Avui he tornat al riu Carol

Avui he tornat al riu Carol.

Fa tres mesos que he recuperat l’apartament de La Cerdanya, durant 10 anys el nostre refugi per gaudir de l’oci familiar, des de que va néixer l’Anna fins que va morir el David, un lloc replè de records lligats als moments més dolços d’un fragment de vida intens.

Ahir, en aquest indret tan emblemàtic, vaig somniar amb el David. Vaig somniar que apareixia viu i que em deia: “sí, soc jo, he tornat; de fet no me n’he anat mai”. En el somni, els quatre ens foníem en una abraçada i per uns instants vaig sentir un esclat d’insuperable felicitat. Va ser tan real. Vaig despertar de sobte i una bufetada de realitat em va colpejar amb duresa. Tot i així, i passat el shock inicial, vaig tornar a dormir resignat, però tranquil.

I és que per fi ara puc tornar a estar aquí a Alp, immers en el meu nou present, processant amb tendresa l’allau de records que se succeeixen, inacabables, sense sentir dolor. Al contrari, aquest nou present és plàcid, serè i plaent. I enmig d’aquell esglai de matinada, quan la irrealitat i la realitat es barregen difuses, vaig decidir quedar-me amb la visita del David per dir-me: “De fet, mai no he marxat”.

I fa temps que volia escriure al blog en clau de positivitat. Perquè tinc la sensació que només acudeixo al blog quan arriben els inevitables i periòdics moments de tristesa, aquells en que se’m fa difícil trobar consol, aquells en què el passat o l’enyor es fan, aparentment, invencibles. Aquests moments ja són cada vegada més escassos i espaiats en el temps., i el meu present més actual discorre entre moments de benestar i de tant en tant, de plenitud. I aquest és el missatge que ja fa temps volia transmetre, un missatge d’esperança sobretot per aquells pares orfes que arriben al blog i cerquen (i de vegades troben) consol en la identificació d’emocions i pensaments complicats d’entendre i processar. Hi ha esperança, sí, esperança de poder reconstruir la vida quan aquesta sembla feta miques per sempre i impossible de poder, i de vegades ni tan sols de voler, recuperar-la.

Avui he tornat al Riu Carol, el meu indret preferit a la terra. El riu baixa exageradament alegre, havent recollit l’abundant aigua del desgel. Hi ha un bonic camí nou, un camí que serpenteja al costat d’un exuberant bosc de ribera, envoltat de prats que ara llueixen un verd viu, guarnits amb milers de flors. El nostre riu, aquell on vam passar tants i tants moments dolços i feliços, gaudint del paisatge de cada estació, passejant, remullant-nos, gandulejant, en bici, fent picnics, recollint fulles de colors, sorprenent-nos amb la fauna que apareixia fugaç, fins i tot descendint les aigües amb una bassa de plàstic, entre rialles i esquitxades, fins que l'esquifida embarcació va punxar i una serp d’aigua va travessar espantada entre les cames. Sí, avui he tornat i he recordat tot això. Afortunadament soc un nou Natxo, refet des dels trossets més diminuts, acompanyat agradablement per la meva parella; i amb el meu gos, qui corria content, extasiat en aquell entorn privilegiat; i no he sentit dolor, al contrari, ha estat un dia magnífic.