...aquella senzilla i silenciosa habitació de Budapest a la que anomenaven UVI, aquell tracte humà, proper i càlid de les persones que atenien al David, aquells mitjans tan pobres. Records molts presents, altres confusos, molts buits a la ment, potser per pura supervivència. Tantes hores convivint amb la desesperació i el dolor, i tanmateix, semblen un sospir en el temps. El David va ser l’únic pacient durant aquells quatre dies de maig, i tinc la sensació que el món es devia aturar, perquè no va passar res més en aquella estança. Només els darrers dies de vida artificial del David, en silenci, sols. Aquella solitud... L’Anni sempre al seu costat. I ell sempre immòbil, les remotes esperances ja esvaïdes. Recordo amb desgrat la visita d’un mossèn per donar-li l’extremunció, jo no vaig voler ser-hi present. I recordo quan l’Anni em va convèncer per permetre marxar al David, perquè amb els nostres precs i els nostres plors no el deixàvem abandonar un cos que ja no podia fer-li servei.
Al quart dia van trucar del RACC per preguntar-nos perquè no tornàvem. Els vaig dir que estàvem atrapats perquè ens havien dit que d’allà al David no el podíem traure. De seguida em van dir que enviaven un avió medicalitzat i que s'endurien al David independentment de les normes d’aquell hospital hongarès. Per la nostra sorpresa, ningú va oposar-s’hi. Tot va ser ben estrany, semblava que ningú sabia com gestionar aquell accident, ni les autoritats del país, ni els buròcrates de l’ambaixada, tots desbordats per un esdveniment tan inexplicable, tan excepcional, i que just ens havia tocat a nosaltres.
L’Anni i jo vam sortir en un primer avió, per tal de ser-hi a Barcelona quan ell arribés. Els sogres en un segon avió, per assegurar-se’n que el deixaven marxar. I el meu nen, ell que sempre havia desitjat volar, en un avió del RACC. Recordo l’escala a l’aeroport de Milà, recordo la infinita tristesa tot i l’alleujament per poder tornar, buscant un regal per la nostra Anneta, com per pretendre mitigar la notícia que li havíem de donar.
I finalment l’arribada a Sant Joan de Déu, ja de nit, alguns familiars esperant-nos per oferir tendres i emocionades abraçades. I per fi el David va arribar a casa, en una llitera envoltada per sanitaris que corrien. No entenc el perquè d’aquelles presses. Aquella UVI era una altra cosa. Una UVI del primer món, ultratecnificada, freda, aterridora, plena d’altres nens.
I, esgotat, vaig quedar profundament dormit. L’endemà, 25 de maig, ens esperava l’espantosa decisió.
38 comentaris:
Natxo, m'he quedat esglaiat i sense paraules. No em puc imaginar en cap moment com devíeu viure aquells terribles moments. Els records i les vivències no s'esborren mai, sobretot els dolents. Val més que no digui res més perquè seria del tot en va.
Una abraçada.
Natxo, ets molt valent i tens molta força interior per poder escriure i exterioritzar aquests brutals sentiments...
Jo tan sols puc dir-vos que malgrat aquests 3 anys passats, em continueu tenint al vostra costat pel que necessiteu, continueu tenint la meva espatlla per plorar plegats i que sempre, podria fins hi tot dir cada dia, tinc present el David al meu cap i dins al meu cor per sempre...
Us estimo molt a tots 4!!
Montse
Has tornat a posar-me la pell de gallina; més que això, m'has tornat a humitejar els ulls. Voldria no haver hagut de llegir mai un escrit com aquest.
Una abraçada forta, forta.
Menos mal que hemos aprendido a quedarnos con los mejores momentos de nuestros hijos porque los últimos son demasiado dolorosos para recordarlos continuamente, pero, de vez en cuando, hay que hacerlo.
No se nos olvida ni un instante de estos días, todo permanece almacenado en nuestra cabeza para siempre.
A mi me parece mentira que hayan transcurrido ya tres años desde que se fueron y que hayamos podido subsistir sin ellos. Pero se que lo hemos hecho gracias a su ayuda, porque desde allá donde están, nos mandan su fuerza.
Un beso
Puc imaginar com et sents, com recordes aquells dolorosísims moments, aquelles i aquestes dates, el temps no permet oblidar als sers més volguts i així ha de ser. Quan llegeixo la descripció dels fets em fa compadir-te i valorar l'extrema fortalesa que debies soportar.
