7 de maig del 2008

Un altre cop, Ca n'Eva



Aquest cap de setmana hem tornat a Ca n'Eva. Em fascina la sensació de benestar que hi trobem allà. Per la profunda estimació que sentim per la gent amb qui compartim espai, tot i que fa tan poc que ens coneixem. I per l’absoluta complicitat. Em comentava el Guillermo que ell afegiria dues sensacions més, respecte de l’escrit que vaig fer ara fa dos mesos. I hi estic totalment d’acord.

D’una banda, la satisfacció per l’aportació, moltes vegades inconscient, que un mateix fa al grup. Estem convençuts que a Ca n’Eva rebem molt; ens escolten, ens estimen, ens consolen, ens faciliten eines; tot això és ben cert. Però al mateix temps, també estàs contribuint al benestar i al consol dels altres, i com deia abans, de vegades ni te n’adones. De sobte, algú et dóna les gràcies per alguna cosa que vas dir en un determinat moment, o seu al teu costat per explicar-te alguna cosa de la què en té necessitat o simplement et somriu. Per part meva, l’enriquiment és aclaparador i constant. Intento retenir en la ment la gran quantitat de saviesa que escolto, en forma d’experiències i de reflexions dels altres.

I d’altra banda, el sorprenent efecte que causa en els nens. L’Anna només ha anat dues vegades. Mentre hem estat allà, la veiem radiant, feliç, assaborint cada minut que hi passa, interactuant amb nens i joves de totes les edats. I desprès, quan arribem a casa, arriba el moment de l’enyorança profunda i de la reflexió. Diumenge, quan vam tornar a casa, l’Anna va tenir una crisi de tristesa de la què no vull entrar en detalls, perquè són d’ella, però ens sentim molt alleugerits de que per fi, hagi verbalitzat sentiments tan profunds i hagi començat a expressar la confusió i el dolor acumulats, i ens hagi donat l’oportunitat de poder-ne parlar.
Algunes persones que ens estimen molt, ens van voler advertir amb bona intenció, que vigiléssim. Em fa gràcia aquesta visió que des de fora es pot arribar a tenir. Però només som un grup de pares que hem perdut algun fill i que ens reunim periòdicament (juntament amb els generosos i fonamentals voluntaris). És l’únic que ens uneix i ho és tot, al mateix temps. Qualsevol que ens veiés per la finestra veuria un enorme grup de gent que malgrat el dolor que ens uneix, és raonablement feliç.

22 comentaris:

Aurora G. Rovira ha dit...

Torno a ser jo.
avui hem començat a fer els preparatius per a la festa de la fundadora de la meva escola: santa Joaquima de Vedruna; que es celebra el 22 de maig.
Aquests dies penso molt en el David i en el dia 22 el dia que em van fer saber el que havia passat...
Se que quan aquell dia arribi les meves amigues; mig entenent-ho mig aguantant-me, em recolzaran. I a més siguent un dia tant senyalat en el qual casi bé no faré classe no penso estar trista, penso passar-m'ho tan bé com al David li agrada que m'ho passi i no tan sols per mi ( no sóc tant egoísta) sino pels professors i els meus companys.
[€uro***}

kalidoscopi ha dit...

Segur que aquests moments tan intensos i de tanta complicitat que compartiu amb altres famílies deuen ser molt gratificants per a vosaltres, i imagino que us deuen omplir de pau interior.
Me n'alegro que l'Anna exterioritzés de manera natural els seus sentiments guardats durant tant de temps.
Un petó ben fort per a tots quatre.

Anònim ha dit...

Sens dubte ca´n Eva es per vosaltres un lloc ideal on compartir tots els sentiments que teniu. El fet de mirar-vos amb els mateixos ulls fa que la complicitat sigui perfecte, cosa difícil d´aconseguir amb els demés.Segur que es respira un aire totalment diferent, que fa que l´Anna si trobi molt bé.
Crec però, que no cal avocar-ho tot
en un mateix sac, i encara que considero que deu ser el millor lloc que teniu per compartir sentiments, també desitjo que algun cap de setmana els volgueu compartir en el carrer Quevedo.


ALL FOR ONE AND ONE FOR ALL

Anònim ha dit...

