El temps asserena...

Des de fa uns mesos, baixo cada dimarts a la nit a Barcelona per cantar amb el Cor Carlit. El primer dia vaig sentir un escruixidor calfred de dolor. Allà plantat, esperant el semàfor verd per creuar una gran avinguda, els pocs cotxes a aquelles hores circulant a força velocitat, els taxis, la llum artificial de l’entorn urbà, hostil, podia sentir l’espant d’aquella nit a Budapest, ...només un segon, una trompada brutal, el meu nen... per què el meu nen? Un rètol a l’asfalt, desgastat ja per falta de manteniment, em recordava que un de cada tres morts en accident és vianant, i em va glaçar la sang.

Fa poc ens han canviat el local d’assaig. Ironies de la vida, ara em toca anar cada dimarts al Conservatori Municipal de Música. Davant la porta, desenes d’adolescents acaben ja a aquelles hores de la nit els seus estudis i amb l’instrument a l’esquena, xerren al carrer o enfilen ja cap a casa. Imatges que em perforen el cor, pels records tan presents, i pels somnis del David, potser trencats, qui ho sap...

Tot i així, cada dimarts hi torno. I cada dimarts m’enfronto a les grans avingudes mig adormides, i a estudiants de música que, de manera insistent, em traslladen als meus records. I noto que cada vegada fa menys mal. Poc a poc m’adono que a força de passar una vegada i una altra pels mateixos records, aquests es van incorporant i sí, fan menys mal. Suposo que d’això es tracta quan diuen allò que he sentit tant que cal elaborar el dolor i deixar-se travessar per ell per poder gaudir del seu contrari.

Per descomptat que cada dia, sempre, arriben i arriben nous records i que hi ha alguns aspectes no resolts al quals encara no goso enfrontar-me i que són allà amagats. Tot arribarà. Però sí, començo a experimentar que el temps asserena; potser no cura, però si que tempera les emocions. I el que ahir era dolor, avui potser és un somriure interior (expressió de la Fanny, que vaig trobar tan encertada).

I aprens a conviure amb l’absència, i amb els records. I està bé que sigui així. Em proporciona més pau per viure cada dia, per sortir més reforçat quan de tant en tant tornen les llàgrimes, per seguir aprenent a ser més generós i humil, i fins i tot, per gaudir d’aquesta nova vida que ens ha tocat viure, i que depenent de la meva elecció, també pot ser gratificant i satisfactòria.

Molts dies miro les fotos del David, i recordo. I somric interiorment. Sí, crec que el temps asserena…