Temps de tristesa protectora

I en mig de l’absoluta quietud sempre arriba aquell moment que se m’acaben les forces i deixo de posar resistència. Sento com la pena avança i a poc a poc els ulls comencen a cremar i alguna llàgrima s'escapa i rodola, avall, alleujant una mica la pressió. El David se'm fa present, i l'estimo i l'enyoro. I els records tornen i s’amunteguen, sense ordre, nítids i esvaïts alhora. Recordo, quasi sento, els seus últims dies entre nosaltres, i m'envaeix l’absurda pena de no haver escurat cada segon amb ell; i recordo esgarrifat l’endemà del funeral, quan ja tots els focus què mantenien la ficció que allò no estava passant s'havien apagat i ens vam trobar desolats a casa; aquella primera i llarga tarda en què el David ja no arribaria a casa d'Escola; el primer sopar amb la seva cadira, buida per sempre més; i l'Anna, el cor se'm torna a trencar en mil trossets pensant en l'Anna, en la seva dolça infància perduda. I llavors em dono la volta i m'arrauleixo com un nadó, i ploro en silenci. Ja no puc dissimular i deixo anar tota la pena, què forma i formarà part sempre de mi i què ja ara només ressorgeix en aquests petits moments.

I així cada dilluns. Les sessions de ioga em resulten, malgrat tot, sanadores físicament i emocional. Un podria creure que no caldria reviure això cada setmana. Però s'ha convertit en un moment íntim que em permet sentir que la vida més enllà del dol, no és una farsa. Al contrari, em fa valorar encara més tot el que he pogut refer .

(el "Temps de tristesa protectora" és un vers del poema No era lluny ni difícil, de Joan Margarit, i que he descobert gràcies al Xaving Hood)