Avui l’Anna s’ha anat de colònies.
He anat a dir-li adéu. I he tornat a reviure, amb les emocions molt controlades, la figura d’un fill meu darrera del vidre fosc de l’autocar, molt difuminada, dient adéu.
Aquest matí l’Anna s’ha dutxat alegrement, ha esmorzat, ha agafat emocionada els seu equipatge, li hem fet el llit i li hem recollit l’habitació. Tot igual que aquell 17 de maig. Tan plena de vida. Aquell dia no pensava que aquestes accions tan quotidianes i que passen desapercebudes serien la darrera vegada que es farien. Potser sí que tenim una lleugera inquietud quan els nostres nens se'n van de colònies, però en el fons estem convençuts que simplement és un dia més, i que tota aquella vida és nostra per sempre.
Aquell 17 de maig jo estava a la feina i no havia d’anar a acomiadar al David. Però un cop allà, em vaig sentir inquiet i li vaig demanar permís a l’Albert per escapar-me una estona. Vaig tornar a Sant Quirze i vaig arribar a temps per fer-li un petó furtiu. I per poder dir-li adéu, encara que quasi no el veia, darrera dels vidres fumats de l’autocar. Pensava en el viatge en avió, però per res en l’estada a Budapest. I és que, per molt que ens preocupem pel futur, no tenim ni idea de com ni quan arribarà el nostre moment.
He revisat una conversa de mail que vaig fer amb un amic aquell dia 17 de maig del 2007. Literalment deia:
“En aquest moment el David deu estar ja a l'avió a punt de sortir cap a Hongria. Mare meva!!!, estic tope nerviós, no me'l trec del cap...Bé només tenia ganes de dir-ho a algú”;
“ostres, quina enveja!!! suposo que devia estar hiper emocionat....-em va respondre ell-“;
i jo vaig afegir: “Bé, ja saps com és... ahir era com un dia absolutament normal. I avui feia un posat com si la cosa no anés amb ell. Li he hagut de demanar sisplau si em deixava fer-li un petó. En fi... Però, sí, em consta que estava molt content.”
Diumenge, mentre parlàvem d’aquestes colònies l’Anna ens va deixar anar: “Jo vigilaré molt quan creui un carrer”. De vegades penso que l’Anna està molt al marge, però l’Anna ho té tot molt present. Avui s’ha volgut endur una foto del David a les colònies
.
PS: avui m’han donat una alarmant mala notícia en relació a un petit del nostre poble. El meu cor està, més que mai, amb ell i la seva família. Avui és un dia difícil...
He anat a dir-li adéu. I he tornat a reviure, amb les emocions molt controlades, la figura d’un fill meu darrera del vidre fosc de l’autocar, molt difuminada, dient adéu.
Aquest matí l’Anna s’ha dutxat alegrement, ha esmorzat, ha agafat emocionada els seu equipatge, li hem fet el llit i li hem recollit l’habitació. Tot igual que aquell 17 de maig. Tan plena de vida. Aquell dia no pensava que aquestes accions tan quotidianes i que passen desapercebudes serien la darrera vegada que es farien. Potser sí que tenim una lleugera inquietud quan els nostres nens se'n van de colònies, però en el fons estem convençuts que simplement és un dia més, i que tota aquella vida és nostra per sempre.
Aquell 17 de maig jo estava a la feina i no havia d’anar a acomiadar al David. Però un cop allà, em vaig sentir inquiet i li vaig demanar permís a l’Albert per escapar-me una estona. Vaig tornar a Sant Quirze i vaig arribar a temps per fer-li un petó furtiu. I per poder dir-li adéu, encara que quasi no el veia, darrera dels vidres fumats de l’autocar. Pensava en el viatge en avió, però per res en l’estada a Budapest. I és que, per molt que ens preocupem pel futur, no tenim ni idea de com ni quan arribarà el nostre moment.
He revisat una conversa de mail que vaig fer amb un amic aquell dia 17 de maig del 2007. Literalment deia:
“En aquest moment el David deu estar ja a l'avió a punt de sortir cap a Hongria. Mare meva!!!, estic tope nerviós, no me'l trec del cap...Bé només tenia ganes de dir-ho a algú”;
“ostres, quina enveja!!! suposo que devia estar hiper emocionat....-em va respondre ell-“;
i jo vaig afegir: “Bé, ja saps com és... ahir era com un dia absolutament normal. I avui feia un posat com si la cosa no anés amb ell. Li he hagut de demanar sisplau si em deixava fer-li un petó. En fi... Però, sí, em consta que estava molt content.”
