Un bonic premi.

Dijous i Divendres passat, l'Anni es va oferir voluntària a l'escola per folrar llibres. Em va sorprendre saber que va estar sola fent-ho. Imaginava que havia anat per trobar companyia, per compartir una estona d'evasió amb les amigues. Però no, va estar tota sola, en una aula, durant vàries hores folrant llibres i sentit-se bé amb ella mateixa. Divendres, després d'haver passat ja força estona en aquell espai, de sobte, va reparar en un paper. L'havia vist abans, però fins aquell precís moment no es va fixar atentament. Un paper que estava tirat per allà. Era un exercici fet pel David el passat 19 de Març. Es va sentir tan feliç... hauríeu d'haver vista l'entusiasme i la felicitat de l'Anni per aquell tresor retrobat.

Us heu parat a pensar mai que quan us doneu desinteressadament als altres, sempre acabeu obtenint un retorn, un premi? Pot ser qualsevol cosa, potser només sentir-vos bé, que és molt. No creieu que quan entreu en harmonia amb el món, el món ho fa amb vosaltres? Penseu com seria el món si tothom arribés a una conclusió similar. Ho expressa molt millor aquest fragment de La Vellesa de Simone de Beauvior: "La solución es fijarnos metas que den significado a nuestra existencia, esto es, dedicarnos desinteresadamente a personas, grupos o causas. Apreciar a los demás a través del amor, de la amistad, de la compasión; y vivir una vida de entrega y de proyectos, de forma que podamos mantenernos activos en un camino con significado, incluso cuando las ilusiones hayan desparecido."

Per cert, potser a la imatge no es pot llegir el que el David va escriure al peu de l'exercici. Diu, textualment: "M'ha agradat fer gràfiques perquè no sabia que existia. No és gaire difícil i jo crec que ho faré servir molt d'aquí endavant". M'ha emocionat llegir això. Així era Ell. Per ell, aprendre era un plaer, i obtenir noves eines per poder seguir creant, un tresor. Desitjo que ara mateix ho estigui fent servir, i que estigui fent moltes gràfiques.

Avui recordo aquells dissabtes

Des de feia un temps, el David i jo sovint anàvem els dissabtes a esmorzar a Barcelona. Agafàvem el tren i anàvem a esmorzar al Viena del carrer Pelai, sempre el mateix esmorzar, sempre la mateixa taula. Després, passejàvem per les botigues i ell mirava les darreres novetats en vídeojocs o s'interessava per algun telèfon mòbil. Era molt prudent i quasi mai no demanava res, només mirava i comentava. Recordo especialment un dia que vam anar a comprar un joc de la Play, el "Kingdom Hearts 2", què li va fer il.lusió pagar-se'l amb els seus estalvis. O quan vam comprar una targeta pel seu nou mòbil. I un altre dia, que va tornar molt feliç amb una simple guia del "Animal Crossing", un joc de la Nintendo. Normalment, però, només tafanejàvem i anàvem xerrant pel carrer. Ho recordo amb molta enyorança, amb molta nostàlgia, sobretot perquè darerrament es deixava anar i m'explicava moltes coses i me'n preguntava d'altres. Recordo un dia que jo estava tan feliç que vaig pensar que el David era el meu millor amic. Ell em deia tot convençut: "tu no ets un amic, ets un pare".

En fi, avui he anat a fer el mateix ritual. Avui sí que anat en companyia d'un amic, segons la particular i potser encertada visió del David, i l'hem recordat junts.

Una altra tarda més...

Una tarda més. Una altra llarga i trista tarda.

Recordo amb certa amargura, com eren de tranquiles les tardes fins fa ben poc, primer pendents del rellotge, esperant que arribessin les cinc, quan el David i l’Anna sortien de l’escola. He recordat intensament la sensació de plenitud i alegria pel retrobament diari, per tornar-los a veure, tan contents, de vegades amb ganes d’explicar coses i altres vegades, no. Sempre amb ganes de jugar. El David ja venia sol de l’escola, i entrava a casa content, quasi eufòric, i recordo que com que no em volia donar un petó, jo l’assaltava a traïció i ell reia, reia de gust, tot intentant desempallegar-se de mi. I finalment agafava el berenar, les seves adorades galetes de xocolata i amb un alegre ‘adéu!!’ se n’anava al seu refugi, a l’altell, a jugar, a gaudir de la vida. Sempre aquest ritual, llavors tan quotidià, avui tan enyorat. Tots aquests records han vingut al moment present, i la tristesa ha estat colpidora

Una altra tarda que el David no arriba a casa...

