31 de juliol del 2015

optimisme


Potser és aquest ambient de vacances que fa que aquella tristesa que em deixa grogui a estones em visiti amb més freqüència, fins i tot en somnis. Són dies on les rutines es relaxen, i sense elles, un està més exposat a certes emocions. Són dies en què l’oci es viu més intensament, en què els petits canvis en la quotidianitat il·lusionen; i llavors els records més indelebles (recomano visionar la pel·lícula ‘InsideOut’ de Pixar, brillant il·lustració d’aquest tema) de moments bonics viscuts amorosament s’activen com flaixos i s’envolten amb una aurèola de màgia. I amb ells la punyent nostàlgia.

Però en lloc que quedar-me atrapat en aquests records i restar atordit en la tristor i la pena, en surto ràpidament perquè segueixo abordant el present amb Optimisme. Tal com jo entenc l’optimisme, clar: el meu optimisme no es tracta de fer veure que “aquí no passa res”, perquè passa i de vegades poden ser situacions terribles. És més aviat una mena d’actitud de lluitar sense descans per sortir d’una situació dura o complicada, és no quedar-se paralitzat i mantenir l’esperança que tard o d’hora podem començar de nou. Per mi, l’optimisme no té gaire valor quan la vida et somriu i tot és confortable. És en les situacions adverses quan és realment valuós.

I em miro enrere a mi mateix, als anys de dol més dur i profund. I prenc consciència de la pregunta: “com li puc dir a uns pares ‘orfes’ que siguin optimistes?”. Amb el sentit amb què la coneixem, està clar que no hi ha manera. Fins i tot pot ser feridor. Però penseu en aquest enfoc de perseverança, de no defallir i de confiança. Jo em sento afortunat d’haver pogut incorporar aquesta actitud de sincer optimisme davant la vida. Sé que si tornés la tragèdia, tornaria a caure i el meu optimisme s’evaporaria i seria impossible a curt termini. Però jo ara em refereixo a un enfoc del dia a dia, a no deixar-se res pel camí degut al pes del passat, a no deixar-me envair per una mena de fatalitat inevitable del destí davant cada petit problema i a mantenir il·lusions i gratituds cada dia. Això, dono fe, es pot aconseguir i és el meu missatge d’esperança que avui vull transmetre a molts pares orfes, i als qui estiguin vivint altres tragèdies. Hi ha llum, hi ha possibilitat de tornar a viure, hi ha molts camins i existeix una altra forma molt més bonica de conviure amb la pèrdua.

Mentrestant, soc testimoni i a voltes partícip, del radiant present de l’Anna, que va feliçment exprimint la vida amb un entusiasme i una energia inesgotables. 









4 comentaris:

Núria ha dit...

Natxo...he llegit el teu post. Ja saps que quan pujo a la Cerdaya, dins del cor i en els meus pensaments sempre hi porto en David. He estat testimoni, i espero seguir sent-ho del teu esforç tenaç i diari per a viure la vida malgrat la tragèdia, la més gran que uns pares poden (podem) tenir. I t'admiro. I et felicito. I aquest cop t'ho dic públicament. Una abraçada immensa, Natxo Núria

enric ha dit...

hola Natxo, t’he vist ja l’optimisme i la força que comporta, ara que no et veig cada dia però intueixo que res pot ser com hauria de ser cada dia, i també vam veure la peli i ens va agradar molt, tant també que vam comprar la nina blava trista o no i algun afegit més i i tant que és molt recomanable per tothom, ah i si no valorem als nostres o els petits i grans detalls de la vida i ens ho perdem de què ens servirà tot el que fem o anhelem … eiii, i el que sorgeix contínuament de nou no ha de parar d’estimular-nos com sigui, encara que no empatitzem també contínuament amb la resta i uns ho tinguin molt pitjor que d’altres, costa més del que caldria però, podem o en sortirem o ens ajudaran o ho explicarem? sí, sóm optimistes poc o molt i així ha de ser, abraçadaaaaa, ben parit … enric …

Aurora ha dit...

Nacho, tus palabras siempre invitan a la reflexión, transmites paz, serenidad. Las fotos son preciosas y transmiten los momentos de felicidad pasados, en realidad yo los conozco perfectamente. Un beso.

MARTA ha dit...

Com tu desgraciadament saps, no es pot deixar de plorar mai al fill que se t'ha mort.Però això no impedeix que, com tu dius es pugui viure amb optimisme (encara que per la meva fe, a mi m'agrada més dir-ne esperança).És tracta de d'apreciar, de valorar el que tenim, el que ens queda en aquest món, i no deixar-nos arrastrar per la pèrdua. Crec que ja t'ho he dit d'altres vegades, però ara torno a dir-t'ho:el teu blog és d'una gran ajuda per veure que hi ha vida després de la mort d'un fill.