Diumenge, mentre parlàvem d’aquestes colònies l’Anna ens va deixar anar: “Jo vigilaré molt quan creui un carrer”. De vegades penso que l’Anna està molt al marge, però l’Anna ho té tot molt present. Avui s’ha volgut endur una foto del David a les colònies
.PS: avui m’han donat una alarmant mala notícia en relació a un petit del nostre poble. El meu cor està, més que mai, amb ell i la seva família. Avui és un dia difícil...
22 comentaris:
L'Anna es un àngel, i te al David molt mes present del que ens pensem.
Un petó.
Hola,
Al llegir lo que l'Anna us ha dit me n'he enrecordat de les primeres colonies que vaig fer despres que el David "se'n anés".
Varem anar al pou del glaç al costat de st. Pol i la primera excursioneta que varem fer al voltant de la casa de colònies va ser segint la carretera un bon tall jo procurava que les meves amigues es quedesin molt cap a dins de la línia contigua: no soportava la idea de "perdre" algú més a qui estimava i també recordo a la senyoreta com em mirava cada vegada que les apartava de la línia amb uns ulls plens d'una barreja de comprensió i de llàstima.
Mai més olvidaré aquelles colònies, totes les meves amigues i els professors també m'apollaven en un moment tant dur com aquell que em va fer madurar de cop...
Tant sols et vull donar les gràcies a tu, David, que m'has ajudat a veure la realitat, que m'has ajudat a veure qui eren les meves amigues de debò i que m'has fet apendre que la vida son tres dies: un per estudiar, un de juerga i un altre de resaca.
[€uro***}(Reencarni)))
Torno a ser jo,la Carla.
M'agrada pasar per aquí, i la música de fons és magnífica !
La meva germaneta també s'ha anat avui de colonies :)
Esperem que ho estiguin pasant molt bé, i segur que deuen estar super bé, això seguríssim.
Ja os pasaré la foto.
Un petunet, ànims i molts records.
Cada vegada que visito el blog d'en David el trobo més i més magnífic, impressionant. Gràcies per regalarnos aquest monument!!
Saps Natxo?
A mi també m'agraden molt els nespres, des que era petita.
Són dolços i àcids, tan gustosos..i no en tenim sempre que volem. Els hem d'esperar d'any en any.
Com quan els fills marxen de colonies. És una alegria veure'ls marxar, tan contents i emocionats...però et quedes amb aquella recança .... amb l'anyorança que no hi sera durant uns dies. Esperant-los...!
Els nespres tornen cada any, no cada any són igual de bons, depen de la temporada, però sempre tornen.
Els nens també tornen de les colonies...algun cop n´hi ha algun que no.
El David, com dius, va marxar amb els nespres,però va deixar aquí el seu gust, la seva olor, la seva frescor...per sempre. Aquest blog n'està impregnat!
Ja siguin mikakus o nespres , aquests , els del David, hi seran sempre. No els haurem d'esperar a l'abril, ni marxaran al maig...
Sento que avui no sigui un bon dia, una abraçada molt forta per demà!
Us estimem
Mòni
he de reconèixer que m'has fet plorar.
Recordo el darrer viatge de l'escola, cap a Itàlia, jo no podia querdar-me al marge i des d'el nostre balcó de la nostra classe, vam sortir a acomiar-los des de lluny vam axecar la mà i amb un moviment de dreta a esquerra vam cridar: Adéu, adéu, que vagi bé!! mai m'agués imaginat que em costaría tant recordar aquestes acomiades... ara em costa molt dir-li a un dels meus nens i nene: Adéu, adéu!; prefereixo dir: FIns aviat! i molt endins meu prego al Senyor perquè els protegessi; encara que ells no em sentin; espero que El Senyor si m'escolti. (perdon'am Natxo, m'has fet portar des de molt a dins un dolor que no marxarà mai)
Recordo cada día al David, sé perfectament que és per la seva manera de ser, perquè encara que era molt seré i una mica introvertit trobava bellesa a tot amb lo que es tenia el seu voltant.
