Ajudar i reviure

Un bon amic, l'Ángel, em va dir fa pocs dies una reflexió que va ressonar dins meu amb força quan recordava els primers temps del meu dol pel David: “muchas veces lo peor no es sólo el dolor, sinó la incapacidad de explicar la magnitud de lo que se siente.”

En efecte, el dolor era desesperant, però la incapacitat de poder-lo transmetre, també. Jo vaig trobar una bona eina per fer-ho al blog, però potser va ser quan vaig entrar en contacte amb altres pares que havien passat per la mateixa situació i havien pogut refer les seves vides, quan aquesta angoixa va començar a trobar sortida. Amb ells, no calien masses paraules.

Ara formo part de la Junta de l’Associació Un Nou Horitzó, una associació que té com a nexe d’unió i contundent objecte social el de ser ‘Pares que han sofert la pèrdua d'un fill’. Periòdicament, ens toca rebre, atendre i escoltar a pares i mares que han hagut de passar recentment per una pèrdua tan traumàtica i inexplicable.

El passat 19 de desembre em van trucar de bon matí per informar-me de la mort en accident de quatre joves de Ripollet. Tal qual un equip d’emergència, els membres de la Junta ens vam repartir per les diferents cases de les famílies afectades. Terrible. Allà, a casa d’uns desconeguts, en el pitjor moment de la seva vida, em preguntava que estava fent ficant-me enmig de la seva intimitat. Però, en el meu cas, aquell pobre pare no se separava de mi. Segurament, jo sabia transmetre més que ningú altre el que aquell home necessitava en aquell moment.

Dissabte passat ens vam tornar a veure. Ens vam reunir amb els pares del Dídac, l’Antolín i l’Edu. Va ser dur. Aguantar aquell dolor, aquella ràbia, aquella incredulitat i aquella tristesa infinita. I reviure les meves pròpies vivències, en silenci, sense dir res, perquè no era el moment; afortunadament nosaltres ja hem fet molt de camí. I un parell de mesos enrere, la mateixa experiència amb els pares del Gerard i el Jordi, d’Igualada. I abans, d'altres...

Sovint les persones més properes em qüestionen si això em fa algun bé. I jo n’estic convençut que sí. Sempre recordaré quan algunes persones, tal qual àngels, van aparèixer en el moment més difícil i em van oferir el mateix, just quan jo més patia i ho necessitava. I ara ho sento com el meu deure, i fins i tot em proporciona sensacions de satisfacció pel simple fet d’haver pogut ajudar, malgrat tot el que es remou, perquè el retorn en forma de gratitud sempre és immens. I tinc ja prou mecanismes per desconnectar en poc temps del dolor aliè, i per descomptat, per remuntar del meu propi. I sempre acabo pensant reconfortat que el David estarà orgullós i què és ell qui m'ha proporcionat aquest inexplicable coratge.