Una lliçó del David: Enfrontar-se a la mort i no tenir por

Avui fa sis mesos que el David va ser atropellat. Desprès de la commoció inicial, vaig poder comprovar i sentir la immensa bondat i compassió dels que ens envolten. Sempre dic que no hem de ser nosaltres els forts, com ens diuen amb bona intenció, sinó tots els que formeu part del nostre entorn, els que aguanteu el nostre dolor al nostre costat. I aquests mesos he pogut constatar aquesta fortalesa.

Des de fa poques setmanes, curiosament, hem detectat que diversos amics i familiars estan prenent més consciència del que ha passat i han perdut la cuirassa amb la que s’havien protegit per bloquejar el dolor o la por, i ara han plorat al David de cop, tot el que no l’havien plorat.

Estem rebent molts missatges en aquest sentit, explosions de sentiments desbordats, que també ens ajuden, ja que són maneres de compartir el nostre dolor. S’ha produït un immens buit en les nostres vides, buit que vivim dia a dia, minut a minut. Però també, i ho entenc, en la de tots els que ens estimen. I crec que, en honor al David, hem d’extreure lliçons positives. Nosaltres així ho intentem fer, no volem fer-nos un nus amb el dolor, no volem aturar-nos en aquest moment indescriptiblement trist i esquinçador. Podem retre-li un homenatge i seguir endavant, sent una mica millors, per ell, i també per tots nosaltres.

Alguns comentaris m’han sobtat molt, en el sentit que el blog els fa mal, que no s’atreveixen a mirar-lo, que dubten que sigui convenient per mi remoure tants records. He estat reflexionant i crec que el problema no és meu, és dels altres, dels qui no s’atreveixen a enfrontar-se a la seva mort i encara pitjor, a la dels seus fills. I el que ha passat, l’ha fet palesa, massa present en la vida de tots.

Si us serveix d’alguna cosa us diré que, desprès de la mort del David, moltes de les meves pors han desaparegut. He vist la mort de prop, m’ha arravatat el que més estimava. I me n’he adonat de que he malbaratat part de la meva vida, paralitzat per la por, sense acceptar reptes o tan sols les oportunitats que la vida m’oferia. Reflexioneu, no espereu a tenir 80 anys i comprovar això amb la vostra pròpia i imminent mort. De què us haurà servit tanta inquietud i preocupació? Per dir “gràcies a la meva prudència i inacció he arribat fins aquí”? però vivint com? I sobretot, penso que hem de transmetre els nostres fills a viure sense por. Si se’n van de colònies, no creieu que és millor acomiadar-los amb un petó i un “passa-t’ho bé” que amb una advertència perquè “vigili”, com si el perill fos a cada racó? Com gaudirà més d’aquelles colònies i d’aquell moment present? Em va servir d’alguna cosa dir-li al David constantment que anés amb cura? Sort de l’Anni, que el va animar sempre a ser valent, a gaudir de totes les experiències. I el David, intuïtivament, sempre li va fer cas a ella. Deia E.K.R.. que “els que aprenen a conèixer la mort, més a que témer-la i a lluitar contra ella, es converteixen en els nostres mestres sobre la VIDA”. Com que jo estic convençut que el David encara existeix, encara l’estimo més per tot el que m’està ensenyant sobre la vida. I ho vull compartir.

“Si vius amb por, en realitat no vius. Els pensaments que tens o be reforcen la teva por o bé eixamplen el teu amor. L’amor crea més amor, s’expandeix a sí mateix. La por crea més por, especialment quan està oculta. També generes més por quan actues amb por. No converteixis la por en una part permanent de la teva vida: si et desprens de la por, o si almenys vius a pesar d’ella, veuràs que, sorprenent i paradoxalment, et sentiràs segur. Pots aprendre a estimar sense dubtes, a parlar sense cautela i a protegir-te sense estar a la defensiva.” Del llibre “Lliçons de Vida” de E.K.R. i D.Kessler