Avui ha caigut un avió als Alps, un avió en una ruta familiar i coneguda, un avió que ha sortit de Barcelona i que no ha pogut arribar a Dusseldorf
Els pensaments s'amunteguen i m'acompanya incansable la tristesa
Penso en la fragilitat del present, i encara que és una lliçó indeleblement tatuada en la meva ànima, el procés de recuperar-me per la vida m'ho fa oblidar sovint
Penso en aquella reflexió del Joan quan defensava com és de legítim plorar més quant més propera és la pèrdua, on el dolor es propaga en una mena de cercles concèntrics que no ens fa més inhumans quan la desgràcia és llunyana o ni més egoistes quan és propera
Penso en el Rogelio, de qui havia sentit sovint a parlar a través dels meus pares i a través de la seva dona, l'estimada Lali, i a qui vaig conèixer fugaçment en un concert del Messíes. I que avui era passatger d'aquest avió.
Penso en que encara em corprenen les paradoxes de la vida, tantes vegades que m'he dit "si llavors hagués sabut...". I en tot el que ha de venir i ara no sabem...
Penso en l'Anna i de sobte, torna el desig de control, l'instint de sobreprotecció, la ànsies per tenir-la a prop
Penso amb inquietud en què no vull tornar a etapes passades quan la por em frenava el viure
I no puc deixar de pensar en aquelles 16 criatures que han mort aterrides en un viatge d'estudis, tantes vides truncades en un moment tan dolç i ple de vitalitat, i en els seus pobre pares, amb els que ara m'uneix la connexió amb un dolor profund i conegut.
I el cor se m'encongeix fins a fer mal. On collons trobes consol?
I penso aterrit que podria haver estat l'Anna, i quan m'esgarrifa pensar que podria passar-nos a nosaltres, penso un cru "però si ja m'ha tocat". Pensament que amarga i alhora, calma
I pensaments foscos. "Sort que el David no va morir així, enmig de crits de terror"
I penso en el David i en Budapest i en tots aquells instants d'espant, i encara no entenc com l'Anni i jo vam poder sobreviure'ls...
i alguna llàgrima que va sortint per alliberar les emocions, que avui s'acumulen i em resulten difícils de processar.
Surto a a córrer, mantinc una trobada amb amics, torno a les meves rutines, a veure si així puc desfer-me d'aquests pensaments, d'aquesta tristesa...
5 comentaris:
Sí Natxo, també he pensat en vosaltres, en els de Malaisia Airlynes, en l'avió francès que va caure a l'Atlàntic, en el de Ucraïna abatut, i molts més, diuen que hi han o hi han hagut però res serveix pels qui ho han patit o ho pateixen, esgarrifa i si coneixes encara més, no és de justícia n'hi s'hi val, però és i no hauria de ser, dol, i, i, i, i, ...
Hola Natxo, és curiós q després del que nosaltres hem patit, que sembla que rés ja et pugui afectar, és al contrari, empatitzem molt més amb les desgràcies dels altres.
Saps? La Miriam vol anar a unes colònies d'angles 10 dies i quan m'ho va dir, vaig pensar en el David .... Quan ja ens ha tocat una vegada sóm més conscients de que tots estem al sac. Sé que hem d'intentar que les nostres pors no interfereixin en les seves vides, però que difícil és.
Un petó ben fort.
Loli
Bon dia Natxo, feia dies que no entrava al teu bloc no sé si és per no plorar o el què. quan en van dir que havia caigut l'avió i de les 150 persones, 15 eren nois el cor em va donar una petacada al pensar amb aquells pares que mai més veuran al seus fills.
ës dur, és tan dolorós pensar que només el pots recordar i no el tindràs mai més al teu costat.
Demà dia de Sant Jordi el meu fill fa 28 anys que va néixer i el dijous 29 de gener 2015 va ser el dia més horrorós de la meva vida.quan em van dir que el meu fill era mort,només puc pensar que erem dilluns 26 de gener i em va dir- adeu mare fins divendres- i aquest divendres no ha arribat mai tal com jo voldria.
Petons
Adela,una mare desfeta pel dolor
Hola Adela, lamento la pèrdua del teu fill, i et faig arribar el meu condol, condol que va més enllà de les paraules de les què ens hem dotat per poder dir alguna cosa quan res no es pot dir. Potser et relaxa saber que entenc bé, perquè ho conec, la desolació i l'intens dolor que ara vius.
No tinc la teva adreça de correu i per això t'escric a través del blog. Si ho desitges, posa't en contacte amb mi per mail i parlem- I t'escolto.
Gràcies per escriure.
Una abraçada
Natxo
Ostres Natxo, els teus escrits sempre m'emocionen, però els busco, instintivament de forma periòdica necessito llegir el teu blog, sempre alguna cosa em porta aquí, i t'hi trobo, us trobo... No hi ha consol, com pot ser d'injusta la vida! Potser és que ens la prenem massa seriosament? Ens hi aferrem massa a la vida i a les persones? a les nostres persones?, però com pot ser d'una altra manera... no ho sé...
Publica un comentari a l'entrada