"aunque tenga lágrimas rodando por mis mejillas, siento un amor tan grande, tan grande que es un bálsamo para mi alma"
us estimo
p.d. avui he tingut molt present a tots els meus nens i les meves nenes que han marxat de colònies.... les meves classes estavan tan tristes!!!...
FIns dilluns!!!
Anna,
desitjo que t'ho passis d'allò més bé aquests dies de colònies, i que gaudeixis i visquis intensament tots els moments que se't presentin.
I tu Natxo, no pateixis, el David tindrà cura d'ella. Recorda que és el seu àngel de la guarda.
Un petó.
Natxo, ahir quan varem coincidir al dematí i em vas dir que l'Anna s'en anava de colónies, vaig pensar en el dificil que havía de ser pertú estar allá, amb la cámara a la má..deu haver sigut molt dur, peró hi erets, i l'Anna ben segur ha marxat contenta i il.lusionada!!
Es molt bonic el detall se emportar-se una foto d'en David a les colónies, es una nena molt especial i bonica.
Un petó per tu i per la teva familia.
txell
LLàstima del temps, ja que amb la pluja no podran disfrutar tant de la natura, però tranquils que l'Anna té un Angel que la protegirà per sempre!!
Una abraçada ben forta!!
Montse
Coneixent-t´he suposo que et deu haver sigut difícil deixar-la anar de colònies però crec que és el millor per ella i també per vosaltres.
Sens dubte l´Anna no està per res al marge, i té molt present tant els vostres sentiments com els d´ella mateixa.
Creiem que són petits i és tot al contrari.
Una abraçada ben forta d´un amic.
ALL FOR ONE AND ONE FOR ALL
Hola,
Miro aquest blog de tan en tant, i em reconforta molt i m'ajuda a estimar més els meus fills.
Sobre la notíca que escrius al peu del teu text, la meva filla va a la mateixa classe que aquest nen al Picarol.
Aquesta tarda m'ho han explicat i encara tinc esgarrifances. No puc ni imaginar-me els vostres sentiments en acomiadar la vostra filla.
Un petó.
Hola David,
Sòc el Jordi M, un Santquircenc més, avui empentat pel destí he anat a parar al teu blog, dir que no sòc un persona d'escriure ni d'exterioritzar als meus sentimens, pero llegingt el teu blog no m'he pogut estar.
Tinc 2 filles la Càudia i la Mariona de 4 anys, bessones, i son al més important de la meva vida.
llegint aquest matí el teu blog m'anadono que, em de sapiguer disfrutar del dia a dia, d'quelles gent que ens envolta i ens estimem i en especial dels fills.
Els projectes de futur no tindran mai cap sentit si abans no has sigut capaç de disfrutar i apreciar aquelles petites coses que donan sentit a la nostre vida.
Desde aquestes línes dessitjar-te el millor i per tu i la teva familia.
Salutacions
Jordi
Ostres Natxo,
estic llegint els darrers comentaris que han deixat al blog del David, alguns d'ells de post anteriors (de l'habitació, de la seva imaginació, etc.) i m'han deixat desfeta (trencada com diu el Didac), estic immersa en un mar de llàgrimes.
Realment alguns d'ells són molt commovedors: qui havia de dir que la Laia Jara, amiga del Llorenç de sempre, havia conegut i jugat amb el David; i el comentari dAleix, un correcat, és també d'aquests que arriben al fons del cor; i el de la Mireia, i tants altres.
Són increíbles i, encara que em facin plorar (la música del blog també ajuda) em donen serenor.
Gràcies de nou per al blog Natxo. Guarda'l com el millor regal que li hagis fet mai al David, a tu mateix i a tots nosaltres. fes tantes còpies de seguretat com calgui, tants duplicats com siguis capaç però, sobretot, no el perdis. No només és un consol per a tu, també ens ajuda als altres.
Un petó
Acabo de leer el blog y no tenía ni idea de que la niña se iba de colonias, nadie me lo había dicho. Como siempre, todo lo que escribes me deja en estado de reflexión y sin palabras.
Cuando Anna vuelva seguro que os explicará muchas cosas y David siempre estará a su lado.