I ara quan llegeixo els teus records i la situació viscuda intueixo el dolor, i sento que no us vaig poder consolar com m'hagués agradat. Va ser, és, i sempre serà recordat, en DAVID ROVIRA, i fa uns dies, tot i que el seu papa estava malalt, tot un poble -el de Sant Quirze del Vallès- l'homenatjava com cada any en una gran cursa. Benvolgut amic meu i benvolgudes Anni i Anna, un més dels vostres veíns també vol recordar al David...
Natxo, cada moment d'aquests dies he recordat, he repassat mentalment tota la història i sempre he dit que si tingus una vareta voldria poder tornar enrere aquellm oment.
Si jo estic així...entenc perfectament com deu ser per a vosaltres.
T'envio força, energiai un gran ,gran petó
Mercè Mateu
Natxo, entenc el que dius, directament al cor, a la nostre part més intima. De vegades, recordant aquests moments que expliques, tan dolorosos, tant intensos, tant increïbles, tant impossibles de tant immersos a la realitat com estàveu, la brutalitat del que estava passant, pot ser que al mateix temps us imagineu aprop de la persona que tan estimàveu, que estava i ja no estava allà al mateix temps, i no voleu que el que estàveu vivint hagués succeït mai... és el parany dels records, dolorosos, punyents, reals, brutals. Sí, ho sé, això no esborra el dolor, el patiment immens d’aquells moments, però recorda que fins llavors en David havia estat feliç, en David va ser feliç, i això no ho poden esborrar ni els records més tristos que sorgeixen, inexorables, quan s'apropa el dia de l'aniversari de la seva partida. En David va ser feliç, l'estimàveu, l’estimava molta gent, i això es el record que perdura, malgrat el dolor, malgrat l'enyorança d'aquest dies tan tristos.
Una abraçada molt forta,
Albert.
¡Hola querida familia!, aunque me mantenga en el silencio y la distancia, me acuerdo de vosotros 4 con mucho cariño.
Os dejo un beso y una oración para estos días tan duros.
Pili.
Por cierto, la pequeña Anna está preciosa y grande. Besos nuevamente.
Se me olvidó firmar que era Pili nuevament Se, ya lo habreis imaginado. Ya por fin, me voy.
Se me olvidó dejaros unas músicas:
http://www.goear.com/listen/75be390/okami-piano-01-piano
http://www.goear.com/listen/3f2d6f2/okami-piano-02-piano
Besos, Pili, ahora ya sí.
Commovedor el teu escrit, Natxo. Per un cantó, com si fos ahir "com un sospir" i per altra, tant de temps ja sense ell, el vostre David. Vivim en un món de sensacions, de fets inexplicables o almenys, en el que molts cops no hi trobem el sentit, les respostes... I segur que hi són. Confiança i endavant. L'enyor però, hi serà sempre.
Una abraçada molt i molt especial,
Xènia
CADA VEGADA QUE HE ESCOLTAT O HE LLEGIT AQUEST MAL SON M´HA FET REFLEXIONAR MOLT SOBRE LA VIDA.AIXO FA QUE VALORI MOLT MÉS EL QUE TINC I PENSI AMB EL DIA A DIA CONSTANTMENT SENSE PATIR MASSA PEL FUTUR.
LA MARGA I JO ENCARA PENSEM MOLT AMB TOTS VOSALTRES I ACTUALMENT DES DE LA LLUNYANIA RECORDEM AQUELLS MOMENTS TAN BONICS QUE VÀREM PASSAR PLEGATS.
UNA GRAN ABRAÇADA NATXO QUE CONEIXENT-TE CREC QUE ET POT AJUDAR.
ALL FOR ONE AND ONE FOR ALL.
Hola Natxo,
Una abraçada a tu, a l'Anni i a l'Anna de part de l'Andreu i meva.
Un petonet,
Andreu i Eva
Us enviem una forta abraçada, Annes i Natxo. David, et recordem molt i molt.
Oriol, Daniel, Conxita i Quico.
Us desitjo molta força per passar aquests dies que tornen a ser tan difícils de viure.
"Eres un ejemplo a seguir
Para continuar adelante…
Nunca dejes de ser
No importa lo que te digan
Tu eres único y especial
Para todos tus amigos…"
No vaig conèixer al David, però quan obro el seu bloc, miro les fotos, llegeixo els escrits, escolto la música; sembla que el tingui en la meva ment i li recordo.
