Avui que l'Anna fa 19 anys, vaig a recuperar l'entrevista que em van fer al programa Islàndia de RAC1 el passat 15 de desembre.
I la recupero per dedicar-li. Aquesta entrevista va sorgir arran d'una dedicatòria que li volia fer. I ara li dedico la dedicatòria.
Perquè? perquè afrontar aquesta entrevista m'ha reportat recompenses importants.
Només en diré dos:
Una és que ELLA va ser la protagonista. I després de tot el què a l'Anna li ha tocat viure, jo necessitava fer-li un reconeixement tan potent com aquest. L'absència del David va eclipsar el meu enfoc durant molt de temps i ella va saber aguantar, respectar, esperar i anar teixint els seus propis recursos.
I la segona és una frase que ella va dir públicament per la ràdio i què va cicatritzar, de cop, una ferida. Quan l'Albert Om, per acabar l'entrevista, li va preguntar "Alguna cosa que li vulguis dir al teu pare?", ella va respondre, espontània, dolça, genuïna:
"Que l'estimo, que flipo com ha pogut arribar a ser un Papi tan guai amb tot el que ha arrossegat, i agrair-li que sempre hagi tingut un lloc guardat per mi, que malgrat tot seguia intacte i m'ha cuidat; i que el nostre vincle m'encanta...i que l'estimo molt"
Ara ho estic escoltant altre cop i em recorre un calfred de pura emoció.
Felicitats, Princesa
2 comentaris:
se que arribo tard, pero moltes felicitats.
cumplis dos dies despres de la meua filla, espere que ja sabentlo no se m'oblide,
Bonites paraules les que et va dedicar.
un abraç
Gràcies Maila, li transmetré ;)
I felicitats també per la teva filla, és clar!
Abraçada
Publica un comentari a l'entrada