5 de maig del 2011

L'espant de reviure




L’Anna està de viatge amb l’escola. El seu primer viatge fora de Catalunya. Torna a ser maig. Reviure les escenes ha estat dur. La sortida, corprenedora; impossible esborrar de l’ànima el significat d’aquell 17 de maig quan vam acomiadar al David, per sempre, sense saber-ho. Aparento una serenor que per dins és turment. Escolto en boca d’altres pares i amb el cor encongit frases conegudes, per ells frases que s’evaporen intranscendents, per mi atordidores: “una setmana passa de seguida, aviat tornaran a ser aquí”. I un calfred impossible de descriure quan l’escena es repeteix idèntica: l’Anna, rere el vidre tintat de l’autocar m’envia un SMS amb una sola paraula: “Adéu”. Ens mirem l’Anni i jo i no cal dir res, toca aguantar i callar, però els dos ja sabem el què recorre per dins. Miro aquell autocar i veig al David, mirant-me, acomidant-se amb la mirada.

I passen els dies, i l’Anna envia de tant notícies, una trucada o un missatge. I vaig revivint cruelment aquells dies. I en aquest reviure, la tortura de preguntar-me com pot ser que el David no tornès. Com pot ser...

No tinc por. Gent propera em suggereix per consolar-me que entenen el meu temor. Però jo no he dit res d’això. La meva mirada potser delata un interior convuls. Però no és por. Ja he après que no serveix de res, que no em fa controlar res. Afortunadament no m’ha donat per aquí i l’Anna pot gaudir d’un pare que no la sobre protegeix i que no li transmet cap mena de temença, que suposo que ella ja en té prou amb les seves pròpies. No, no va per aquí. Reviure tot allò i tornar a preguntar-se perquè, tornar a dubtar entre el puto atzar o la resignació de l’inevitable destí; adonar-se altre cop i per infinita vegada que no hi ha marxa enrere, que en un segon, tot es va esvaïr…

L’Anna torna demà i tinc tantes ganes d’abraçar-la.




23 comentaris:

mercejordis ha dit...

hola natxo, et compreng, quin mal rato i engoxa haurás pasat aquets dias, debian ser durisims. a mi m'hagues pasat el mateix. jo tampoc m'hagués pensat mai, que aquell 20 de setembre de 2010, dexaria el meu fill a ales 3 a l'escola, i a la tarde a las 5, feliç com cada dia cuand l'anaba a buscar, me el trobés casí mort devant de l'escola. el van resusitar amb máquinas 54 dias, peró no va servir de rés. no se perque ens a tocat viura aixó, es molt injust. perque a ells, pobrets, ells no han fet mal a ningú,¿perque sels emportan? no ho entendré mai. en fi, us enviu una abraçada i un petó. som els teus amics del facebook, MERCÉ I JORDI

Judit ha dit...

No diré que ho entenc, només que l'Anna i tu esteu genials en aquesta foto i que ets un pare com per estar-ne orgullós. Una abraçada enorme. Jud

Anònim ha dit...

No em queden paraules desprès de llegir el teu escrit.
Nomès vull compartir una forta abraçada!!
Míriam

MARTA ha dit...

És veritat no és por.És molt difícil trobar adjectius per descriure el que sentim en aquestes moments,en aquests dies de solitut.S'escampa per tot el nostre ser el dolor que creiem que teníem controlat.
Però avui torna l'Anna i l'abraçada amb ella ajudarà a fer recular aquests sentiments.

Rat ha dit...

M'encanta la foto del David!!!
M'encanta la foto amb l'Anna!!

Torna a ser el mes de Maig,si ..., però nosaltres no deixem d'estar al vostre costat!!

Un abraçada ben, ben forta per tots 4!!!

Montse

Unknown ha dit...

Hola Natxo, sóc la Merche, la germana de la Blanca. Ets bestial, saps ? Suposo que n'ets conscient però per si de cas...ets bestial ! M'agradat moltíssim el teu comentari referent a la sort que té la teva filla de no tenir un pare sobre protector...i sí, segueix així.
La vostra història és dura, i tant que ho és, però és fantàstic que la comparteixis, que no oblidis aquells moments i que a l'hora continueu avançat com l'Anna i el record del David es mereixen.
Una abraçada molt forta, feia temps que volia escriure't, és curiós,a mí no m'hauria de costar tant com a tu però a vegades no trobem les paraules.
Un petó,
Merche

Angels ha dit...

Molt cert Natxo. El teu escrit em fa pensar en la analogia de la ferida. Quant la ferida s'ha cicatritzat, se l'hi ha fet una pelleta per sobre, allà està,..., però si per quasevol raó la rasques, la toques, fàcilment es torna a obrir i torna fer mal.
Peró tu tens un bàlsam un remei que es la Anna, que fa que es curi, que s'amoroseixi.
Desitjo que l'Anna ja hagi tornat i que hagis gaudit de la seva abrasada guaridora i amorosa.
Un petó.