Avui ha començat un nou curs...

Avui ha començat un nou curs. Avui, 12 de setembre del 2007, el David hauria d’haver començat la ESO. Ja estava inscrit a l’IES, ja havia anat a la jornada de portes obertes, i estava molt il•lusionat amb el canvi, amb algun que altre temor, cosa lògica. Per ell, ja era com passar definitivament al món dels grans, i en parlava sovint. Li feia especial il•lusió poder venir cada dia a casa a dinar, i anar i tornar sol a l’Institut. A nosaltres també ens il•lusionava la inauguració oficial de l’adolescència, sobretot veient les ganes que ell tenia i las seva avidesa per aprendre. A més, avui s’hauria retrobat, a part dels amics de sempre de l'Onze, amb molts antics amics, del Puri, de l’Escola de Musica, també amb els seus cosins. En fi, avui no ens sentim gaire bé, és un dia de somnis trencats. Potser demà entenem que ara el David té altres somnis.
Aprofitant aquest tema escolar, recordo una vegada que el David va fer de model per uns llibres de text, concretament pel llibre de Mates de 2on de l’editorial Teide. Un bon amic ens va demanar si el David hi voldria participar, ja que buscava un nen de les seves característiques, sobretot quant al seu caràcter tranquil i col•laborador. Nosaltres, amb la típica vanitat de pares, vam accedir encantats. El resultat, ja el podeu veure, són un encant d’imatges. Malauradament aquesta edició ja s’ha descatalogat. Per cert, vam anar a la sessió fotogràfica amb l’Anna petita, i quan la van veure tan maca, també van aprofitar per fer-li unes fotos que després van aparèixer al llibre de Llengua.

12 anys del DVD

Curiositat: Sabíeu que el DVD fa 12 anys que existeix?. Té doncs la mateixa edat que el DaViD, i també les mateixes lletres consonants. El David sempre va gaudir molt de les noves tecnologies i m'ha fet gràcia aquesta coincidència. A més, de gran volia ser inventor. Inventor de Robots.

Cursa MEMORIAL DAVID ROVIRA

El passat dissabte 1 de setembre va tenir lloc a St.Quirze el 1er Memorial David Rovira, cursa de 5ooo ms en memòria del David. Ens vam reunir una bona colla de correcats, veïns, amics i familars, per córrer, per col.laborar o senzillament per ser-hi presents. Entre nens i grans, es van apuntar més 500 corredors, per desesperació dels encarregats de les inscripcions, sobretot la Natàlia, la Julia i el Xavi, que van acabar desquiciats, però ben contents. Sorprenentment el Tiet Jordi va acabar la cursa!
Des que el David ens va deixar físicament, se'm va ficar al cap la idea de retre aquest homenatge, tot fent una de les coses que més m'agraden que és córrer, i gràcies a l'Ajuntament de St.Quirze i a la col.laboració del meu club Corredors.cat va ser possible. Va ser un dia molt intens i molt emotiu. Volem agrair a tots la seva presència, la seva companyia i les nombroses mostres de suport i afecte. Segur que el David estava allà veient tota la moguda per ell, i devia riure un munt. I nosaltres ens vam sentir molt estimats.
Hem fet un petit fotomuntatge de record de la cursa.
També adjunto un link al fòrum de Corredors, on podreu llegir una pila de comentaris molt emotius tant abans com després de la cursa, de tots els meus entranyables companys d'afició. Tots dedicats al David.
http://www.corredors.cat/backup2007/index.php/topic,1412.300.html
Per cert, el campió de la cursa va ser en Granadero, que al final va tenir el bell gest de regalar-nos la copa, detall que li agraïm molt. La guardarem com un tresor.