquesta reiam perquè el David es va posar un pal entre les cames, i en aquesta el David volia que en chin-chan sortis a la foto i està aqui al mig, el veus?" y así con todas.

Sois muy valientes.

Estoy demasiado emocionada para seguir escribiendo.

Aurora

Anònim ha dit...

David es de las personas mas maravillosas y sobre todo especiales que he conocido, pero lo mas curioso de todo esque anita, ana y tu tio sois una familia que seimpre todos los que os conocemos hemos pensado que sois admirables por la educacion, la dedicación,el amor, la entrega incondicional..que lo unico que me queda por decir es que David se ha ido dando ejemplo de valentia inteligencia madurez amor, y sobre todo como dice su profesor dulzura mucho dulzura en su interesante y sabia mirada. Lo que me entristece mucho es no haber podido pasar mas tiempo con el y lo que me alivia es pensar cada noche que tengo un angelito esperando a cuando llegue nuestro momento disfrutarlo todo lo que nos ha quedado, con el. Os quiero muchisimo, sabemos que es muy doloroso el sufrimiento que estais pasando, solo puedo deciros que todos todos los dias pensamos en nosotros, en el salón tenemos fotots de david con velitas..Y queria contaros un mensaje que nos dio David..teniamos una velita encendida y cada vez que salimos de casa la apagamos y cuando volvemos la volvemos a encender..dia tras dia, dia tras dia.. y uando ya no quedaba nada de cera mi madre salia de casa pensando en que se apagaria cuando volvimos nos dimos cuenta que seguia encendida pero no era por la vela sino era david la fortaleza de david las ganas de vivir y de aprovechar cada minuto tan intensamente lo que hacia que la vela no se apagara..las lagrimas se nos cayeron de tristeza pero sobre todo por el ejemplo que dia tras dia nos sigue transmitiendo a su manera nuestro angel..Os queremos ,darle un besito muy muy fuerte a mi princesa anita que la quiero mucho y es otro angel que esta pendiente de todo...Buenas noches david, hasta mañana.iris

Unknown ha dit...

QUERIDO PRIMO:
OJALÁ A TODO LE PUDIERAMOS ENCONTRAR SIEMPRE LA RESPUESTA A LA PREGUNTA QUE NOS HACEMOS!PODRÍAMOS ENCAJAR MEJOR LAS PIEZAS.

EL DÍA QUE LEÍ ÉSTE,TU ÚLTIMO COMENTERIO A HARRY,SE ME DESTROZÓ TANTO EL ALMA QUE ERA INCAPAZ DE ESCRIBIR UNA SOLA LETRA.

TE PUEDO ENTENDER EN CIERTA MANERA,AUNQUE NO SOY MADRE,CONFORME ME HAGO MAYOR,SUFRO MÁS POR LAS PERSONAS QUE QUIERO.MIS PADRES,MIS SOBRINOS,MIS TIOS...HAY GENTE QUE DICE QUE NO DEBES SUFRIR IMAGINANDO QUE PUEDE PASAR ALGO,YA LO HARÁS CUANDO PASE,ME DICEN.ES INEVITABLE,LAS PERSONAS SENSIBLES,COMO TÚ,SUFREN POR TODO.

BUENO,HARRY!CÓMO VAS?
HA SIDO HALLOWEN!ME HE ACORDADO MUCHO DE TI.DE CUANDO TE DISFRAZASTE DE TI MISMO.DE HARRY POTTER!QUÉ GUAPO ESTABAS!
YA ME HE ENTERADO QUE CAUSAS FUROR!TE VAS A HACER MÁS FAMOSO QUE LA PANTERA ROSA.ME ALEGRO.QUIERO QUE TODO EL MUNDO CONOZCA AL ÁNGEL MÁS GUAPO Y A LA PERSONA MÁS GRANDE DEL MUNDO MUNDIAL!

TE QUIERO MI ÁNGEL.

Anònim ha dit...

