Avenços: vacances amb calma

Des de la mort del David, l’estiu ha resultat complicat de passar. L’absència de les rutines i la desaparició per uns dies dels entorns habituals m’han fet sentir desprotegit i vulnerable, i amb debilitat per afrontar les emocions lligades als records, a la pèrdua, a la soledat i a la desesperança. Però ara que va acabant aquest estiu del 2014 percebo que, per fi, aquest any l’he viscut més alegre, tranquil, il·lusionat i més relaxat. Faig balanç i comprovo amb confort d'esperit que he pogut tornar a gaudir dels moments de relax i també d’aquells més intensos, quan aquests darrers anys anaven acompanyats d'aquell puntet d'amargor i conflicte interior. I lo millor és que ho accepto amb alegria i sense cap absurda i improductiva culpa. 

Mentre vaig estar de vacances amb l’Anna, regalant-nos una setmana idíl·lica en un resort al Cap de Creus (un altre paratge privilegiat a la terra d’aquells que conviden a viure), vaig poder contemplar la seva felicitat absoluta sense tenyir de tristesa cada instant per causa dels records. Això és tota una conquesta per mi; i constatar-ho, ja no em genera cap conflicte, al contrari, multiplica la sensació de pau. Posteriorment, quan va acabar la meva quinzena de custòdia de l’Anna,  la difícil gestió de les emocions vinculades a la separació ha estat aquest any ràpidament elaborada i m’ha permès, en la càlida companyia de la meva parella, de seguir adelitant-me d’aquests dies de vacances i descans. I també amb l'Anni hem recuperat petites estones d'harmonia i benestar.

Sóc conscient de que segurament queden moltes crisis per davant i no sóc tan cretí per creure que res del que ara he conclòs és cap meta assolida definitivament. Però ara és ara, i em sento bé d’haver pogut  novament viure amb relativa calma emocional un estiu, d’haver pogut gaudir plenament de molts instants i d’haver assistit al pletòric estiu adolescent de la meva filla Anna, sense que els records dels estius anteriors i que ja són Passat ni l’inevitable evocació d’allò què aparentment s’ha perdut el David, em restessin ni una engruna de plaer i satisfacció com a pare, ni tampoc per mi mateix. De vegades sento convençut que un angelet vetlla per nosaltres.