BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA: Sant Jordi

23 d’abril del 2008

Sant Jordi

14:00 hores: Avui és Sant Jordi. Fa un dia radiant, i tot convida a viure un dia especial, dia del patró de Catalunya i dia dels enamorats. Dia de poemes i de flors. Què té aquest dia què, en condicions normals, ens fa sentir tan bé amb el nostre entorn?

Avui fa exactament un any, el David va guanyar el premi dels Jocs Florals de l’Escola. No va ser la primera vegada, tant ell com l’Anna havien tret premis altres vegades. Ves per on ens han sortit un fills poetes. L’any passat, el David va sortir a llegir el seu poema, “El Somni”, que molts ja coneixeu. Ho va fer amb una serenitat i una confiança que ens va sorprendre molt. Ara tenim clar que s’estava acomiadant de tots, amb aquell poema tan emblemàtic: “...ja és de dia, adéu, adéu; si no tornessis, ploraria...”
Jo avui no tinc ganes de celebrar aquesta diada. No estic pas molt trist, simplement se’m fa antipàtic aquest dia, haver-me de sumar a la festa quan no en tinc ganes...

19:00 hores: Al final m’han “aconsellat”, amb un xivatasso, que hi anés als Jocs Florals d’enguany. El record del David era ben potent per mi i ha estat dur d’aguantar l’ambient. I l’Anna ha tornat a guanyar; amb un poema de títol també al•legòric: “Alegria”. Tot un altre símbol d’allò que ella vol viure. Desprès ha insistit molt per veure’ns entusiasmats amb el seu premi, i preguntant-se perquè hem plorat quan li han donat el premi. Finalment hem acabat tots contents, acceptant les felicitacions i el suport i estimació de tants amics. L’Anna està radiant i feliç

. Com ha de ser, el dia de Sant Jordi.

16 comentaris:

kalidoscopi ha dit...: Quina il·lusió que l'Anna hagi guanyat els Jocs Florals, i que significatiu el titol del seu poema. Me n'alegro moltíssim, heu d'estar superorgullosos dels vostres dos fills.
Una forta abraçada.; 23 d’abril del 2008, a les 20:58
txell ha dit...: M'alegro de que finalment hagis vingut..i que t'hagis quedat una estona amb nosaltres..
i enhorabona a l'Anna, ALEGRIA, un títol preciós.
txell; 23 d’abril del 2008, a les 22:11
aurora ha dit...: Moltes felicitats, Anna, per aquest primer premi. Ets una gran artista. M'alegro que hagis passat un feliç dia. Molts petonets.; 23 d’abril del 2008, a les 22:56
Carmen R.T. ha dit...: estimat Natxo:
no trobis extrany que us hagin surtit fills poetes... només llegeix tot lo que escrius!!.
Anna wapa, me'n alegro per aquest premi, malgrat que t'he trobat a faltar a l'escola de música amb tot aquest món d'activitats que teníem per fer!
Espero llegir molt aviat "Alegría".
(perdona, peró... sabíes que aquesta paraula és el segon cognom de l'Abel? certament va portar molta a la meva vida!!)
petonets i fins aviat!; 24 d’abril del 2008, a les 1:39
Anònim ha dit...: Hola Natxo i Anna's.
La veritat es que ahir va ser una
tarda especial,en la que vaig gaudir un día més de la vostra companyia.Tot i que era un moment
difícil per vosaltres,admiro una
vegada més la vostra valentia i
la vostra dedicació a l'Anna petita.Felicitats als tres per
aquest premi,i ben segur que el
David va estar molt "alegre" de veure a la seva germana.
Una forta abraçada.
Esther (mama del Carlos).; 24 d’abril del 2008, a les 9:46
Anònim ha dit...: Moltes Felicitats a l´Anna per el premi ... i a vosaltres per tenir uns fills així de macos i espabilats, tal i com son, tots dos ... en David allà on es la seva energía la irradia cap a la seva familia i aixó es nota d´una manera o d´altre ... es fantàstic veure com desde allà on es encara està reflexat aqui constantment ... crec que la falta de un esser estimat es molt dura, pero de vegades afortunadament els sentim molt mes a aprop de lo que algú altre pot imaginar, qui no ha patit una pérdua tant important potser li deu costar imaginar-ho, pero es tant i tant potent que un mateix es "fà creus" de el que aporta la pérdua ... evolucionem donan-li sentit a coses que abans pasaben ben desapersegudes ... endavant familia !!! ho feu genial tots tres !!! sou un exemple per els que es troven en casos similars !!!; 24 d’abril del 2008, a les 10:27
Anònim ha dit...: Cuando sientas que la noche te atrapa en su inmensa oscuridad y que de ella ya no puedes escapar... Puedes contar conmigo.

