Avui he tornat al riu Carol.
Fa tres mesos que he recuperat l’apartament de La Cerdanya , durant 10 anys
el nostre refugi per gaudir de l’oci familiar, des de que va néixer l’Anna fins
que va morir el David, un lloc replè de records lligats als moments més dolços
d’un fragment de vida intens.
Ahir, en aquest indret tan emblemàtic, vaig somniar amb el
David. Vaig somniar que apareixia viu i que em deia: “sí, soc jo, he tornat; de
fet no me n’he anat mai”. En el somni, els quatre ens foníem en una abraçada i per uns instants vaig sentir un esclat d’insuperable felicitat. Va ser tan real.
Vaig despertar de sobte i una bufetada de realitat em va colpejar amb duresa.
Tot i així, i passat el shock inicial, vaig tornar a dormir resignat, però tranquil.
I és que per fi ara puc tornar a estar aquí a Alp, immers en
el meu nou present, processant amb tendresa l’allau de records que se
succeeixen, inacabables, sense sentir dolor. Al contrari, aquest nou present és
plàcid, serè i plaent. I enmig d’aquell esglai de matinada, quan la irrealitat
i la realitat es barregen difuses, vaig decidir quedar-me amb la visita del
David per dir-me: “De fet, mai no he marxat”.
I fa temps que volia escriure al blog en clau de
positivitat. Perquè tinc la sensació que només acudeixo al blog quan arriben
els inevitables i periòdics moments de tristesa, aquells en que se’m fa difícil
trobar consol, aquells en què el passat o l’enyor es fan, aparentment,
invencibles. Aquests moments ja són cada vegada més escassos i espaiats en el
temps., i el meu present més actual discorre entre moments de benestar i de
tant en tant, de plenitud. I aquest és el missatge que ja fa temps volia
transmetre, un missatge d’esperança sobretot per aquells pares orfes que
arriben al blog i cerquen (i de vegades troben) consol en la identificació d’emocions
i pensaments complicats d’entendre i processar. Hi ha esperança, sí, esperança de
poder reconstruir la vida quan aquesta sembla feta miques per sempre i
impossible de poder, i de vegades ni tan sols de voler, recuperar-la.
Avui he tornat al Riu Carol, el meu indret preferit a la
terra. El riu baixa exageradament alegre, havent
recollit l’abundant aigua del desgel. Hi ha un bonic camí nou, un camí que
serpenteja al costat d’un exuberant bosc de ribera, envoltat de prats que ara
llueixen un verd viu, guarnits amb milers de flors. El nostre riu, aquell on
vam passar tants i tants moments dolços i feliços, gaudint del paisatge de cada
estació, passejant, remullant-nos, gandulejant, en bici, fent picnics, recollint
fulles de colors, sorprenent-nos amb la fauna que apareixia fugaç, fins i tot
descendint les aigües amb una bassa de plàstic, entre rialles i esquitxades,
fins que l'esquifida embarcació va punxar i una serp d’aigua va travessar
espantada entre les cames. Sí, avui he tornat i he recordat tot això.
Afortunadament soc un nou Natxo, refet des dels trossets més diminuts,
acompanyat agradablement per la meva parella; i amb el meu gos, qui corria
content, extasiat en aquell entorn privilegiat; i no he sentit dolor, al
contrari, ha estat un dia magnífic.
3 comentaris:
Bon dia Natxo, t’hi poso “el riu de la vida” peli de fa ja uns anys, no sé si l’has vist, narració esplèndida, com la TEVA, de evident, sí que me n’alegro molt d’aquesta gran positivitat, l’he vista també en els teus ulls quan ens hem vist últimament, i com saps et tinc un apreci especial i també especial vaig sentir tot el relacionat amb el David, ara gaudeixes a més de bons records de l’antic i del nou riu, m’encanta com ho descrius, serenor i bon rotllo és el que necessitem a més de pau i tranquilitat i disfrutar de la vida, forta abraçada … enric …
Me n'alegro molt pel teu present Natxo, sens dubte, te'l mereixes. I això també ajudarà moltes persones a veure que, com tu ben dius, hi ha esperança. Com sempre, molt bonic el teu escrit, el relat del teu somni, i el més bonic: de fet, el David no ha marxat mai. Abraçades i somriures!
Molta força Natxo ❤
25 de maig
Publica un comentari a l'entrada