Quina meravella de carta li has escrit al David!!! Com en tots els teus escrits torna a surar la tendresa, l'amor, l'admiració..... tots els sentiments intensos que es creuen entre el David i tu i la vostra complicitat.
Per llei natural i lògica l'últim viatge sempre el comencen abans els pares que els fills, sembla que si es segueix l'ordre establert no tenim ja dret a queixar-nos, que els pares ja han viscut, que han tingut tot el temps del món per viure, que ja han cremat totes les oportunitats..... i possiblement el dolor que sentim quan marxen a fer aquest ultim recorregut, quan ja s'han guanyat el descans, malgrat ser molt intens i punyent és menys colpidor perquè és "llei de vida"
Ara fa un any i mig que el meu pare va iniciar aquest últim viatge, imagino per tant que ja ha arribat a destí, i segurament fins i tot té cura del David... perquè sempre tenia cura dels infants, i sobre tot sempre procurava fer-me tot el que li demanava i darrerament li demano això.
Des de que va marxar, m'he vist obligada a créixer, he hagut de aprendre a trobar l'equilibri tota sola, ja no tinc les seves mirades de complicitat cada cop que es parla d'alguna cosa de la que ell i jo ja havíem parlat prèviament i a soles, ni els seus petons més o menys apretats en funció del meu to de veu al entrar a casa seva, ja no el tinc aquí amb mi però segueix estant dins meu i cada dia d'una forma mes clara i contundent
Quan algú de la família comença l'ultim viatge, sempre marxa sol i sempre deixa el buit en els que es queden, i encara que per "llei de vida" són els pares els que marxen abans, aquesta separació també provoca un buit i una sensació de solitud important.

Natxo, cada dia li demano al meu pare que es miri al David (des de lluny), que l'atengui i estic convençuda de que ho fa.

Un peto molt i molt fort¡¡¡¡

M.

Anònim ha dit...

No cal patir per si el David està sol allà. Segur que pel camí va anar trobant totes les persones que li han donat la mà. La seva avia Ana, en Joan Carles, els seus besavis, i tota la gent que abans ens ha anat preparant el camí. Ara estan tots junts, i nosaltres qui sap quan anirem!!

L.

Anònim ha dit...

Hola Natxo,Anna i Anna petita.
Per començar dir-vos que em sembla
"MERAVELLOS",el que esteu fent amb
aquest blog,i sobretot tot el que compartiu(records de la vostra vida de familia,sentiments...)amb
tots els que entrem sovint.
Per mi s'ha convertit amb una "costum" quasi diaria,sempre que puc entro,i tinc una sensació
de pau que no puc explicar.
Fa molts díes que volia escriure per dir-vos que seguiu tenint tot
el meu carinyo,admiració i recolçament.



Per cert "MIL GRACIES" Anna per la xerrada d'ahir...no es fàcil trovar gent tant generosa i especial com vosaltres.

I sobretot no oblido el més important:Seguirem mantenint viu el record del David.

Una abraçada molt forta!!

Esther (mare Carlos)

Anònim ha dit...

solo david nuestro ni�o,podia conseguir esto,david soy una negada para el ordenador y todo aquello que sea estar fija a una pantalla,pero tengo la necesidad como todos los que te queremos de trasmitirlo a traves del blog. eres amor absolutamente ,tu cara tu sonrisa aparece al despertar, acudes a mi mente durante el dia,me das las buenas noches.Quiero decirlo desde que te fuiste estas cada vez mas fuerte entre nosotros. este verano eras un corboran que me seguia por la playa,nunca antes habia visto otro en tossa, me hacias so�ar,se lo dije a tu yaya y ella m afirmo que eras tu.luego se han sucedido tus msjes, solo hay que estar receptivo,nonotros lo estamos tu lo sabes.queria que tus papis lo supieran.has despertado en nosotros una sensibilidad que teniamos dormida,un lazo de amor que espero cada dia crezca mas,a medidaque aprendemos a vivir contigo de esta manera,nacho primo,anna y princesa,os queremos muchiiisimo,y eso es David.lupe

Natxo Rovira ha dit...

Querida Lupe, que bonito mensaje. Saber que vosotros también estáis receptivos a sus señales, y las aceptáis con tanto entusiasmo y amor, es lo mejor que podemos oir. También os queremos mucho y gracias por darnos tanto apoyo todos estos meses.

Muchos besos

ADAN

Unknown ha dit...

Malgrat la vostre angoixa, ell ja es un estel, que de ben segur guiara el vostre ultim viatge amb la seva llum i una bella melodia de fons, tocada per ell i escrita per vosaltres.
L´amor ens uneix amb una corda fina, invisible i a la vegada indestructible.