Un cop més veig amb alegria i satisfacció que el camí que heu escollit dins d'aquest immens desert és el que us dona forces per convertir cada gra de sorra amb aliment, sabiduria, estimació, respecte... i que al final del camí trobareu qui us estarà esperant.

La formació emocional que aneu adquirint amb totes i cada una de les experiències que viviu i a les que esteu oberts de bat a bat, us fan ser cada dia més excepcionals. L'Anna portarà impregnades a sobre aquestes experiències que l'ajudaran en el dia a dia. És molt afortunada, podeu estar molt orgullosos (em consta que n'esteu).

Miquel

Carmen R.T. ha dit...

Ara entenc tot!
Avui, encara que no tenía classe amb l'Anna, la he vista, us ho juro, la he vista molt diferent; tenía una altra cara, més tranquil.la, com... més lleugera... els ulls li brillaven d'una manera que feia temps no li veia i a més la seva expressivitat era indescriptible; m'ha regalat un somriure que el guardaré molt dins del meu cor... de veritat!!... pot ser algú no m'ho creu, peró no importa!!... he tingut un sentiment com si fós d'un altre món; ha estat un moment molt mágic, m'he sentit molt feliç al seu costat encara que fós per uns segons... ara entenc tot, ara entenc per què!... l'ambient d'amor que es respira a Ca n'Eva es amor pur!!...
Gràcies Anna!

Unknown ha dit...

Gracies Natxo, i em fa feliç saber que l´Anna va endevant.
Desde el primer dia que a ca n´eva
esta tocada per una magia especial,
i els que la feu especial sou tots els que veniu.

Unknown ha dit...

Estic molt contenta que us hi trobeu tan bé.Jo també m'hi trobo molt a gust compartint tants moments espacials amb vosaltres.Per a mi també és un enriquiment personal que fa que creixi com a persona.
Una abraçada,
Roser

Anònim ha dit...

Hola Anna's i Natxo!
Com se que accepte-ho i agrai-ho
tant aquest comentaris,us dono amb
molta humildat el meu:jo crec que
és fantàstic que pogue-ho connectar
tant amb aquest "grup tan especial"
de gent que està passant per la mateixa experiència que vosaltres.
Som moltes les persones que us donem día a día el nostre suport
i la nostra estimació(jo tinc el
privilegi de ser una d'elles),però
els que no hem viscut una experiència tant terrible no podem arribar a ajudar tant com voldríem.
D'altra banda em sembla molt normal la reacció de l'Anna petita,i continuarem donant-li
tot el nostre carinyo(per mi és
una nena molt especial,sempre amb aquest somriure tan dolç).
Molts ànims per tots tres,i espero poder seguir aportant la meva "petita ajuda",durant molt de temps...i seguir gaudint de la vostra amistat.
Una forta abraçada,i un petonet
molt especial per l'Anna petita!

Esther.

Anònim ha dit...

Hola tios y anita...siento que sois maravillosos, es increible que todo el amor de david estéis canalizándolo de esta manera, sois su puro espíritu, lo que él en esencia es, lo que quiere sentir de vosotros, de lo que más quiere en el mundo.El otro día oí decir a mi madre por teléfono que David hace un gran esfuerzo por mandarnos en forma de sentimientos todo lo que él siente y es maravilloso que con todo el dolor de corazón...estéis haciendo ese esfuerzo por él..muy pocas personas son capaces de sentir y hacer sentir como vosotros, tenéis una sensibilidad y un amor incondicional que emociona yo no se si sería capaz de estar admitiendo el duelo tal y como lo estáis haciendo..y es hacernos sentir a todos los que queremos tanto a David tan queridos por vosotros, que no es normal, estais dando todos su amor a los demás y es maravilloso.De verdad, os quiero muchisimo, cada vez que entro en el blog aprendo tanto de la vida, que pienso que es todo gracias a vosotros y sobretodo a DAVID.

Anònim ha dit...

Es maravilloso que toda la esencia de David, todo su amor todo lo que �l es, sois vosotros, tios y anita sois un ejemplo..estais d�ndonos tanto amor incondicional a los que os queremos que nunca sabremos como agradec�roslo..es todo gracias a David y a lo especiales que sois..�l hace un gran esfuerzo por conseguir lo que vosotros represent�is y se lo merece, se merece estar feliz y veros a lo que m�s quiere en el mundo que dentro del dolor tan profundo est�is sintiendo toda su energia y amor..Os queiro muchisimo a los tres y en especial echo mucho de menos a anita..poquito a poco va a ir sacando su dolor y debemos escucharla y hacerle sentir tan especial como david quiere.GRACIAS POR TODO VUESTRO AMOR.

