14 de desembre del 2015

"No puc dormir"




Hay noches en las que me cuesta conciliar el sueño.

No puedo estar en mi cama, me levanto y mientras escribo estas líneas, resuena en mi mente la voz nítida y dulce, muy dulce, de David: "no puc dormiiiiir". A veces le costaba dormir, y de entre la oscuridad y el silencio de la noche, surgía esa vocecita tan tierna y tan añorada. Y yo siempre le sugería: "pensa en coses maques". Y funcionaba.

Ahora, sin embargo, cuando me encuentro yo solo frente a mis pensamientos, me resulta muy difícil aplicarme el cuento y apenas puedo concentrarme en cosas bonitas. Mi mente, más vulnerable, me transporta inflexible a mis recuerdos, que aunque bellos, a esas horas duelen.

Esta noche, en la cama, mi retorcida mente me ha llevado a mi jardín, aquel jardín que ya dejó de formar parte de mi vida. Y reviviendo sus espacios, mis cuidados con esmero y algunas escenas concretas, de repente, recuerdo con un escalofrío que ahí reposa la urna con las cenizas de David. Y me estremezco con un dolor intenso, casi físico. A veces me pregunto conmocionado como pude sobrellevar todo aquello.

Y me he desvelado.

8 comentaris:

Aurora ha dit...

Que fotos más bonitas, parece un jardín de cuento, un beso.

Aurora ha dit...

Un emotivo post.

Maila ha dit...

Hola, cuant de temps sense comentarte res, perdonam.
moltes voltes diguem coses als fills, que despres nosaltres no podem aplicar-sel
es una entrada molt emotiva, perque de les petites coses sempre ix el record, el grand record.
que es el teu fill.

un abraç

ENRIC ha dit...

Òstia Natxo, m'ho puc suposar, idèntiques paraules a les que tú li deies, tb amb la meva filla, però amb la diferència que moltes vegades no funciona i tampoc amb mí mateix, però tb amb un abisme de diferència que en el teu cas, se'm posen els pels de punta imaginar el teu patiment, una abraçada virtual darrere d'una altra contínua ( en el suposat cas que les resistissis, en el bon i llògic sentit eh ); sempre tindràs el meu continu reconeixement ... mersi ... enric ...

Rat ha dit...

Hola estimat Natxo, poques paraules de confort et puc dir, fa falta molt d'amor per poder tirar endavant i poder mirar enrera sense dolor.
Us adjunto un poema de la Dana (amiga de la familia) que parla sobre l'Insomni i que a mí sempre m'ha agradat molt. Amb aquest, vull desitjar-vos que malgrat la pena passeu tots junts un bon Nadal.
Sempre dins del meu cor i del meu pensament! Un petó ben gran per tots 5!

Montse

El cor em parla,
escolto la cridòria
del seu silenci.
Lentament,
s’adormen els somnis
i sotjo el darrer desig
enredat en l’oratge.
Els teus ulls
rellisquen en la boira
convertint les llàgrimes
en cruentes espases
que esbotzen el passat.
La nit m’embolcalla,
amb l’agredolç sabor,
de pors i reticències,
vestint-me, tot seguit,
amb les ales de l’insomni
que m’enlairen fins a tu
i tan a prop...
que puc escoltar
els batecs del teu cor.

DANA

vila trenca ha dit...

A la distància Natxo des de Perú, t'envio una forta abraçada plena d'emoció.M'agradat llegir-te, sovint quan penso en el meu germà David, penso en el teu David.Tot i el dolor que sempre ens acompanya per les absènciesAquets dies son molt especials, t'explico que he tingut el meu primer fillet i m'omple el cor de joia,Adivines com es diu???
una abraçada amb el cor, amic

Verónica Tirados ha dit...

Hace tanto que no visito los blogs.,que hermoso post a pesar de la nostalgia que lo atraviesa. Siempre admire tu forma de poner en palabras las emociones. Un saludo afectuoso desde Argentina

Verónica Tirados ha dit...

Hace tanto que no visito los blogs.,que hermoso post a pesar de la nostalgia que lo atraviesa. Siempre admire tu forma de poner en palabras las emociones. Un saludo afectuoso desde Argentina