31 de desembre del 2008

S'acaba el 2008: SER FORT

S’acaba el 2008, tot un any natural, el primer, sense el David per aquí. Sempre és moment de fer balanç i de revisar, encara que no tinguis gaire esma, tot el que ha suposat aquest any a la teva vida. I he tingut la necessitat de recuperar el petit muntatge que vaig fer ara tot just fa un any, per acomiadar aquell 2007 que marcarà per sempre la meva vida. Perquè encara em diu moltes coses. Perquè ha cobrat un nou sentit.

Aquell missatge duia per nom Ser Fort. I he pensat sovint en ell durant aquest any. El que només semblen unes frases boniques han tingut un fort ressò dins meu en molts moments. Ens diuen que som molts forts i crec que ningú no és conscient de la seva capacitat d’aguantar el dolor fins que la vida no el posa a prova.

I sí, en molts moments hem hagut de ser forts.
Sempre que he intentat mostrar-me alegre malgrat estar trencat per dins.
Sempre que he dissimulat quan algú m’ha ferit sense saber-ho i sense mala intenció.
Sempre que em torturaven els pensaments sobre les persones implicades en l’accident i només el perdó semblava alleujar-me.
Sempre que he hagut d’aguantar els moments de dolor de l’Anni, sense fugir fet pols.
Sempre que he hagut de consolar-me pensant que no retrobaré el David fins que jo em mori.
Sempre que he estat disposat a escoltar algú que també patia per la mort d’un fill sense afegir res de la meva pròpia angoixa.
Sempre que he preferit callar quan desitjava cridar la meva terrible enyorança.
Sempre que he fet veure davant de l’Anna que continua tenint un pare feliç i que s’il•lusiona per la seva alegria.
Tantes vegades estimant el David en silenci…

Sí. No són només frases fetes. Cal ser fort per tirar endavant. I de tot cor crec que és gràcies a l’Anna, a l’Anni, i també al David, que quasi sempre trobo energies per fer-ho, per encarar un nou any amb esperança. Cada cop estimant més.
Us desitjo a tots que tingueu molta pau interior, aquest 2009 que comença i sempre...

28 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola als tres!
soc l'Anna la filla de la Carme de l'acompanya.
Us desitgo un molt feliç 2009, que sigueu molt molt feliços ara i sempre.
a mes de forts i valents sou impressionants els tres i el David tambe.
un peto molt gran.
Anna.

MARINA. ha dit...

eSTIMADA FAMILIA, soc la Marina , aquesta última trobada no he pogut fingir mès Natxo, NO EM TROBO AMB FORÇES,potser és el que em van dir que quan es cumpleix el primer any ,és com tornar al punt de sortida , tornar a aquell dia...jo avui l hi deia a l´esteve que sa meu sensaciò era de tornar a començar., d´haver anat enrrera...

Per mi és DURIISSIMA LA PARAULA MAI MÈS...
i el nùmero 3 no l´entenc ,no l´aguanto , EREM 4,no em val que fisicament siguem 3 i ell va amb nosaltres, EL NECESSITI TANT..
IGUAL QUE VOSATROS , ENS QUEDAVEN UN MUNT DE COSES PER FER..

jo no trobi sentit al aixacar-me cada dia..SÍ , PER LA sANDRA , L´ESTEVE...PERÒ...tot molt complicat...

UN PETÒ I ..SALUD!

Anònim ha dit...

Ser fort: Tinc un fil de tretze anys com el David i em costa d'escriure al blog, perqué em sembla que no tinc dret a opinar, que jo no he passat per un trangol tan dur com aquest.
Peró al mateix tems sento una necesitat interna i vital d'ajudar.
Llavors m'imagino els castellers i a vosaltres que heu de pujar amunt amb esfors,amb dificultat, que torontolleu, que necesiteu tot l'ajut, tot el suport, tota la gent que de un a un fan força. I llevors em sento part de la "pinya", una més d'el tou de persones que tenim una necesitat real d'ajudar perqué pogueu seguir pujant una mica més. I que si caieu, el cop no sigui tan dur. Que els que os estimem, estem a sota "intentant" alleugerar, encara que vosaltres heu de seguir lluitant, peró mai esteu sols.
Gracies als dos per ensenyarm-he tantes formes diferents de ser forta.
Que tingueu un any ple d'estimació i que la pogueu sentir quant més la nececiteu.
Una forta abraçada.

Anònim ha dit...

angels

Anònim ha dit...

Queridos Natxo, Anni, Anna y David.

