5 de novembre del 2017

Temps de tristesa protectora



I en mig de l’absoluta quietud sempre arriba aquell moment que se m’acaben les forces i deixo de posar resistència. Sento com la pena avança i a poc a poc els ulls comencen a cremar i alguna llàgrima s'escapa i rodola, avall, alleujant una mica la pressió. El David se'm fa present, i l'estimo i l'enyoro. I els records tornen i s’amunteguen, sense ordre, nítids i esvaïts alhora. Recordo, quasi sento, els seus últims dies entre nosaltres, i m'envaeix l’absurda pena de no haver escurat cada segon amb ell; i recordo esgarrifat l’endemà del funeral, quan ja tots els focus què mantenien la ficció que allò no estava passant s'havien apagat i ens vam trobar desolats a casa; aquella primera i llarga tarda en què el David ja no arribaria a casa d'Escola; el primer sopar amb la seva cadira, buida per sempre més; i l'Anna, el cor se'm torna a trencar en mil trossets pensant en l'Anna, en la seva dolça infància perduda. I llavors em dono la volta i m'arrauleixo com un nadó, i ploro en silenci. Ja no puc dissimular i deixo anar tota la pena, què forma i formarà part sempre de mi i què ja ara només ressorgeix en aquests petits moments.
I així cada dilluns. Les sessions de ioga em resulten, malgrat tot, sanadores físicament i emocional. Un podria creure que no caldria reviure això cada setmana. Però s'ha convertit en un moment íntim que em permet sentir que la vida més enllà del dol, no és una farsa. Al contrari, em fa valorar encara més tot el que he pogut refer .

(el "Temps de tristesa protectora" és un vers del poema No era lluny ni difícil, de Joan Margarit, i que he descobert gràcies al Xaving Hood)

9 comentaris:

Maila ha dit...

Jo si que pense que et fa be reviure cada setmana, com tu dius es un moment íntim, un moments com si fos " vostre" i de ningú mes.
Anna, estic segura que no va perdre la seua infancia, una part pot ser si, pero sense coneixervos, crec que faríeu un gran esforç per a ficar un sonriure en el seu rostre.


una fort abraçada
Laura

xaving hood ha dit...

Manllevant paraules de Joan Margarit, aprofita aquest temps de la tristesa protectora. Una abraçada Natxo!!!

Natxo Rovira ha dit...

Tens raó Laura, l’esforç va ser màxim però crec que no vam defallir quasi mai. La mort del David no va tenir cap ni un d’efecte en l’amor per l’Anna, i no li va mancar l’atenció màxima per protegir la seva infància i adolescència ni permanents estímuls per procurar que, malgrat tot, fos feliç i creixés alegre. El dia de l’entrevista a RAC1, ella va verbalitzar que jo li havia guardat sempre un lloc per ella, per cuidar-la i estimar-la, i això va acabar de tancar aquesta ferida.
Tot i així, la pèrdua del David i del que va suposar també per l’Anna formarà part vital de mi, sempre, ho sé, i en aquestes estones íntimes que em permeto connectar amb el passat i amb el David, tot això sorgeix i com tu dius, he descobert que em van bé, malgrat la pena, per seguir donant sentit a aquest trànsit per la vida, què ara torna a ser plàcid.

Natxo Rovira ha dit...


Ei, xaving hood, què content em fa tornar a veure’t en aquest espai !!! « temps de tristesa protectora » , quina precisa i meravellosa manera de dir-ho, de debò que quan trobes tresors com aquest en forma de paraules, a mi em fan relaxar l’ànima. En Joan Margarit uneix la vivència de perdre una filla i el seu talent de poeta i sovint he trobat recer potent en la seva poesia. Però no coneixia aquest vers. Moltes gràcies i re-benvingut, Xavier
Una abraçada

Anònim ha dit...

Hola de nou Natxo!! Aquests últims dies he estat pensant en vosaltres i tenia la sensació de quye estaves passant uns d'aquells dies d'enyorança i tristesa ja que no et veia gaire actiu... i efectivament no m'havia equivocat veient les emocions que transmets. Només dir-te que et comprenc malgrat no haver passat per una pèrdua tant inmensa. Aquesta sensació l'estic passant ara... recordant el meu pare ja mort,la meva infantesa que vaig passar amb ell. Ara ma mare va perdent memòria i arribarà el moment de que no sabrà qui sóc jo, ni qui és ella, etc.. i això em tormenta i conmogut ploro d'amagat. Quan em passa aquests moments de record i de present m'agafo amb el que tinc, la meva familia, el meu fill, la meva dona... És l'únic recolzament on agafar-me. Suposo que deus fer el mateix. També ara he perdut la resistència que tenia vers la crua realitat i ara m'agafa tristor, desànim... però sempre remunto gràcies al que et deia, a la familia que sempre està allí.
Espero que aviat tornis a agafar força i reflexis tot el teu optimisme vers als que t'envolten.
Una forta abraçada!!

Sergi Sort.

Natxo Rovira ha dit...

Xaving Hood, amb el teu permís, crec que faré servir el teu vers de Joan Margarit i re-titularé el post. M'ha agradat tant...
De fet, m'hi ha fet reflexionar perquè m'ha commogut tant
He cercat el poema sencer, "No era lluny ni dificil", el trobo bell i trist alhora..

Natxo Rovira ha dit...

Sergi. En realitat, no són dies de tristesa. Al contrari, tot està en ordre, per fora i dins meu, entenent ordre com equilibri i calma. El que he descobert, ara que he començat a fer sessions de ioga, és que puc em puc permetre desconnectar del moment present, i mirar el passat. I sentir de nou la tristesa i el dolor, per uns instants. I he descobert que d'alguna manera, m'ajuden i em protegeixen subtilment del buit. Dura poc. I llavors reprenc el moment present reforçat. Se'm fa difícil d'explicar.
En qualsevol cas, celebro que trobis un petit recer en aquest espai per poder expressar que et sents trist o vulnerable. Un no ha d'estar sempre on-fire i hem de poder trobar recursos per refugiar-nos i poder passar suportar les estones en què ens envaeixen emocions com la por o la nostàlgia, recursos què, com tu dius, trobes en la teva família.
Una abraçada de tot cor
natxo

Núria ha dit...

Feia temps que no passava per aquí, no pas perquè no deixi de pensar mai en en David, tu, vosaltres... Avui n'he tingut la necessitat. I sempre en trec un aprenentatge de fortalesa i admiració cap a tu i em fa valor tot el què tinc. Una immensa abraçada.

Rat ha dit...

Bon dia David, ahir va ser el teu aniversari, 23 anys ja hauries fet... Que gran. Perdona'm per no haver-te escrit ahir, però no em va ser posible, però t'haig de dir que et vaig tenir al meu pensament. La veritat és que molt sovint hi vens i penso amb tú i amb tots vosaltres.
Aquestes festes, rememorant de nou el Petit Princep, vas estar-hi també present.
Sempre dins del meu cor i del meu pensament.

Us estimo.

Montse