FLORA RODRIGUEZ ha dit...

Hola,
Per aquelles coses de la vida o dels àngels que tenim al costat m'ha arribat el vostre Blog.
El nostre fill Guillem amb només 18 anys acabats de fer el 19 de Gener de 2006 (també era de Gener), se li va declarar una leucemia, que sense que les medicacions ni els metges que el van atendre en tot moment, pugèssin fer res per aturar-ho, finalment el dia 5 de Juny de 2006, va marxar després de tres dies en coma.
Se positivament que se sent i quan he llegit els vostres escrits els entenc perfectament.
Ells crec són nens molt especials que deixen una empremta tant gran en tots els que compartim la seva curta però intensa vida, amics dels seus amics i sempre a punt per ajudar a qui sigui.
Tots en aquells durs moments ens van demostrar que era un nen molt volgut per tothom que en va poder gaudir.
Ell era el petit de casa, tenim dos fills més i entre tots mirem de sentir-lo molt a prop nostre sempre, quan recordem les seves aficions, el futbol era la seva passió,sempre deia que ell era un culé fins la medula, i que ja no ho podria dir quan li féssin el transplantament de la del seu germà, ell era així.
Sèmpre li preocupava ferir als altres quan feia alguna cosa o s'enfadava amb algú.
Crec que allà on ara són deuen ser amics i gaudir dels jocs de la Play i els còmics o els llibres de'n Harry Potter que ell també llegia i gaudia molt d'ells.
Malgrat el dolor i la buidor que alguns cops m'angoixa, el sentim molt a prop, sempre ´són amb nosaltres, estic convençuda, ja que quan em passa això, si surto de casa veig algún amic d'ell o si estic a casa em truca alguna amiga, és com si ell digués, sóc aquí, estic amb tú, no t'enfonsis, i de vegades sento la seva presència, no se com però sé que éll és aquí amb mí per sempre més.
Molts ànims i petons i gràcies per ser aquí, seguirem endavant per ells.

Anònim ha dit...

Formar part d'aquest grups de dol és el millor que podeu fer. Des de l'exterior potser no podem entendre ben be el que feu, el que dieu i el que penseu quan esteu allà, senzillament perquè no estem passant pel mateix que vosaltres, però penseu que esteu fent el millor per tots, per l'Anna petita sobretot pq. té dret a ser feliç i per vosaltres també pq. sou meravellosos i us ho mereixeu, i també per tota la familia i amics que us volem ajudar i recolçar i continuar al vostre costat.

montse salvadó

Daniel ha dit...

Hola,
Aquest cap de setmana no hi serem, anem a veure l'àvia, o sisgui que no porem veure la cursa; si haguéssim estat aquí, almenys jo m'hauria apuntat com a voluntària.
El que sí que m'agradaria és que més endavant possessius més informació sobre el concert del dia 23, voldria anar-hi amb els nens.
Moltes gràcies, molts ànims i molt afecte, suposo que esteu entrant en uns dies de moltes emocions.

Anònim ha dit...

Hola Natxo, hola Anna, hola Anna petita, hola David!
Què dir-te David, que els teus ulls, el teu sonriure, tu, ens has enamorat, et portem molt a dins, amb la nostra filla, la Dunia.
I tu Anna petita, amb la teva llum, la teva innocent mirada ens ha cautivat.
I a vosaltres Natxo i Anna, no hi ha paraules. Ens hem sentit molt arropats entre vosaltres. Ha estat un pas dur, difícil cap a una nova acceptació de la nostra realitat. Però vosaltres ens heu ajudat a fer-la dolça. com dius Natxo en l'escrit, t'ajuden però també estàs ajudant. Ens heu ajudat moltíssim, ens heu donat moltíssim durant aquests dos dies. Sou grans persones. En David deu estar molt content amb els seus pares, estem segurs. Una forta abraçada- Fins aviat!

Anònim ha dit...

