Paciència...
BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA: "El Veredicte"

Música del Blog

per desactivar la música premeu 'stop' a la barra inferior

"El Veredicte"


Encara estic grogui amb la peli que vam veure ahir. Un cinta belga que es diu ‘El Veredicte’. Una crítica contundent però alhora continguda del sistema judicial a Europa. Per exposar-la, la trama gira entorn a la petita història d’un home a qui la vida se li ensorra quan perd la seva dona i la seva filla de 7 anys, sobtadament.

Costa de descriure l’allau de sensacions davant d’aquest impecable i delicat relat de sentiments què els feia traspuar més enllà de la pantalla i que em va mantenir hipnotitzat a la butaca i batallant per controlar les emocions, tot i tancar els ulls a l’escena de l’atropellament de la filla, què per motius obvis vaig preferir evitar. Però el sofriment d’aquell home, magistralment filmat en uns pocs petits detalls, em resultava dolorosament conegut. Quan arriba a casa després del funeral amb aquell silenci atroç, el plànol de la taula parada i buida, el del raspall de dents que ja no es farà servir més; l’escena quan comença a recollir joguines en una capsa de plàstic, amb el cor trencat i dividit entre haver d’escollir pel dolor de la presència d’aquells objectes ara ja orfes o el dolor d‘amagar-los amb la simbòlica càrrega d’amagar també al ser estimat; vaig pensar en l’Anni, ella va tenir el coratge d’enfrontar-se a aquesta tasca de “recollir” els objectes del David. 

I finalment, quan en la seva solitud, al llit, plora i sanglota per alliberar l’insuportable sofrença...

Em va impactar la seva resposta quan una persona que l’estima li torna a preguntar, amb afecte, “com es troba”. I ell descriu de manera concisa el que vaig sentir els primers anys. I respon amb un missatge similar a aquest: “me’n vaig a dormir amb dolor i em llevo amb dolor, voldria dissimular que per dins tot està mutilat; alguns s’allunyen de mi com si el meu dolor fos contagiós i d’altres, en canvi, agafen valor per apropar-se a mi amb afecte però no saben què dir...i no els hi retrec, perquè jo tampoc no sé què dir”. Així de frustrant i així d’opressor. I revelador.

I em va impactar el seu coratge per desafiar un sistema quan li mostra la seva cara més cruel. I em vaig remoure inquiet a la cadira recordant la temeritat impune del taxista, l’abandó de l’ambaixada, l’obstrucció còmplice de les autoritats hongareses, les manipulacions ímpudíques del Secretari Municipal -Sr.Josep González- per escapolir l’eventual responsabilitat de l’Ajuntament, les declaracions ambigües d’alguns testimonis, la indolència dels advocats, l’indecent conducta de l’asseguradora Catalana Occidente. Ahir, mentre estava a la butaca del cine, bullia torturant-me pensant que no vaig lluitar prou per fer posar vermells als qui permeten aquests abusos carregats d’insensibilitat, sobretot perquè no els toca ells de prop. Encara que avui torno a la meva habitual serenitat i he tornat a col:locar a lloc aquests pensaments auto-destructius. Estic convençut que vaig fer bé. Què EM vaig fer bé. Perquè com mostra la peli en l’escena final, el seu desafiament no li reporta consol. Jo ho vaig poder intuir a temps, i llavors vaig descansar.


4 comentaris:

enric said...

Bon dia Natxo ( passat per la necessària aigua, que a més neteja i descontamina eh … ); tela “el veredicte”, t’empatitzo i imagino com pateixes sovint, i com tú fas aquesta molt ben feta narració, sembla que res pot consolar de vegades, i és ben comprensible, només uns sabeu el que és el dolor profund de reviure el que ha canviat de manera radical la vostra vida. No hi ha proutes paraules ni són suficients, i no serveixen, sí que hi ha lluita contínua i afecte per molts d'altres; una altra abraçada més … enric …

Anonymous said...

He llegit el que has escrit al blog de la pel·lícula El Veredicte, i també lo de la primera votació de l'Anna. De tant en tant segueix sent un lloc íntim que em fa pensar, escoltant la música de fons i reconeixent llocs de la Cerdanya a les teves fotos.

Sandra said...

M'encanta el teu blog, Natxo. No sé què més dir, només que m'agrada llegir-te, sempre... i saber que estàs bé, ets tant emotiu...
M'encanta el teu blog, David

Natxo Rovira said...

i a mi m'encanta sentir-te, Sandra. A través del blog, em reconforta. En tot cas, m'agrada saber de tu.
Molts petons i molta tendresa.