Coincidint amb l’ambient nadalenc, triomfa a la xarxa aquest
espot d’IKEA que fa diana en la fibra sensible i furga en la mediocritat
d’aquells que afirmen sense rubor “quanta raó” i què cinc minuts després, estic convençut, ja
s’hauran oblidat del missatge, absorbits de nou en els (sovint) delirants
conflictes quotidians. No m’hi sento identificat, i conec molts altres pares i mares
del meu entorn a qui tampoc reconec en aquesta imatge i que crec són també uns pares
fabulosos.
Avui em vull regalar aquest article a mi, perquè aquest
anunci m’ha remogut ferides . I perquè estem en unes dates que van burxant els
sentiments més fràgils.
He mirat aquest anunci amb un cert rebuig, però més enllà de
la manipulació evident , al final em proporciona una relaxant pau perquè puc concloure
rotund que jo vaig ser un senyor Pare. Cap excés material mai no va substituir
la meva dedicació cap els meus fills. Ni de la seva mare, tampoc. Fèiem un
equip formidable repartint tasques i complementant presències per cuidar i
alhora gaudir dels nens. Els meus fills van ser la prioritat número 1 i no vaig
escatimar temps ni esforços,. M’agrada recordar, a pesar de la gota de tristesa
que es dissol amb els records, com planejava cada tarda o cada dia lliure per
passar el màxim de temps amb ells, així com la meva passió per oferir-los constants estímuls. Parant esment en la planificació de menús i
escollint els ingredients més saludables; fent dibuixos amb fruita o verdura per fer-les atractives; acompanyant-los a classes de natació i ajudant-los al
vestidor o fins i tot nedar amb ells; mirant-los mentre feien els deures;
llegint un conte a la nit i acompanyar-los mentre arribava la son; organitzar
excursions i viatges plens d’activitats lúdiques i estimulants; i senzillament,
passar llargues i relaxades tardes a Sant Quirze i Alp, fent manualitats,
jugant a jocs de taula en família, o compartint una peli infantil.
Moltes vegades em pregunto amb amargura de què va servir cuidar-lo
tant.. Tanta cura, tanta dedicació per fer-lo créixer saludable , tanta atenció
i vigilància, i va i en un instant fatídic, tot s’acaba. És un conflicte
absurd, però que també forma fosca part del procés, a vegades destructiu, a
vegades sanador, del dol. Però de seguida dono gràcies a Déu d’haver estat tan
bon pare, ja que ara em fe estar en pau amb el passat i amb els records de la
meva paternitat.
I ara, després d’aquells dos primers anys de dol en què tant
em va costar acceptar i reconstruir aquesta paternitat, constato amb orgull i
plaer que segueixo sent un bon pare. L’Anna centra el meu dia a dia quan estic
amb ella. I m’omple i gratifica seguir cuidant-la. Ara adaptant-me a la
diferent etapa vital de la seva adolescència, però sempre procurant fer-me
present i sòlid com a referent.
2 comentaris:
Bones Natxo, sí, és completament evident que vas ser i ets un molt bon pare, jo en tinc clara constància, i en pots estar ben orgullós. També queda clar que de poc serveix ser pare si no prestem atenció al millor que tenim: "els nostres fills", dedicar-hi tota l'atenció possible és el més reconfortant, educatiu i enriquidor ( per no esmenar tots els adjectius bons possibles ). Per tant gaudim-ho i a tú, sí una vegada més, felicitats per ser com ets i com ja saps admiro el blog i el que hi diu ... Bon Nadal Natxo i abraçada ... enric .
Publica un comentari a l'entrada