La gente tiene miedo al dolor y a la debilidad y muchas veces no se acercan a "esa aparente debilidad de los que sufren" (por unas razones u otras)... pero la pena es que se pierden mucho... se pierden un gran crecimiento personal de ellos mismos y el poder ver que realmente los aparentemente débiles son fuertes y que los aparentemente fuertes, son débiles (porque no resisten un soplido). Sois muy fuertes y los que son más débiles, pues, también tienen su propia carga de no poder mirar.

Al principio, se sufre un poco cuando se sabe de un dolor ajeno tan profundo como el vuestro. Pero es vuestra calidad humana, vuestro corazón, vuestra familia tan bonita... esas fotos, esas palabras, esas risas y esos llantos... los que hacen que salga de este blog cargada de un crecimiento humano.

Yo también pienso muchas veces "¿cuánto sufrimiento puede aguantar el ser humano sin morir?". No se sabe... pero que este año, como dices... que sólo nos den PAZ, una paz profunda en el corazón de las que uno sienta que todo está bien.

Los angelitos como David están ahí siempre, ayudando y amando mucho, aunque sólo podamos sentirlos algunos días. Sólo que llevamos unas gafas muy gordas y opacas para poderles ver de contínuo. Besos. Paz y Bien.

Anònim ha dit...

¡Qué curioso, qué curioso!...
Hace unos días encontré dónde se desactivaba la música tan bonita de vuestro blog... porque con la enfermedad soy requetemonotarea y el sistema nervioso no me da para redactar, leer y escuchar música...

Pues, lo curioso es que tengo la música muy asociada a David y a todas las emociones duras que me produjo el primer día de leer vuestro blog y lo MÁS curioso es que la tenía apagada. Después de escribir el comentario anterior, he dado al enlace de tu blog para ver si había algún cambio y en tu blog me ha empezado a sonar la música del blog de David... Creí que tenías allí también estas músicas, he cerrado y no... se ha puesto la musiquita esta tan bonita sola.

Así que Davicito... si andas por aquí, pues, echanos un cablecillo que tengo a mi padre en el hospital y yo ando muy mala estos días. Pero si es que están por aquí rondando estos angelitos, haciendo de las suyas. Besos a los 4.

Anònim ha dit...

Pues, os prometo que es cierto.. estoy haciendo pruebas a volver a entrar a tu blog desde el de David y no se enciende la músiquilla... decía yo...un error informático o qué. Besos y Feliz Año.

Anònim ha dit...

Bon dia,
Ser fort? com es pot ser fort despres de sobreviure la mort d'un fill??? com??

Sincerament no ho ser.....però hem estat i som forts......
La fortalesa de viure dia a dia sense voler....
La fortalesa de intentar que els que ens envolten no pateixin per nosaltres,.....
La fortalesa de sentir-se sol enfront un dolor insoportable....
La fortalesa de veure com la vida segueix i nosaltres no ens hem atrevit de baixar del tren perque estimem els que queden....
En fi no som forts, ens ha tocat aprendre a ser forts.....no hem tingut alternativa possible......
I ho hem apres,.....
I hem canviat...
I aquesta fortalesa ens ha permes poder estar al costat dels que pateixen situacions com la nostra.....
I ens hem descobert com som davant de la situació més colpidora que pot patir el ser huma.....la perdua d'un fill....
Be, sempre dire que jo no soc forta, la vida mha ensenyat a ser forta....
Una abraçada a tots
M.Mas

kalidoscopi ha dit...

David, comencem un nou any sense tenir-te al nostre costat
però tenint-te dins del nostre cor.
Necessitarem força i valentia per superar molts reptes
però sabem que darrere nostre estaràs tu animant-nos a seguir endavant.
Volem que ens acompanyis en tots els moments, en els bons i en els dolents,
perquè puguem riure junts, i també plorar.
I que cada dia que comenci ens portis la capacitat d’ilusionar-nos per la vida.
Bon any David. Bon any Natxo, Anni i Anna.

Ferran Porta ha dit...

No sé com podem ajudar ningú els qui, via internet, no coneixem aquells que pateixen, que patiu. El que sí podem fer, segur, és pensar-hi en positiu, i enviar-vos energia positiva per ajudar-vos a superar uns fets tan durs.

I malgrat que ho siguin, malgrat que siguin durs, no em canso de repetir que ningú, ningú (tampoc en David!) no marxa per sempre: deixem de veure'ls però hi són, Natxo, hi són!