Un beso
Aurora
Jordi M, gràcies per deixar la teva petjada en aquest blog i per les teves boniques reflexions. Ho faig des d'aquest espai que prefereixo reservar als visitants, perquè no tinc cap altra referència per contactar amb tu.
Sempre dic que els vostres comentaris desats al blog del David ens porporcionen molt consol i una agradable sensació de sentir-nos acompanyats. És una manera de que el David segueixi en els pensaments del nostre entorn i així és com mantenir-lo amb vida. I m'alegra que, en el seu nom, es produeixi aquest moviment d'una major consciència al nostre voltant.
Gràcies per exterioritzar els teus sentiments. Estic convençut que si ho fas sovint et sentiràs millor i faràs que els que t'envolten s'hi sentin millor.
Nosaltres t'ho agraim molt
Natxo
M’agradaria que tothom conegués el Blog, el llegeixi, és un treball tan impressionant, ens arriba tan a dins, ens fa reflexionar, ens fa emocionar, els escrits, la música, ens fa recordar al David, amb el Blog el sentim molt viu i ens ajuda a conèixer-lo millor, petits detalls que no sabíem del seu caràcter, de les seves aficions, dels seus jocs, de l’escola....Per tot això, Natxo, et donem les gràcies per compartir amb nosaltres al teu estimat fill. I que mai es pugui perdre el Blog.
Petons a tots quatre.
Aurora
Avui he vist a la mama fent Aquest comentari fent un borrador i totper felicitar-te del exelent treball que estàs realitzant amb aquest blog, i m'ha fet gràcia ficar-hi la meva cullerdada, com sempre. Així que aquí vé la meva part:
També en fer petites coses quotidianes com comprar una Fanta( és el primer que m’ha vingut al cap) ens fa sentir que el David és present en les nostres vides, són moments en que el recordem i que serveixen per exposar en el Blog aquests petits records i que altra gent que el coneixia ho pugui saber, són moments per recordar perquè es poden tornar a fer, però no seran el mateix; perquè cada moment es únic, cada petit fragment de segon no es tornarà a repetir mai. És per això que és tan important a la vida saber escollir el tipus de moment que vols passar, és per això que has d’intentar somriure no tan sols per intentar ser més feliç si no perquè fem feliços a altres persones que es preocupen per nosaltres, perquè no volem que passin una mala estona per culpa nostra. És per coses com les que comentem tots plegats alguns des de el principi i altres que s'han incorpurat després en aquest espai que nosaltres també fem el Blog.
Gràcies al lector d'aquest comentari per llegir-lo,
kisses
PunknDfLy*
[€uro***}
Hola natxo,
La verdad es que la emoción me llena al escribirte estas palabras,seguro que recibirás letras más alentadoras,más emocionantes,mejor escritas pero yo tan solo quería expresarte mi emoción,hace un rato que lloro desconsoladamente, yo en la soledad de mi despacho acompañado de las fotos de mis hijos que un día hicimos en un partido del Barça, que bien lo pasamos y entonces pienso en vosotros y rompo a llorar de nuevo,no me puedo contener fluye dentro de mi un desconsuelo que difícilmente voy a olvidar.
Me llama Glória, mi pareja,esperamos un niño para dentro de unos días,me oye llorar, se asusta, se preocupa y entonces le explico, no es nada, estaba intentando ver que es esto de la carrera de Sant Quirze cuándo me he topado con la história de David,con vuestra história.
Pienso en vuestro hijo,miro las fotos de los míos Marc, Jordi, pienso en el que nacerá Pol y aunque debería estar feliz no puedo hoy mi corazón se llena de pena de rabia de dolor.
Pero vuelvo a concentrarme en tus escritos del blog en vuestras fotos en la cara de felicidad de David,en la sensación de libertad cuándo partió de viaje,en vuestra condición de padres que respetaís desde adolescentes la sensación de independéncia de vuestro hijo,de manejarse solo por el mundo…
El día 11 estaremos todos allí, correré por David,correré por todos y cada uno de vosotros,por tu esposa,por tu hija,por ti,pero sobre todo correré por él,por su memória, intentaré hacerlo lo mejor posible,cada zancada será una zancada de recuerdo y admiración por vuestra fuerza vuestro valor en comunicar y expresar vuestro dolor.
