21 DE MAIG

Dins meu sento un soroll molt estrident. Potser passen només uns segons però a mi em sembla molt més temps. Els llums s’encenen. Començo a entendre que estava dormint i que el que sento és el telèfon. Mig adormit, sento a l’Anni respondre ràpid. Els primers monosíl·labs. De sobte, el to de veu es torna angoixant, em desperto de cop i començo a reaccionar. Alguna cosa no va bé. Repasso ràpidament la nostra situació familiar i me'n adono que el David està fora de casa, a Hongria, passant uns dies de colònies. Pregunto aterroritzat que passa. L’Anni intenta calmar-se i quan pot, em respon que el David ha tingut un accident però sembla que està be. No m’ho crec, corro al pis de baix a agafar l’altre telèfon. Sento l’altre costat de la línia a la Mercè, la seva professora, amb to serè, ens demana que estiguem tranquils perquè el David està bé. Li demano mig plorant que em digui la veritat i en to ferm em confirma que me l’està dient. Llavors ens deixa anar la primera sentència: “convindria que vinguéssiu”. Ens demana a mitjanit que anem a l’altra punta d’Europa.
Així comença el pitjor malson de la meva vida.
Pengem el telèfon. Són les 3:30 de la matinada. L’Anni es desploma sobre el llit. Jo no sé que fer, on anar, què pensar, estic completament desesperat. Truquem al meu sogre per explicar-li i demanar que faci les gestions per trobar-nos bitllets d’avió. Llavors, no sabria dir quan de temps va passar, truquen a la porta. Obro i veig clara la situació. Allà davant, amb cares molt series, estan dos companys de l’AMPA i l’Elisabet, alcaldessa de St.Quirze.
- Déu meu! Si esteu aquí és perquè el David està malament, potser s’ha mort.- els dic-
- No, Natxo, tranquil·litzat, el David està bé, només hem vingut per si necessiteu ajuda.
Ens permeten trucar a un dels nens que està allà perquè ens convencem de que tot marxa bé. Parlo amb l’Alba. Les seves respostes no són gens convincents. No sap, no està segura, evasives, monosíl·labs. La cosa no pinta bé. Truquem al RACC que en pocs minuts ja ens té organitzat el viatge, fem la maleta a corre-cuita, sort que hi ha gent a casa que ens ajuda a prendre petites decisions. Truco al Xavi, mig plorant. Li explico i ve a casa. Finalment arriba l’Avi Àlex i marxem cap a l’Aeroport. Afortunadament, l’Anna petita s’ha quedat a dormir a casa dels avis, i s’ho ha estalviat tot.
Jo, que tenia por a volar, de sobte em veig dins d’un avió, presa del pànic, però d’un pànic molt diferent. Apaguem els mòbils i ens desconnectem del món, tot i que ja coneixem que en aquells moments estan operant d’urgències al David d’un cop al cap. El vol fins a Viena són dues hores d’angoixa extrema, inhumana. Ningú no gosa dir res, només anem agafats i intentant no ploriquejar.
Finalment arribem a Viena. Baixem de l’avió, i ràpidament poso en marxa el mòbil. Les mans em tremolen mentre marco el número. Espero resposta enmig d’un pànic atroç. Contesta la Mercè, i em diu que el David ha sortit de quiròfan i que tot ha anat bé. Desprès de pregar i pregar que ens diguin la veritat, al final volem creure que és cert i ploro alleugerit. Tinc moltes ganes d’arribar a Budapest per dir-li al David que ja som amb ell, que estem al seu costat.
Desprès d’una eterna a escala a Viena, al final sortim cap a Budapest. Estem més tranquils, i fins i tot esmorzem a l’avió. Finalment hi arribem. Estem tan a prop que començo a angoixar-me un altre cop. La Mercè ens espera a l’aeroport i només busco a la seva expressió una pista de com van les coses. Està massa seria. Al trajecte en taxi fins a l’Hospital torna el silenci, es fa etern, et taxi no troba el lloc exacte.
Arribem. És un lloc molt antic, molt tranquil. Agafem les coses i entrem. No hi ha cap taulell, cap recepció, només un llarg passadís.
Aquell passadís.
Al final del passadís està la Carme. A mida que ens anem apropant, ja veig a la seva cara que alguna cosa terrible passa.
- "Heu de ser forts. Heu de ser forts..."

Tenia moltes ganes de vomitar tot això. Avui, m’he passat tot el dia amb el cap a Budapest, amb el cap a aquell dia, a reviure-ho tot, amb tot el dolor. Ja està.