Paciència...
BLOG DE DAVID ROVIRA ALSINA: Soc un gran pare

Música del Blog

per desactivar la música premeu 'stop' a la barra inferior

Soc un gran pare


Coincidint amb l’ambient nadalenc, triomfa a la xarxa aquest espot d’IKEA que fa diana en la fibra sensible i furga en la mediocritat d’aquells que afirmen sense rubor “quanta raó”  i què cinc minuts després, estic convençut, ja s’hauran oblidat del missatge, absorbits de nou en els (sovint) delirants conflictes quotidians. No m’hi sento identificat, i conec molts altres pares i mares del meu entorn a qui tampoc reconec en aquesta imatge i que crec són també uns pares fabulosos.


Avui em vull regalar aquest article a mi, perquè aquest anunci m’ha remogut ferides . I perquè estem en unes dates que van burxant els sentiments més fràgils.

He mirat aquest anunci amb un cert rebuig, però més enllà de la manipulació evident , al final em proporciona una relaxant pau perquè puc concloure rotund que jo vaig ser un senyor Pare. Cap excés material mai no va substituir la meva dedicació cap els meus fills. Ni de la seva mare, tampoc. Fèiem un equip formidable repartint tasques i complementant presències per cuidar i alhora gaudir dels nens. Els meus fills van ser la prioritat número 1 i no vaig escatimar temps ni esforços,. M’agrada recordar, a pesar de la gota de tristesa que es dissol amb els records, com planejava cada tarda o cada dia lliure per passar el màxim de temps amb ells, així com la meva passió per  oferir-los constants estímuls.  Parant esment en la planificació de menús i escollint els ingredients més saludables; fent dibuixos amb fruita o verdura per fer-les atractives; acompanyant-los a classes de natació i ajudant-los al vestidor o fins i tot nedar amb ells; mirant-los mentre feien els deures; llegint un conte a la nit i acompanyar-los mentre arribava la son; organitzar excursions i viatges plens d’activitats lúdiques i estimulants; i senzillament, passar llargues i relaxades tardes a Sant Quirze i Alp, fent manualitats, jugant a jocs de taula en família, o compartint una peli infantil.

Moltes vegades em pregunto amb amargura de què va servir cuidar-lo tant.. Tanta cura, tanta dedicació per fer-lo créixer saludable , tanta atenció i vigilància, i va i en un instant fatídic, tot s’acaba. És un conflicte absurd, però que també forma fosca part del procés, a vegades destructiu, a vegades sanador, del dol. Però de seguida dono gràcies a Déu d’haver estat tan bon pare, ja que ara em fe estar en pau amb el passat i amb els records de la meva paternitat.

I ara, després d’aquells dos primers anys de dol en què tant em va costar acceptar i reconstruir aquesta paternitat, constato amb orgull i plaer que segueixo sent un bon pare. L’Anna centra el meu dia a dia quan estic amb ella. I m’omple i gratifica seguir cuidant-la. Ara adaptant-me a la diferent etapa vital de la seva adolescència, però sempre procurant fer-me present i sòlid com a referent.


2 comentaris:

Enric said...

Bones Natxo, sí, és completament evident que vas ser i ets un molt bon pare, jo en tinc clara constància, i en pots estar ben orgullós. També queda clar que de poc serveix ser pare si no prestem atenció al millor que tenim: "els nostres fills", dedicar-hi tota l'atenció possible és el més reconfortant, educatiu i enriquidor ( per no esmenar tots els adjectius bons possibles ). Per tant gaudim-ho i a tú, sí una vegada més, felicitats per ser com ets i com ja saps admiro el blog i el que hi diu ... Bon Nadal Natxo i abraçada ... enric .

Montse said...
This comment has been removed by a blog administrator.