Mis hijos sabrán quién es David,compartirán vuestra pena y también vuestra alegría el día de la carrera no estareís solos,conmigo vendrán más,muchos más unos correrán más otros menos pero el que realmente ganará eres tú David,nuestro recuerdo y admiración.
Recibe un fuerte y afectuoso abrazo,me gustaría poder saludarte el día de la competición,alguna vez corro por Sant Quirico como le gusta decir a mi amigo Miquel Pons y me gustaría si es posible y lo considerás oportuno presentarte a mi familia….al novato que intentaré que nos acompañe asi como a todos los demás.
Jordi C.
Ara en aquests moments amb els nens ja dormint i tot sol a casa, he trobat un bon i desitjat moment per compartir uns moments amb tu i em relaxo i em deixo anar. Entro a la web d'en David cada dia, esperant trobar un nova joia en forma d'escrit i sempre m'agafen ganes d'escriure't i comentar moltes de les coses que dius. Ostres, quasi bé de cada frase es podria treure un tema de conversa! A més avui, m'he atrevit a fer una cosa que encara no havia fet. T'haig de confessar que fins avui no havia estat capaç de mirar-me la web amb música, era massa per mi, en tenia prou i de sobres amb les imatges i el meu cor no era capaç d’absorbir més emoció. Avui estant tot sol i amb el cor eixamplat he gosat fer-ho i estic gaudint com mai d'aquest moment... La pau que dona tenir el que més estimes dormint plàcidament i el fet d'estar tot sol m'han facilitat el camí. Així que ja veus, en aquest moment tinc l'Explorer obert tres cops un amb la web del David, per escoltar la seva música, un altre amb el darrer missatge que em vas escriure i aquest on escric jo ara.
Vull donar-vos ànims en aquests moments que esteu tot sols l'Anna i tu, espero i desitjo que siguin moments de pau i serenor dels que se'n pugui treure molt profit.
Està clar que la vostra filla està molt al cas de tot el seu entorn, però com ja hem comentat algun cop afortunadament ho viu d'una manera diferent probablement amb tota la sensibilitat i amor del món, però amb un somriure alegre i positiu a la cara, almenys jo me la imagino així (o per mi així són els àngels). Estic segur que això la farà més persona quan sigui gran.
Como tantas otras veces Natxo qué bien reflejas tus sentimientos y emociones, y cómo consigues emocionarme cada vez que entro en tu blog.
Estas quizás sean unas primeras colonias un poco más difíciles de llevar para ti y para Anna por las similitudes y por las fechas que nos siguen marcando, pero para Anni serán unos días estupendos.
Como iréis comprobando "nuestras niñas" son tan especiales como "nuestros niños" y están cogiendo una sabiduría que en el día a día no somos capaces de apreciar, de ahí ese comentario de Anni antes de su marcha, pero estoy convencida de que sus hermanos las van a proteger siempre y ellas lo saben...
También recuerdo mis primeras separaciones de Mireia ( ya he pasado por varias) y ahora me encuentro preparando su primer viaje a Inglaterra como hice con Marc su último verano, me esta costando mucho y soy consciente que es otro momento difícil por el que tengo que pasar, como tu Natxo viví preocupada por los vuelos y trayectos en coche en su viaje a Inglaterra y el destino quiso que fuera la tarde más tonta en Puigcerda... por eso esos detalles cotidianos se comienzan a vivir cada vez con más intensidad, o al menos así me ocurre a mi, hemos de vivir intensamente cada gesto con nuestros seres queridos y esos pequeños detalles que pasan desapercibidos tantas veces con el tiempo te das cuenta de que ya estaban llenos de amor...
Hola amics. Som sandra i en cristian, d'un poblet de girona. Fa quasi quatre mesos la nostra filla de dos anys i mig ha marxat del nostre costat. Estem passant els moments més dificils mai imaginats. La vida ens ha fet conèixer al David, un nen guapíssim, molt de veritat. estem pendents del blog, hi ha molt d'amor. Una abraçada.
Hola Sandra i Cristian,
Ens agradaria poder contactar amb voslatres, a fi de conèixer-vos i compartir, si s'escau, el vostre dolor i la vostra esperança, i també per conèixer la vostra filleta. Si us ve de gust, ja sabeu: natxo.rovira@gmail.com
Una abraçada molt forta.
Publica un comentari a l'entrada