No, no és possible posar-se en el vostre lloc, per més que vulguem. Ens agradaria saber i poder alliberar-vos una mica d'aquest gran pes, d'aquest dolor que us envaeix però ... Només ens queda oferir-vos els nostres braços per quan necessiteu l'escalfor d'una amistat; les nostres oïdes, per quan necessiteu parlar i desfogar-vos; les nostres paraules, si elles servissin d'alguna cosa, la nostra presència i companyia en els moments de dolor punyent ...
I de nou em refugio en poemes de Martí i Pol perquè he descobert en ell, el que vaig descobrir un dia amb Bach, Haendel ...
CALLADAMENT
Des d'aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.
una forta abraçada
Hola Natxo,
jo no pun ni imaginar el que va ser viure aquells moments..es que llegueixo el teu escrit i no paro de plorar, per vosaltres, per l'Anneta, i sobretot per en David..
Ja saps que sempre,sempre, si em necessites em tindrás al teu costat,encara que sigui tan poc el que puc fer..només enviarte mils d'ànims i una abraçada molt forta.
Un petó,
Txell
"M'has tornat a emocionar molt. Una abraçada ben forta. "
Hola Natxo, Anni, David i Anna,
Ens agrada mantenir el dolç i intens record d'en David i el plaer de la vostra presència. Avui és un dia especial per a recordar-ho.
Una abraçada ben forta!
Hola Natxo
Pocs pares estimen tant els seus fills com tu ho fas. Aquestes fotos del blog parlen per si soles.
Per molts anys puguis recordar aquets bons moments viscuts amb el David.
Avui més que mai penso amb tu. Gràcies per continuar escrivint el blog
Tres anys de la teva absència i recordo la teva riatlla, la teva mirada plena de serenor i la teva dedicació per fer tot... Els detalls dels moments viscuts amb persones tan especials com tu, fan que la absència física sigui "només" una evolució de la teva ànima.
Us estimo Família!!!!
Desde el día 20 a las 24 h hasta ahora, estamos con un nudo en el cuello, y al leer tu post todavía más. Recuerdo cada minuto como si fuera hoy mismo, y siento la misma angustia y desolación, y sobretodo añoranza.
No sé si a tí te pasa, pero cada rato digo, ahora estabamos haciendo ..., ahora David llegaba a... etc. Es como querer recordar para que no parezca tanto que se ha ido... es dificil de explicar!!
Bueno, ánimos, fuerza y besos, sabes que David está siempre, siempre en nuestra cabeza, pero sobretodo en nuestro corazón, y lo sé porque cuando hablo de él, el corazón se me encoge y me duele como si me lo rompieran a trocitos...
Naty
Una forta i gran abraçada a tots quatre!
Totes les paraules que us puguem dir queden petites davant aquest escrit tan ple d'emocions i sentiments, que només tu saps expressar amb aquesta profunditat que et caracteritza.
Pensa que teniu molta gent amb vosaltres ara i sempre.
1pto
Jordi i Míriam
Hola Natxo!!
Només enviar-te una forta abraçada i que podran passar anys però el record de'n David estarà sempre present gràcies a les persones que segueixen parlant d'ell. L'Angela fa set que se'n va anar però, de debó, està molt present en les nostres vides.
Un petó molt gran,
Roser
Aquests dies he pensat en el David i en vosaltres. Una abraçada molt forta des de Lleida.
Natxo,
Sempre al teu costat.
Dolors , Mama de Sergi, Gemma i Aina. Ua forta abraçada.
El silenci d'avegades ens ofega.
El silenci d'avegades ens fa sentir pau..
El silenci d'avegades es el substitutiu de tantes i tantes coses que voldriem dir...
El silenci d'avegades es "tormenta"...
El silenci i una mirada poden transmetre sensacions i sentiments infinits....
El silenci del nostre cor es el que dol.., el que fa que no siguem capaços de sentir res...
Mentre sentim , ja sigui dolor o joia..seguim vius per nosaltres i pel que ens envolten hi siguin físicament presents o no...
Yn petò molt fort per tots quatre...
Uff, no he pogut acabar de llegir-lo. Una abraçada.
"Pensant en tu,
com si no hi hagués res més al món
que el record d'aquella cara,
d'aquell somriure càlid i tendre,
que pot marxar en uns instants
però que es recorda per sempre.
Aquells cabells fins i castanys,
que onegen amb el vent,
que s'enlairen alliberant sentiments
suspesos en l'aire,
deixant remors al seu pas
lent i durador.