Julito ha dit...

Hola Natxo,
Avui he disfrutat molt corrent la cursa en memòria del David. He sentit una cosa especial quan abans d'arribar al km8 he vist la foto del David.
Un calfred m'ha invadit mirant als ulls del David esforçant-me per arribar a meta.
La organització ha sigut magnífica, he trobat genial la idea de la butifarra i els regals. Gràcies.
A la propera no hi faltaré. ;)
Com sempre, felicitar-te per la teva manera d'enfrontar-te al dia a dia. Ànim!

Txell ha dit...

Natxo,un altre maig..mil petons!!!!

Sònia ha dit...

Estàs a un pas d'omplir-la de petons! Unes horetes i ja està! Fes-li un de part meva!

Brígida ha dit...

Ooooo Nacho... com m'agrada llegir-te... la sinceritat envers els teus sentiments... la senzillesa en transmetre'ls en un escrit... m'encanta i em fa reviure petits moments viscuts durant aquest temps!!
La foto amb l'Anna, fantàstica... com sense ni una sola paraula, es pot transmetre tot!! GENIAL.
Una abraçada, una tendre abraçada ho dona tot!!

Petonets dolços i una abraçada MIMOSA directe al teu cor!!

Gràcies per deixar-nos continuar vivint el teu interior!!

Anònim ha dit...

saps que tens el meu suport, potser no trobo el moment per parlar amb tu tranquilament, però això no té importància.T´envio una abraçada eterna.L

Raquel ha dit...

Una palabra bien elegida puede economizar no sólo cien palabras sino cien pensamientos.Te queremos

Claudia ha dit...

Hi Natxco,
I had to think the whole day about you.
I hope, your daughter is back now?
You have to know, that I was very speachless yesterday night. And shocked. Did not know about your son. How should I?
Please, don´t be angry...I asked Lidia last night, because I could not translate the blog and was worried. So she told me....
And then I could not sleep, went into my daughters room and watched that sleeping child. And thought about David and all the other angels...
Such terrible things make us think about, what is really important in life.
I don´t know what to say as consolation to you ... very difficult ... just one thing: You now have a friend in Germany, who prays for you, David, Anna and your whole family....

Many many greetings and one kiss from me to Anna
Claudia

Mercè ha dit...

Es un sentiment comprensible, i sort que tu tens clar que has de fer i de dir.
El que pots transmetre i el que t'has d'empassar. Quina sort té l'Anna.
Espero que tot li hagi anat super be, segur que si !!!

Núria de l'empordà! ha dit...

Hola de nou Natxo!!!
Cada vegada que llegeixo un escrit del teus acabo pensant el mateix, que bé s'expressa! Ens fas entendre tant bé el que sents.
Una vegada més et dic que et comprenc molt, ho almenys ho intento, pk al no tenir fills potser la totalitat no potser. Però quan has tingut una única experiència i ha sigut dolenta.....és tant comprensible que quan es repeteixi et sentis així!!! El més admirable és que l'Anna pugui gaudir-ho bé, sense sobreproteccions, això si que és admirable i envejable!!!! Segur que t'ho tens de treballar molt per poder aconseguir, per poder aconseguir una No sobreprotecció o almenys un increible esforç perquè ella no ho noti!!! De veritat Natxo, una abraçada ben forta i a hores d'ara segur que ja tens l'Anna ben apropet teu! I això ha fet un vot de confiança en el teu estat emocional!!!

Montse C ha dit...

Gràcies, gràcies per escriure, m'encanta llegir el que escrius, entenc molt bé la paraula "adéu" i és tan cruel, jo també recordo molt bé l'últim "adéu" de la Sara somriem

i feliç. Estic segur que ha estat molt dur per tu, veure l'autocar marxar amb la la teva filla dins t'asseguro que me'n puc fer la idea, però segur que la l'Anna estarà encantada i t'ho agrairà tota la vida.

T’envio molts ànims.

Una abraçada molt forta.

Montse C.

Ferran Porta ha dit...

Aquest cop arribo tard, cosa que té un costat bo: a hores d'ara, a l'Anna ja la deus haver abraçat unes quantes vegades, aquella setmana ha estat superada i, suposo i espero, el neguit d'aquest maig torna a reposar, si més no una mica.

ps: a Alemanya, d'amics en tens dos (ho dic pel comentari de la Claudia ;)

Una abraçada gran i energètica, Natxo.

CHUS ha dit...