Cuando pienses que nadie en este mundo te comprende y ni siquiera se preocupan si tu coraz�n sigue latente... Puedes contar conmigo.

Cuando est�s tan deprimido por razones de la vida... Puedes contar conmigo.

Cuando ya no te importe viajar en los sue�os por que tu alma ha perdido poco a poco el anhelo... Puedes contar conmigo.

Y aun cuando a mi tambi�n todo esto me atormente fingir� que nunca lo he vivido... Para que conf�es en mi y puedas contar conmigo.

Ayer fue un d�a muy especial para muchos de nosotros.
MJ; 24 d’abril del 2008, a les 10:33
Anònim ha dit...: La poesia de l'Anna és preciosa i plena de sentiments. Sembla com si el David li estigués dient: Viu la vida, no deixis mai de sommiar, no deixis mai d'estimar, que jo sempre estaré amb tú!!

Enhorabona a tots quatre!!

Una abraçada ben forta!!

Montse V; 25 d’abril del 2008, a les 7:52
Unknown ha dit...: Hola Natxo i Annes!!
Sempre que obro el blog d'en David trobo escrits nous que fan que molt sentiments i pensaments aflorin en mi.Gràcies per deixar-me comparitr amb vosaltres tots aquests moments tan bonics i intensos i que fan que cada vegada més conegui en David i de retruc també a vosaltres.
Una abraçada i ens veiem el pròxim cap de setmana.
Roser; 25 d’abril del 2008, a les 10:59
Anònim ha dit...: HOLA DAVID! COM VA? DESDE AGOSTO NO HABLABA CONTIGO,PERO TODAS LAS SEMANAS ENTRO EN TU BLOG,ME RELAJA MUCHO VERTE Y LEER TODO LO QUE CUENTAN TUS PAPAS,SABES UNA COSA, LLORO MUCHO CADA VEZ PERO TU NO SE LO DIGAS A NADIE. HE ESTADO MUCHO TIEMPO QUERIENDO ESCRIBIRTE ALGO PERO NO TENIA FUERZAS,ESTOY PASANDO UN AÑO MUY MALO Y AHORA PARECE QUE VOY VIENDO LA LUZ,¿SABES PQ? PQ MI SUEÑO SI TODO VA BIEN PUEDE QUE SE CUMPLA PRONTO,¿SABES CUAL ES?... SER MAMA,ESO ES LO QUE MAS DESEO EN EL MUNDO Y CADA VEZ QUE TE VEO TENGO MAS GANAS,EN UN PAR DE MESES EMPEZARE UN TRATAMIENTO DE FERTILIDAD Y ESPERO QUE TODO SALGA BIEN,ES LA CUARTA VEZ QUE LO INTENTO,LA ULTIMA VEZ NO FUE MUY BIEN PERO DE ESO HACE CASI UN AÑO Y YA PASO. TE PREGUNTARAS PQ TE CUENTO TODO ESTO SI NISIQUIERA NOS CONOCEMOS.VERAS, HACE CASI UN AÑO MAMEN ME HABLO DE TI, YO ESTABA PASANDO POR EL PEOR MOMENTO DE MI VIDA Y CONTIGO ME HE DESAHOGADO Y HE LLORADO MUCHO, AHORA CREO QUE EN UNOS MESES MI VIDA PUEDE CAMBIAR Y QUERIA QUE FUERAS EL PRIMERO EN SABERLO,GRACIAS A TI Y A TUS PAPAS SE QUE QUIERO FORMAR UNA FAMILIA Y LO VOY A INTENTAR CON TODAS MIS FUERZAS. UN BESO MUY FUERTE Y GRACIAS POR ESTOS MOMENTOS. CON CARIÑO SANDRA.; 25 d’abril del 2008, a les 16:47
Carmen R.T. ha dit...: Anna, quin poema més maco!definitivament és un cant a la vida.
Ara entenc per qué l'Abel sempre deia: " els adults hauriem de veure la vida amb ulls d'un nen, meravillant-nos de tot lo que veiem com si sempre fós la primera vegada".
m'has fet reflexionar sobre toto això.
Gràcies cuca!; 25 d’abril del 2008, a les 17:46