Felicitat que s'adhereix al cos
com tentacles invisibles,
com fets inolvidables
quan aparèixes un altre cop
sota un cel suau i calmat
que reflecteix el teu màgic rostre.
Pensant en tu"
Jordi Ganzer Ripoll
Jo, Natxo, m’he quedat sense paraules amb el teu escrit, quin i quant dolor, i que difícil és viure sense ells, entec tant bé el que has passat i passes i res que no deixis mai d'escriure i fins aviat.
Montse C.
T’envio un escrit que m’agrada molt i he penjat a la pàgina de la Sara
Háblame de amor
Si la nota dijese: una nota no hace una melodía,
….no habría sinfonía.
Si la palabra dijese: una palabra no puede hacer una página,
… no habría libro.
Si la piedra dijese: una piedra no puede levantar una pared,
… no habría casa.
Si la gota de agua dijese: una gota de agua no puede formar un río,
… no habría océano.
Si el grano de trigo dijese: un grano no puede sembrar un campo,
… no habría cosecha.
Si el hombre dijese: un gesto de amor no puede salvar la humanidad,
… nunca habría justicia, ni paz, ni dignidad, ni felicidad sobre la tierra de
los hombres.
Como la sinfonía necesita de cada nota,
Como el libro necesita de cada palabra,
Como la casa necesita cada piedra,
Como el océano necesita de cada gota de agua,
Como la cosecha necesita de cada grano de trigo,
La humanidad entera tiene necesidad de ti,
Allí donde estés,
Única
Irremplazable
Michel Quoist
Natxo, segueixo el teu blog i m'ajuda molt. Gràcies per compartir-ho amb nosaltres.
El nùvol blanc cada vegada es fà mès ampli.. el record d'en David viatja diariament per tot arreu...
Un petò molt i molt for per tots quatre de part de l'Albert i meu, per descomptat..
Hola David! Hola familia! Cuanto tiempo verdad? Hacia mucho que no os escribia,pero me acuerdo mucho de vosotros y sobretodo de ti David. Queria contaros que parece que la vida me da otra oportunidad, voy a ser mama,estoy muy asustada y me da miedo que salga mal otra vez,pero se que tengo que ser fuerte y tengo que pensar que esta vez todo saldra bien. David, pienso mucho en ti, y estos dias mas, miro todos los dias al cielo pidiendo a ti y a los mios que estan contigo que me mandeis fuerza y suerte. Familia, que os quiero mucho y os mando todo mi cariño, aunque no hablemos mucho yo me acuerdo mucho de vosotros. 1B7
Extraordinari el poema d'en Miquel Martí i Pol i extraordinaria la vostra resiliència. Una abraçada Natxo.
Hola Natxo,
Fa aproximadament un any vaig descobrir el teu bloc arran dels Premis Blocs. Des d'aleshores que hi vaig entrant perquè em meravella com escrius i com descrius el que sents pel teu fill i els records que en tens. No crec que es pugui estimar més que com tu ho fas. Jo també tinc dos fills, de 8 i 5 anys, i sé posar-me a la teva pell. Potser per tot això ja fa uns dies vaig decidir subscriure'm al teu bloc. Ara l'he votat, tal com també ho vaig fer l'any passat. Molta sort i et seguiré llegint. Els teus posts són sempre una autèntica lliçó.
Una abraçada molt forta.
Hola Natxo, m'emociona cada vegada que miro el blog dedicat al vostre fill. Jo, per sort, no he tingut que passar per aquest trangol tan dur. I si m'ho permeteu os penjo una poesia que vaig fer una vegada en record a un esser estimat que vaig perdre. Anims a tots tres, os continuare llegint.
ADEU
Vas marxar amb un somriure
Amb un adéu
Callat i mut,
Amb un petó
Llençat a l’aire.
Vas marxar de puntetes
Com un sospir
Com ràfega de vent
Que ens envolta i no veiem.
Vas marxar sense un comiat
Ni un adéu o fins desprès
En el silenci de la nit nua
Ens deixares per sempre més.
Però .........
Estàs viu en cada frase,
Mot, paraula, somriure, lloc,
llàgrima vesada, petó
Estel, escuma de mar brava.
Mai la teva absència serà plena
Per que et portem dintre del cor
Sempre estaràs entre nosaltres
Sempre tindrem el teu amor.
El meu nom es Lourdes
Publica un comentari a l'entrada