La música del blog

Recentment diversos amics se m’han adreçat per si els hi puc fer arribar la música del blog. Crec que la música té un component humanístic que ens ajuda a connectar amb el nostre jo, que ens proporciona plenitud i pau interior i que té un efecte multiplicador sobre els sentiments i les emocions. Fins ara, he anat musicant el blog amb peces que jo trobo molt belles i que em fan simplement sentir, ja sigui felicitat o tristesa.

Aquest comentaris, però, m’han fet revisar algunes peces que em retornen records intensos. La primera és ‘Scarbourough Fair’ de Simon & Garfunkel. Aquesta música em situa directament un divendres de nit, sols per carreteres del Berguedà. Aquest cançó em provocava el dolç regust de la melangia; sí, dolça melangia, perquè em sentia tan feliç, escoltant aquestes notes màgiques i sentint tot l’amor infinit per la meva família, l’Anni al meu costat i el David i l’Anna darrera, tan protegits, tan tranquils, tan units a nosaltres, tan estimats. Enmig de la foscor i la solitud d’aquells boscos, tenia la sensació de que el món s’havia aturat i que aquella felicitat era per sempre més.

Una altra és la peça 'Vois sur ton chemin' de la pel·lícula ‘Les Chosrites’. Fa poc, l’Eugènia em va fer recordar d’una cosa que malauradament havia oblidat: el David estava preparant un concert amb els seus companys de cant coral i estaven assajant una cançó d’aquesta banda sonora. Quan vam veure aquesta pel·lícula vam creure convenient que el David, amb 10 anys, la veiés. Va quedar absolutament fascinat per la història d’aquells nens abandonats que trobaven en l’atenció d’un bon home i en la música compartida, la il·lusió per seguir vivint. Durant molts dies, aquella va ser la banda sonora de casa nostra i ens feia tanta il·lusió que el David pogués cantar aquesta cançó, cançó que finalment no vam poder escoltar-li. I és que com ens va dir la seva mestra, el David tenia la veu d’àngel.

Finalment, una cançó d’en Moustaki, cantant que literalment adorem. Quan el David era un bebè, l’Anni posava cada dia música d’un concert en directe d’en Moustaki i cantava feliç. El David l’escoltava en silenci, i desprès, en sentir els aplaudiments, sempre deia "bravo!". Així que aquell disc va passar a nomenar-se “el disc del bravo”. He escollit una de les cançons que m’agrada més, 'Le temps de vivre', la lletra de la qual ara ha cobrat un sentit molt diferent. Diu: “Podrem somiar la nostra vida; vine, sóc aquí, i només t’espero a tu; tot és possible, tot està permès; escolta les paraules que vibren, sobre els murs del mes de maig, ens diuen la certesa que tot pot canviar algun dia; ens agafarem el temps de viure i de ser lliures, amor meu...”