Una abraçada per vosaltres, i molta força.

Anònim ha dit...

Any Nou i sensacions i imatges repetides. El record dels nostres èssers estimats estan sempre amb nosaltres i ens acompanyen en tot moment.
Ser fort és fàcil d'escriure o de dir però molt difícil d'aconseguir o mantenir.Crec que no t'has de sentir malament si aquesta fortalesa que es demana avui dia costa de tenir.

Uf!!m'estic enredant.

Un petó i una abraçada

Natxo Rovira ha dit...

Anònim 1: Deixa’m dir-te que no només tens tot el dret d’opinar, sinó que els teus comentaris són molt benvinguts en aquest espai del David. I més si són paraules tan maques com aquestes que has desat. M’ha agradat molt aquesta metàfora dels castellers, i saber que tens la necessitat d’ajudar, de no romandre en silenci, i de fer pinya per nosaltres. D’acostar-te sense por i oferir la teva solidaritat. Gràcies a tu. Estem molt necessitats de gent com tu.

Anònim ha dit...

bones amics, sentir el vostres sentiments és impensable encara que sembla que quasi al percebre'ls tant bé com estan expresats es poden imaginar.
Les persones demostrem que sóm persones quan deixem anar els nostres cors amb sinceritat i expliquem tot el que tenim de la millor manera, i a més quan es demostra tanta comprensió, humilitat, educació, harmonia, i hi falten adjectius per fer-ho més real, arribem al summum de la fortalesa, ho crec veritablement per què ho sento així. Sou un exemple continu per a la majoria d'humans que necessitem la renovada superació enganxada amb el natural desànim i falta d'estímuls. Suposa la recuperació esforçada i diària i sóm forts, molt forts i sabem comunicar-nos i rebem la comprensió que ens mereixem i la mereixeu tota, vosaltres, tota, una fortíssima abraçada a tots

Anònim ha dit...

Es pot dir que ja an passat les festes, ancara que si et soc sincera, dons en son indiferents, desde la meva nova realitat, e arribat a la conclusió, que el 25 de desembre o el 3 d'agost no hi ha gran diferencia, la meva filla segueix sense seri, i el pitxor es que no i sera mai mes, si que es veritat que els nadals avanç no els veia tant materialistes, perque estaba ficada dins d'ells, pero ara, puc dir que el vai passar força bé, menys el dia que va vindre el promes de la betsabé, que allo si va ser dur, pero era perque es notaba ancara mes la seva ausensia.
Saps Natxo, aquest a sigut el primer any senser sense ella, aixo si es angoxan, perque en vindran molts mes, i no podrem feri res, nosaltres els esser humans, que ens creiem tant poderoso.
Tenim que ser forts molt forts, i no tant sols per les persones que ens estimen i estimem, si no per nosaltres mateixos, per poder viure plenament, i no sobreviure, que llavors no tindria sentit res.
Crec que el que amb viscut amb els nostres fill, forma part de nosaltres, i si que a sigut molt curt el temps passat junts.
Algu em va dir(que la mort del teu fill no sigui el teu butxi).
Som amb un cami dificil i molt dur, pero nosaltres ancara el podem fer-lo mes dificil i mes du.
La tristesa sera l'unica companya segura per la resta de la meva vida, pero no deixare que es reflexi continuament.

una abraçada

socors

Anònim ha dit...

Ser Fort: Ostres Natxo, fa un any ja d'aquest muntatge. Novament m'ha impactat tant! M'ha impactat veure que manté la força i la vigència de fa un any. M'aprofitaré de la teva generositat i et faré un comentari amb tota la humilitat del món. Potser caldria diferenciar entre ser fort i expresar els sentiments, vull dir que una cosa no freni l'altre. Indubtablement has de ser fort per tirar endavant, però expresar els teus sentiments no vol dir el contrari. Natxo: Si vols cridar, crida. Si els que estem al teu voltan et ferim, digue'ns-ho. Si et trobes en situacions o en llocs on no estàs bé, digue-ho també. No estic proposant que fugis. NO! Estic dient que si ho creus convenient canviis la situació per una altra de menys dura, hi tens tot el dret i qui ho entengui bé i qui no... que el bombin! I deixa'm, Natxo, afegir una última cosa, parlar del teu fill mai aigüalirà cap conversa.

Brígida ha dit...