Anònim ha dit...: Ostres Anna, quina poesia més maca, és realment preciosa.
Saps per què, encara que la busquis, no trobes mai d’on et vé l’alegria? Perquè l’alegria ets tota tu.
Ets una noia molt alegre i feliç, i sempre estàs contenta. Qualsevol cosa que fas, la fas sempre amb ganes, alegria i il•lusió, i fins i tot les coses més petites et semblen meravelloses.
Segueix així Anna, i ja veuràs com la vida sempre et somriu.
Un milió de petons,
Kalidoscopi; 25 d’abril del 2008, a les 18:02
Pequeña Ainhoa ha dit...: Hola soy Loly, la mamá de Ainhoa, os conozco a traves de otro blog, me gustaria leer este blog tan especial, pero dificil para mi, soy andaluza y no entiendo el catalán, pero solo con ver la cara de vuestro de hijo me complace.
Ainhoa falleció de una leucemia hace dos años, era nuestra única hija.
Somos de Jaén y queriamos daros a conocer a nuestra pequeña y asi saber mas de nosotros.
Tambien entramos y conocemos REnacer de Barcelona, hemos ido con ellos de convivencias y por supuesto vivir la perdida, donde tambien conocemos a mucha gente.
Un saludo muy grande y un beso hasta el cielo.
Loly, la mamá de Ainhoa.
nuestro blog es
http://miprincesaainhoa.blogspot.com/; 27 d’abril del 2008, a les 15:24
Unknown ha dit...: HOLA ANITA!
MUCHAS FELICIDADES POR TU PREMIO.ESTOY SEGURA QUE EL MÁS ORGULLOSO SERÁ HARRY.
CUANDO QUIERAS ME PUEDES ESCRIBIR UNA PARA MÍ!
DESDE VALENCIA TE MANDAMOS TODOS MUCHOS BESOS,PRINCESA.; 27 d’abril del 2008, a les 21:24
Anònim ha dit...: Felicidades ana!!! tienes tanto dentro de ti...y me encanta el significado de tu poema, toda la alegria que sientes en mucha parte te la manda david..siempre vais a estar unidos en forma de símbolos que te hagan sentir tan feliz y especial..eres muy afortunada preciosa..Te quiero muchisimo!! Y tengo ganas de ver lo guapa que estás. un petó molt gran de la teva cosina iris.MUAAAAAA!!!!; 5 de maig del 2008, a les 14:07
Anònim ha dit...: Estimats Anna i Natxo! Ja fa dies vaig llegir l'escrit de Sant Jordi, però avui i suposo que és després de la nosra trobada, que avui l'he sentit amb una intensitat especial. Gràcies per compartir tots aquests moments amb nosaltres. Un petonàs per tots quatre...; 9 de maig del 2008, a les 17:23

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

"In Memori@m"

http://www.tv3.cat/videos/3779110/In-memoriam

Sinopsi: Mentre es troba a una petita ciutat del Brasil, la narradora s'assabenta d'un fort terratrèmol que ha assolat el seu poble a Itàlia. Durant moltes hores i dies d'angoixa, només pot obtenir notícies generals a través d'Internet. Connectada permanentment a la xarxa, va adonant-se que més enllà de la inanimada xifra de víctimes, hi ha una història, un present i uns somnis truncats rere cadascuna d'elles. I va descobrint l'existència d'un món paral.lel i virtual vinculat al dol i a la memòria. Fins arribar al blog dedicat a un nen...