Reviure aquells moments deu ser molt dur...però els pares quan neixen els nostres fills, es més, diría que molt abans, aprenem a no ser "egoistes" i vosaltres malgrat tot li esteu donant a l'Anna els moments que ella desitja viure i en aixó i en altres moltíssimes coses, segui demostrant que sou unes grans persones....
Molts petons, una forta abraçada de part me va i de l'Albert.
Encara que la meva presència per aquí no hagi estat durant un tenmps massa present, no m'oblido, sería impossible, m'heu donat i em doneu una gran lliço de VIDA....i GENEROSITAT

Anònim ha dit...

UNA ABRAÇADA NATXO

socors

Anònim ha dit...

Segur que ahores d'ara ja li hauràs donat mil petons i una forta abraçada.
Petons,

Anònim ha dit...

Preciós com sempre, no esperava menys d'aquest escrit. Sempre pot ser dolorós el record, però és necessari per mantenir vives les persones que més hem estimat. És l'única manera que romanguen al nostre costat.

Fés-li una abraçada ben forta a l'Anna perquè no caldran més paraules.

Una abraçada per tu també.

Bernat ha dit...

Benvolgut Natxo:
Per a tu la meva història potser serà una més, però per a mi la casualitat que m'ha portat a conèixer el David i a tu mateix, juntament amb la resta de la vostra família és increïble.
Et vaig veure a la passada cursa dels bombers – evidentment sense saber qui eres, ni on vivies ni res de res – amb la foto d'en David a l'esquena i el teu missatge d'amor.
Mentre corria (quina calor que feia!!!), em vaig preguntar quina història hi podia haver darrere d'aquest homenatge, i en arribar a casa li vaig explicar a la Carina, la meva dona.
Aquí s'hagués acabat la meva relació (unilateral fins ara) amb vosaltres si no hagués estat perquè al cap d'uns dies, l´equip de corredors populars al que pertanyo em va enviar una convocatòria a una cursa de Sant Quirze. Vaig respondre el mail declinant la convocatòria i desitjant una bona cursa als companys, perquè la nit anterior teníem un casament a Calafell i ens hi quedàvem a dormir.
Tot i així vaig clicar l´enllaç de la cursa que m'havien enviat, i quina no va ser la meva sorpresa en retrobar-me amb la imatge del David, en l'accés al seu blog.
Vaig entrar en el blog del David i senzillament, em va encantar. Tanta imatge, tanta poesia, tant de sentiment... tant d'amor. Corregeix-me si m'equivoco, però un autèntic cant a la vida, la vida del David.
Trobo increïble i admirable la teva capacitat per reconduir la pèrdua en una obra tant i tant bella.
Teniu tot el meu reconeixement i admiració, tant tu – pel que has fet, pel que fas - com el David, la persona que ho ha inspirat i ho inspira.
Que sàpigues que el teu blog s'ha convertit en una autèntica teràpia en els moments baixos. El teu missatge d'amor i bellesa em reconcilia amb tot.
És precisament la teva manera de revelar-te contra la absència (física) el que fa que la presència del David sigui tant i tant gran, tant palpable, inclús entre els que no el vam conèixer en vida, i el teu exemple em dóna força, ànims i convenciment per superar la dificultat que sigui i relativitzar els problemes als que la vida ens enfronta cada dia.
Com tu, a part de corredor, sóc pare de família, un enamorat de Menorca (i més concretament del caminet que passa a ran de mar des d'Es Grau a la cala de sa Torreta...), i passem temporadetes a casa els meus sogres a Saneja (La Cerdanya), on tu també hi tens grans estones viscudes...
Per tot plegat, espero que entenguis que m'hagi sentit molt identificat amb les vivències que escrius, que m'han emocionat tantes i tantes vegades en les darreres setmanes. Ets molt gran.
La pèrdua d'un bon amic en accident ara farà dos anys amb 29 d'edat, ha canviat molt la meva manera de ser en aquest sentit. Per raons diverses he mantingut el contacte amb la seva família, ja que en el darrer any de vida d’aquest noi vaig ser de les persones del seu entorn que el veia i hi parlava més, perquè se n’havia anat a viure a Huesca – on va tenir lloc l’accident - però jo passava un dia sencer amb ell cada dues setmanes per motius de feina.
Amb el teu permís enviaré l´enllaç al blog d’en David a la família del meu amic. Segur que els ajudarà, a part de ser una bona excusa per contactar amb ells un cop més, que ara ja fa bastants dies de la darrera vegada...
Et volia enviar una abraçada ben forta ben forta en aquests dies tant especials. De manera increïble i inesperada, el David s’ha convertit en un fixe TAMBÉ en el meu cor, o sigui que una altra abraçada per a ell.
Algun dia et creuaràs amb un corredor anònim per Sant Quirze i aquest seré jo, una persona que t’admira, i us acompanya a través del blog d´en David.
Bernat