M'agradaria fer el meu comentari, tant humilment com ho ha intentat transmetre el Miquel...
Com ell, també crec que per ser fort no podem aturar els nostres sentiments, cal i es necessari que surtin, i no sempre hem d'amargar-nos rera una mascara... deixar-los anar i deixar-se ajudar també és important.
Crec que ser fort també és saber dir quan tant ferit i poder-ne parlar, també és parlar dels nostres sentiments i deixar-nos ajudar quan cal, també, com heu fet aquestes festes, és anar on un creu que estarà millor, pensant amb el millor per vosaltres, intentant deixar de banda les recriminacions dels qui no ho ententen..., com també parlar dels nostres estimats, deixant de banda l'actitud dels del voltant en aquell moment, si nosaltes necessitem parlar-ne, o tan sols nombrar-los..
A vegades Natxo, un explica com es sent per ser escoltat, però també per escoltar quan és necessari per l'altre.

Us envio mil petonets plens d'amor.

Brígida

Anònim ha dit...

Querido Nacho,

No sé muy bien qué decir, la noche de Reyes, creo que para tí la noche más especial del año, sólo hay que ver las fotos, yo sé muy bien la ilusión con la que viviais los preparativos. No sé cómo se puede ser fuerte. Y pronto el catorce cumpleaños. Demasiados días especiales seguidos. Sí, realmente hay que ser muy fuerte para sobrevivir a todo esto.

Un beso.

kalidoscopi ha dit...

Avui al matí, quan he tornat a mirar tot el muntatge de les fotos de Reis, no puc deixar d'imaginar-me la il·lusió del David i l'Anna quan el dia 6 es despertaven i veien el menjador ple de joguines. Segur que el David ara sentirà la mateixa alegria quan vegi que l'Anna segueix mantenint la il·lusió d'aquest dia.
Un petó.

Anònim ha dit...

Ahir al vespre vaig estar mirant el muntatge de les fotos de Reis que has posat al blog del David, i a mesura que anaven passant les fotos m'anava entristint pensant que per al David (i també per a l'Anna) aquella nit i el dia de Reis eren màgics. Quan van acabar de passar les fotos, vaig pensar que no podia entristir-me, que havia d'enfocar aquella nit d'una altra manera, fent que m'anés "nerviosa" al llit i llevar-me al dia següent amb la mateixa alegria que tenen els nens. Aleshores vaig buscar un motiu per il·lusionar-me, i el vaig trobar. La meva il·lusió seria que aquesta nit pugués sommiar amb el David i sentir un petó seu. Vaig escriure el post de Allò que vull dir-te... i me'n vaig anar al llit amb l'emoció de veure si es cumpliria el meu desig.
Al final no he somiat amb el David, o si més no, no ho recordo, però puc dir-te que aquest matí m'he despertat alegre i amb ganes de gaudir d'aquest dia.

kweilan ha dit...

Desitjo que els Reis us portin més d'aquesta força que ja tens i que us ajudin a encarar, tal com demanes en el teu post, aquest any 2009 amb esperança i pau interior.

Anònim ha dit...

Cosinet avui passejant pel cel segur que has trobat una cara nova:
Es diu Jaume Sala i Lòpez, de 45 anys, tumor cerebral. És el pare d'en Lluc un nen de la classe que sempre que t'he trobat a faltar ell em feia somriure. Avui al tanatori de Girona ha sigut al revés. Tots els de la classe (bueno, la majoria) hem volgut fer costat a en Lluc en aquest moment tant difícil ( ja ens veus allà a mi l'Aina i la Soko plorant com Maria-Magdalena ). Jo només et demano que li enseñis com va tot per allà dalt i així a la dolors( la dona), a l'Eloi ( el fill gran) i a en Lluc els hi podré dir demà si els veig que ell està amb tu i que no han de patir per res. T'estimo molt.

Rat ha dit...

De les fotos dels Reis m'han emocionat especialment la dels anys 1997 i 2007.

PER MOLTS ANYS DAVID!!

Montse

Anònim ha dit...

Querido David, hoy es tu cumple-Tierra y venía dejarte una felicitación y un ánimo para tus papás y l´Annita.

Vengo a desearte Feliz Día allí arriba, aquí abajo... todo tan lejos y tan cerca. Una pequeña barrera te separa de tu familia. Tus nos puedes ver y consolar, nosotros a tí no podemos verte con estos ojos de nuestro cuerpo, pero podemos sentirte con nuestro espíritu y nuestro corazón, porque en ese nuevo estado tuyo ya no nos valen los órganos de los sentidos para saber que sigues ahí... Como tú leías El Principito y más ahí en el Cielo, sabes bien este mensaje: LO ESENCIAL ES INVISIBLE A LOS OJOS.