9N2014.cat

Ahir, 9N2014, va tenir lloc la Consulta per la independència de Catalunya. Dia complex per controlar les emocions, perquè era un moment llargament desitjat, per l'ambient festiu i carregat de valors, perquè va ser la primera votació de l'Anna amb els seus 16 anys, perquè vam trobar antics mestres i companys del David i perquè la transcendència del moment em feia pensar amb pena en la seva absència tot i que de seguida, es van succeir un seguit de senyals sorprenents. Què em guardo per mi.

Vidal

Fa un any, uns pares trencats es van posar en contacte amb mi. El seu fiill, en Vidal, havia mort mentre feia esport als 16 anys. I tot cercant ajuda, van trobar el blog. L'emoció va aflorar quan em van informar de la data de naixement, el 9 de gener del 1995: el mateix dia que el David. Així doncs, avui tots dos fan 18 anys. Els capricis del calendari ens van unir, sense saber-ho, fa 18 anys i ens va posar en contacte anys més tard a través del dolor més colpidor. M'és inevitable connectar la identitat del meu procés vital amb els del Jordi i la Isabel, puc percebre les sensacions de plenitud d'aquell gener del 95, i la desolació del seu present. Avui, també vull felicitar en Vidal i desitjar als seus pares que també puguin anar recontsruint la seva VIDA, paraula que conté les mateixes lletres dels noms dels nostres nens.

MARTÍ

Aquest és en Martí. Demà faria 4 anys. Va morir el passat Agost.

"Es insoportable pensar en el futuro que nos espera, sin él", en deia fa poc el seu pare, Juan. Ell i l'Ana són, crec, molt valents, ja que es van posar en contacte amb nosaltres a UNH als pocs dies, tot buscant una mica d'esperança davant del desolador futur i algú a qui poder expressar el seu dolor i mostrar el seu immens amor pel seu fill. Des del blog del David vull també tenir un record pel Martí i oferir una mica de consol als seus pares en aquest dia en el que sé que tot és, encara, una mica més difícil. Un petó als quatre.

ÁDAM

L'Àdam va morir el passat 7 d'abril amb només 7 anyets. No el vaig conèixer en vida però ho estic fent ara i m'ha captivat, com diuen que captivava a tots amb la seva vitalitat i simpatia, per la tendresa que despertava. La seva història, la seva mort sobtada i incomprensible m'ha colpit produndament altre cop, quan ja em creia curat d'espants. I a més, em recorda molt al David. Des d'aquest espai de trobada, voldria retre-li el meu petit homenatge de record i enviar una abraçada sentida als seus pares, la Loli i en Jordi, a la seva germana Míriam, i també al Jordi Juanola, l'amic que ens ha unit, per la seva gran qualitat humana. Un petó al cel, estimat Àdam.

Jordi Juanola 2011

Per la MONTSE MAS

El 7 de setembre va fer 20 anys que el Marc se'n va anar. Només tenia 4 anys. Nosaltres, arran de la marxa del David, hem conegut la seva mare, la Montse. És una persona extraordinària, que va seguir lluitant per la vida, en una època en que encara hi havien menys recursos que ara per afrontar el dol per un fill. I que ha consagrat la seva vida a ajudar a altres pares i mares que hem hagut de passar per aquesta colpidora vivència. Per això, crec que el record del Marc ha quedat definitivament imprès, a través de la Montse, en els cors de molts de nosaltres. El meu agraiment i record més emocionat amb motiu d'aquestes dates.

Sara

Amb motiu del naixement de la seva germaneta voldria tenir un record per la Sara. Fa quinze mesos la Sara va morir amb 13 anys en un accident domèstic del tot absurd. Jo no la vaig conèixer, però mirant les seves fotos no puc deixar de pensar commogut en la seva vitalitat. Una nena molt maca. Els seus pares li han dedicat una Fundació i una pàgina WEB preciosa. Des del blog del David una abraçada emocionada per la Monste i família, en aquests dies on es barregen sentiments contradictoris, intentant encaixar l'alegria per l'arribada de la Maria amb el dolor per l'absència de la Sara.