Avui és el meu aniversari. És extrany pensar que fa exactament 1 any que vaig parlar per ultima vegada... estaba just on estic ara escrivint amb el mateix teclat... És tot molt extrany.
Ahir com cada nit el meu últim pensament va ser una foto del David rient i la seva al meu cap...
I avui és el dia del meu aniversari i plou. Encara que la seva forma de comunicar-se no sigui parlant tu, tiet Natxo, el pots sentir. Però jo no puc... Suposo que estic sorda i no se sentir res més que el seu riure perquè vull que sigui feliç...
Però avui plou, serà la seva forma de dir-me que sent no poder felicitar-me? Serà el seu regal la pluja que tots necessitem? Serà tan sols pluja? Jo ja no se que pensar. Estic confusa, tinc molt poques coses clares. Una d'elles és que aquest blog m'ajuda a dir el que vull compartir.
kisses
[€uro***}

Anònim ha dit...

M�alegro molt de la vostra viv�ncia, Natxo i de que hagueu trobat un rac� de m�n i unes persones tan formidables amb qui compartir el vostre dol. Aprofito per felicitar a qui va portar a terme aquesta iniciativa, en aquest indret tant bell, en aquest petit parad�s de Ca n�Eva. Entenc que per l�Anneta hagi estat dif�cil deixar de cop aquesta troballa tant intensa, refugi de comprensi� i d�amor... Segur que una nena com ella sabr� seguir endavant i seguir les passes d�uns pares i d�un germ� gran exemplars. M�ha captivat la frase�Malgrat el dolor erem feli�os�
Us estimo,
X�nia

Antonio ha dit...

No sé si al final heu corregut, però us enviem una forta abraçada.

Antonio i Esther.

Veieu, l'amor arriba a l'Anneta.

Carmen R.T. ha dit...

qué guapa ha sortit l'Anna amb el Diego en el blog de Victor! és una passada lo bé que li senta ser mare!.
petons

Anònim ha dit...

Com va anar la cursa? segur que molt bé i més tenint en compte que estaveu envoltats de persones que us estimen molt. Ja veig que ets un bon atleta, no has quedat gens malament!!
Avui he estat llegint molts dels escrits del blog d'en David, que no havia pogut fer-ho, i també escoltant músiques i t'haig de dir que he quedat impessionada ja que moltes són les que a mi m'agraden.
Realment com més veig aquest blog més estic d'acord amb la frase tan sàvia que va escriure l'Avi 'en David.
Una abaçada,
Roser

Anònim ha dit...

Hola Natxo!!!.
He pensat molt en vosaltres, la cursa.... em consta que tot anat molt bé...
Les teves paraules ens transmeten moltissímes coses, gràcies Natxo per compartir-ho!!!

Si tens a mà el llibre de I.Monsó "Un home de paraula" (crec que l'Anna em va dir que el tenia) i et ve bé llegeix només 252-253, es el final del llibre des de "Gairebe tres anys... si per exemple, no m'hagués obstinat a confiar, malgrat tot, en el poder de les paraules..."
Una abraçada molt i molt gran!!!

Natxo Rovira ha dit...

Benvolguda Flora,

M'adreço a tu en aquest espai que sempre dic que m'agrada reservar als visitants, perquè m'agradaria posar-me en contacte amb tu. He vist el teu blog, la foto d'en Guillem, que m'ha semblat un noi molt i molt maco. Però no he pogut trobar la teva adreça ni tampoc un lloc on desar comentaris. Si et ve gust que poguem xerrar una mica més, recorda que la meva adreça és natxo.rovira@gmail.com.

Una abraçada ben tendra, i gràcies per posar-te en contacte amb nosaltres.

Anònim ha dit...

He viatjat una estona per alguns dels blogs i com sempre he après coses noves. M'heu fet adonar-me de sentiments que no coneixia i que m'els heu ensenyat.

Avui, en aquest viatge virtual, me n'he adonat que estimo molt als meus fills però que els moments que estic amb ells els he de viure més intensament i sempre buscant la part positiva del moment que estiguem vivint.

He vist que moltes vegades perquè estic cansada o no estic en el meu millor moment, els hi dic que facin els deures ràpid o que ara és hora d'anar a dormir i no penso que ells a lo millor necessiten una estona de carinyo o simplement parlar una estona.

Gràcies per tot el que expliqueu, gràcies per ensenyar-me les coses autèntiques de la vida. Dono gràcies per què us heu creuat en el nostre camí.

També vull enviar un record amb afecte als pares de la Dúnia.