Te dejo un par de regalitos. Ya sabes que yo no tengo blog, son enlaces de blog que me voy encontrando y vídeos que hacen otras personas.

El primero es ese trocito del Principito: LO ESENCIAL ES INVISIBLE A LOS OJOS.

http://galatea.blogia.com/2004/021101-lo-esencial-es-invisible-a-los-ojos.php

Ahora tú eres la rosa de Dios, que te pone a Su abrigo y te cobija.

El siguiente regalito es un vídeo que cuando lo ví me acordé de tí, porque parece que está hecho en el Cielo y para los que están en el Cielo. Sé que tienes 14 años y ya eres adolescente. Este vídeo es para niños y no sería acorde a tu edad. Pero sé que no te vas a enfadar porque ya gozas de Alegría y Amor perfectos y no te molestan las niñerías que nos ofenden aquí en la Tierra.

http://es.youtube.com/watch?v=WXBvvdt6kEs

Espero que le llegue a tu familia los regalitos de Amor y Paz que soleis tener en el Cielo.
Un abrazo.

Anònim ha dit...

Hola David!

Avui fa 14 anys que vas omplir de llum i de joia una família. I en un dia tan especial, hem pensat que seria bonic enviar-te a tu directament aquest missatge de felicitació.

T'hem d'agrair moltes coses, David. A través d'aquest teu blog, que el teu pare manté amb tanta cura, i també d'altres maneres, has escampat sentiments de solidaritat, d'amor, de tendresa, de pau. Tot plegat són autèntiques lliçons d'algunes de les coses més fonamentals de la vida.

D'altra banda, a un nivell més personal, gràcies a tu alguns hem tingut la immensa sort de conèixer el teu pare, la teva família. I fent camí amb ells ens sentim estimats i feliços, fins al punt que s'han convertit en persones molt importants a la nostra vida.

Ja veus quantes coses importants has fet i continues fent. És per això que avui volem dir-te GRÀCIES i, sobretot: PER MOLTS ANYS, guapo.

Acabem enviant una abraçada ben sincera als teus pares i a la teva germana Anna, que avui segur que també agrairan rebre l'escalfor dels qui tenen a prop.

Fins aviat!

Joan i Rosa

Ferran Porta ha dit...

Passo novament per casa vostra i me n'assebento que just avui fa 14 anys del naixement d'en David. Segurament, Natxo, no és un dia "fàcil", per això us faig arribar energia i us animo que recordeu la felicitat dels anys compartits amb ell. Aquests no us els treurà mai ningú!

I no ho oblideu: ell no pot bufar les espelmes perque la bufera dels àngels no arriba fins aquí... però hi és!

Una abraçada.

Unknown ha dit...

FELICIDADES SUPER HARRY!
TE DESEO LO MEJOR Y QUE SIGAS SIENDO TAN FELIZ ESTÉS DONDE ESTÉS!
UN BESO MI ÁNGEL.

Anònim ha dit...

Benvolgut Natxo,
porto dies donant voltes a la idea d’escriure’t aquest missatge i avui finalment m’he decidit. M’hagués agradat poder-te dir en persona el que intentaré ara, però quan ens trobem als assajos no és mai el moment.
Des de la màxima admiració i respecte, vull agrair-te el que les paraules del teu bloc han despertat en mi. Aquest any que ara acaba ha estat per a mi i tota la meva família un any de patiment i a l’hora una experiència immensament poderosa d'AMOR. És curiosa la paradoxa que hem de viure per adonar-nos de que el que ens uneix és experimentar aquesta FORÇA que sovint oblidem alimentar. A través del teu bloc i el del David he crescut en una nova dimensió; la de voler compartir, més enllà de l’esfera íntima, familiar i d’amistat, les experiències que m’han ajudat a créixer. Aquests dies les teves paraules m’han portat un regal que encara no sé descriure. Sols sé que alguna cosa ha crescut en mi. És per això que et dono GRÀCIES i torno el bé que m’has fet també amb paraules i amb l’oferiment de poder completar-les en un altre moment.
BON NADAL.

Anònim ha dit...

Jo també us vull desitjar molt d'amor i pau interior per aquest any 2009 per a tu i les teves Anna's, tal i com tu ho desitges per tothom en el teu últim post del dia 31 de desembre. Estic segur que el David i el Marc ens ajudaran per aconseguir-ho!!
Una forta abraçada, Natxo, i fins aviat!