Àlex : 1 de Juny del 2007

El 1 de junio del 2007 murió Álex. Justo una semana después de David. También atropellado. Casi la misma edad, 13 años. En fin, más allá de las tremendas coincidencias y del duelo en paralelo, mis vínculos con Elena, su madre, se basan más en mi admiración por su carácter, con su eterna simpatía a pesar de la amargura y el escepticismo, y su valentía, ya que se ha sentido muy sola en Teruel, donde los recursos de ayuda son muy escasos. Bueno, Elena, te envío 'petons', esa palabra en catalán que tanto te gusta. Siempre es un placer hablar contigo, aunque siempre hablemos del mismo tema, nuestros niños, nuestra añoranza, nuestra rabia o nuestra esperanza.

25-gener-2010: per la Princeseta Gemma

14 de juliol. Recordant en Marc Toribio

"És que no puc viure perquè t'enyoro
i no puc morir-me perquè t'estimo."
J.L.Borges

Avui fa 3 anys que en Marc va morir atropellat a Sant Cugat. Just dos dies després de fer 9 anys. Els pares d'aquest nen tan maco, de mirada radiant i somriure tímid, són la Fanny i en Manel. Amb el posat sempre tranquil, ells parlen poc, però quan ho fan, sempre em meravello de la seva serenor i lucidesa. Avui ens recordem d'ells, de la Clàudia i l'Alba. I d'en Marc, per descomptat.

"Es veritat que et tinc en el meu pensament en totes les coses que faig dia a dia, encara que no parli gaire de tu. Tampoc en tinc necessitat. Tu ja hi ets entre la gent que t'estima, com a casa, que hi ets de forma natural; i en els moments del dia que estic sola tu estàs allà, és la meva vida secreta."
Fanny

23-abril-2009

Avui fa un any que ens va deixar el Carlitos, també atropellat, mentre jugava al carrer davant de casa, amb només 8 anyets. En paraules dels qui el van conèixer, era un fiet molt bó, molt pacífic, molt obedient, molt sensible, innocent i ple de puresa en el seus sentiments. Un angelet que va tenir una vida curta però bonica. Avui volem estar al costat dels seus pares, la Floria i en Carlos (tresorer del club de bàsquet de l'ACB ViveMenorca) i de la seva encantadora germana Júlia. Una abraçada molt gran des de Sant Quirze, volant per sobre del mar, directe cap a Menorca.

"Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre."

Miquel Martí i Pol

"Cuando tenga que dejarte por un corto tiempo, por favor no desesperes, no te angusties ni te abraces a tu pena a través de los años; por el contrario, empieza de nuevo con valentía y con una sonrisa por mi memoria y en mi nombre.

Vive tu vida y haz todas las cosas igual que antes.

No alimentes tu soledad con días vacíos, sino llena cada hora de manera positiva...

Extiende tu mano para confortar y dar ánimo y a cambio te confortaré y te tendré cerca de mi.

Y nunca, nunca tengas miedo de morir, porque yo estaré esperándote en el cielo!"

El petit Príncep

- Quan miris el cel, de nit, com que jo viuré en una de les estrelles, com que riuré en una de les estrelles, per a tu serà com si tots riguessim. Tindràs estrelles que saben riure!
I va tornar a riure.
- I quan t'hagis consolat (sempre ens acabem consolant) estaràs content d'haver-me conegut. Sempre seràs amic meu. Tindràs ganes de riure amb mi. I de vegades, obriràs la finestra, perquè sí, per gust... I els teus amics s'estranyaran molt de veure't riure mirant el cel. Aleshores els diràs: "sí, les estrelles sempre em fan riure!"

Encara ara em meravello de que el David em demanés que li llegís, cada nit, un capítol del Petit Princep. Però poc a poc ho vaig entenent. I ploro. I somric...